Continuem anant marxa enrera, com, d'altra banda, és normal i previsible. En aquesta guerra, que ja sabem com acaba, sembla que ara l'ofensiva arriba pel front de les pràxies. Són poques ja les coses que pot fer amb una certa autonomia. Encara menja prou bé, sense ajuda, amb la forquilla i el ganivet, sempre que l'únic que hagi de fer sigui punxar i tallar, i siguin coses que li agraden. Coses que no li agraden ja no n'hi posem -és inútil, no se les menja- i coses que li agraden d'aquella manera se les acaba menjant, però cal insistir-li. Però, tret d'això -i encara-, ja no hi ha cap activitat en què sigui plenament autònoma. El canvi general ha consistit sobretot en què ara ja no segueix les instruccions que se li puguin donar, sinó que cal fer les coses físicament amb ella i per ella. Ja fa temps que no es vestia, però li posaves la samarreta al davant, oberta, aguantant-la amb les mans, i ella hi passava el cap i els braços, o s'apujava els pantalons si li posaves els peus als camals... ara ja no. Té dies, com sempre, però la norma és que cal vestir-la del tot. El mateix ha passat amb la higiene. No et pots refiar que si va al vàter s'abaixarà les calces, i molt menys que s'eixugarà i que llençarà el paper dins de la tassa. Això sí, encara té control d'esfínters -si es prenen precaucions-, tot i que, com que s'eixuga molt malament, embruta la compresa. Cal estar amb ella, com a mínim, i fer per ella les coses que no fa autònomament. Passa el mateix amb les dents i altres aspectes de la higiene que encara no havia perdut. També passa amb la medicació, o amb l'aigua, que ja s'ha de tractar com un medicament. Abans li deies: "pastilla", "boca", "aigua", "empassa", i ho feia. Ara ja no, cal posar-li la pastilla a la boca i donar-li l'aigua. No només no coordina la seqüència, sinó que no entén les instruccions individualitzades. L'aigua tampoc la pren ni per iniciativa pròpia ni per indicació específica. Cal posar-li en un got cada vegada que vols que begui i anar-li donant a glops, tot el got seguit no se'l beu mai. També ha reduït les seves activitats diguem-ne de lleure, o educatives, de manteniment cognitiu... Ara, per exemple, ja no pinta. I no mira llibres ni revistes pràcticament mai, almenys si no és amb ajuda. Encara obre l'ordinador, però, un cop l'ha obert, si no li busques les coses, ella ja no ho sap fer. Tampoc vol que li posis música ni utilitza cap altre recurs. L'únic que li interessa és la tele i només determinats programes. Ara veu força dibuixos animats, sobretot si surten nens, i programes d'humor de patacada. Amb uns i altres sovint riu, d'una manera exagerada, que fa encongir una mica el cor. D'altres programes, si hi ha imatges llampants amb moviment -com pel·lícules, o documentals del National Geographic amb paisatges esplèndids- els pot seguir una estona, sobretot si algú se'ls mira amb ella. Fora d'això, passeja -en això sí que hi hem guanyat-, i ja sabem, tant les cuidadores com jo, que l'hem de portar a llocs on hi hagi nens petits, jugant o passejant amb els seus pares o cangurs. Els nens continuen essent la seva fixació.
Ara fa uns dies va ser el seu aniversari -cinquanta-nou anys (només!)-. Vaig donar festa a les cuidadores i vam anar a "celebrar-ho". La vaig portar a la perruqueria, on la van tenyir, li van fer les metxes i li van tallar el cabell. Que li tallin el cabell en aquesta època és necessari. Va molt més fresca i està més guapa, a part de ser més fàcil de rentar -el té molt greixós-, però sempre és un drama. No vol i es revolta. Tanmateix, aquesta vegada, no va dir res. Jo diria que ni se'n va adonar. Quan vam sortir, vam anar a passejar i li vaig dir que quan veiés alguna cosa que li agradés, m'ho digués, que li compraria. Entràvem a les botigues, però no feia cas de res. Fins i tot la vaig portar en una joguineria, a veure si li feia gràcia alguna nina com a succedani d'un bebè, però no, tampoc els va fer cas. Al final vaig acabar comprant-li unes ulleres de sol molt extremades, però que li queden molt bé, d'un color rosa, tan claret que semblen blanques i amb vidres de mirall, en una òptica. Les hi vaig ensenyar a l'aparador i em va dir que sí, que li agradaven. Se les va posar fins a l'hora de dinar (el sol molestava) i ja no se les ha posat més. Després vam anar a dinar en una terrassa i li vaig proposar una tapa de xistorra i uns calamarsets, coses que sé que li agraden. La xistorra la va devorar compulsivament, però dels calamarsets ja no en va voler saber res. Va començar a dir que tenia fred i vam tornar cap a casa, a mirar la tele tota la tarda, que, em temo que és el que va gaudir més de tot el dia, juntament amb la xistorra. De tant en tant la trucava algun familiar -jo em vaig assegurar per whatsapp que no se n'oblidessin-, però tant se val, no els feia massa cas. Cada vegada li havia de posar el telèfon amb l'orientació adequada perquè pogués sentir i parlar -no s'ho va aprendre- i la seva conversa no passava de "hola" "si -moltes vegades-", "bé", "gràcies" i "te, ja està".
Darrerament sembla que li ha passat bastant la rebel·lia. Per a qualsevol cosa, si li fas, ja li està bé -tot i que segons què la pot ofendre-, però si li dones instruccions, en general, no s'enfada, però diu "sí", i si insisteixes "vale", o "vaaale", si insisteixes més, i no fa res.
Tot plegat causa un cansament notable, sobretot un cansament emocional. Avui és dilluns al matí i he passat seguit amb ella des de divendres a la tarda. Al començament aguanto bé, fins al dissabte, però el diumenge se'm fa molt pesat, sobretot el diumenge a la tarda, quan veig que ella no vol fer res i a mi només se m'acut posar-nos a veure la tele junts, esperant que arribi el vespre per sopar i anar a dormir. Els dies de cada dia tampoc em donen prou llibertat. Tinc la cuidadora del matí i la que la porta a passejar a primera hora de la tarda, sí, i he aconseguit delegar en elles, tot i que entre les dues no s'entenen i això és un entrebanc, però vaja. Però, tot i així, hi ha tants tràmits per fer, que se'm mengen la meitat dels matins. Ara, d'aquí a un quart d'hora, he d'anar al metge per a mi. Només perquè em faci receptes -collonades de Muface-!, però hi perdré la resta del matí. Carregar-se tots els tràmits d'una casa i de la malaltia de la meva dona, a part de la mateixa feina domèstica, és una feixuga inversió de temps de més a més que s'afegeix a les responsabilitats del cuidador.
La meva obsessió, ara mateix, com a projecte personal, és enllestir el llibre en el que estic treballant. Per a mi és important. I tinc la sensació d'anar contra-rellotge, tant per mi, per la meva edat i la meva salut, una equació que dóna un resultat bastant desfavorable, com per l'evolució de la malaltia de la meva dona. I esclar, parteixo del desavantatge que, tot i que estic molt acostumat a escriure i de llibres ja n'he fet uns quants, mai no he tocat les qüestions en les que m'endinso, ni tinc cap experiència en el gènere -la narrativa- que he triat. Això fa que, tot i que el llibre ja està escrit, cada vegada que el llegeixo trobo coses, més o menys estructurals, que no m'agraden i que intento corregir. Tot això vol, no només molt de temps, sinó molta continuïtat, que és el que, entre una cosa i altra, no tinc. Ara estic ja en el que espero que sigui una darrera revisió per després donar-lo a llegir a uns quants amics i amigues de confiança per saber si l'he de tornar a revisar i per on. Mentre no acabi el llibre no em vull distreure en altres coses. Només la meva dona, tasques i tràmits més o menys directament derivats i imprescindibles, i el llibre. Quan acabi, espero poder agafar la literatura d'una manera més lúdica, sense urgències i amb una exigència menor i també mirar de recuperar un mínim de sociabilitat, com sigui. Si hem de continuar tancats sols, com fins ara, la meva dona, l'alzheimer i jo, en caiguda lliure, qui pararà boig seré jo.
