CANVIS I NOVETATS

Aquest darrer més han passat molt coses i de signe molt divers: hem anat a la neuròloga, hem canviat la cuidadora, hem introduït algunes novetats en la rutina, hem anat de metges tots dos -i encara en falten-, de moment he controlat la meva situació, m'he trobat amb determinats amics i he constatat novament l'absentisme de la família i d'altres amics. No sé si em deixo res important.

La visita a la neuròloga va confirmar el que jo ja temia, i amb escreix. La meva dona ha patit una davallada notable des de la darrera visita. Continua estan en una fase 6 del GDS, però més avançada i al MMSE, que mesura capacitats i habilitats i, per tant, el "residu cognitiu" -diguem-ho així-  ha baixat fins a 4, 4 sobre 30, que seria el màxim, acceptant-se de manera comuna que, de 23 cap avall ja parlaríem de demència. Està en reserva, en reserva crítica.
L'estratègia continua sent la mateixa: mobilitat, per evitar l'ingrés forçós en residència i activitats que la facin estar tranquil·la i feliç, segons els seus gustos. La medicació sense canvis, la neuròloga va ser molt raonable.

La cuidadora que teníem fins ara als matins em va dir un dia, a finals de novembre, que se n'havia d'anar al seu país durant dos mesos perquè s'hi estava construint una casa i un huracà o tifó, o com n'hi diguin a l'Amèrica central, li havia arrancat la teulada, o més ben dit, les planxes sobreposades que hi tenia a manera de teulada abans no la fessin d'obra. Em deixava al cap d'uns dies. Li vaig demanar si no tenia familiars o amics que se'n poguessin ocupar. Al capdavall, reposar unes planxes i subjectar-les no és una tasca massa complexa. Cal fer-ho, perquè una casa sense teulada es pot enrunar, però vaja, amb una brigadilla de paletes i algú que hi faci un cop d'ull, no és res de l'altre món ni de gaires dies. Però em va dir que no, que hi havia d'anar ella i estar-s'hi dos mesos. 
Em generava una situació per a mi molt difícilment sostenible i que, francament, sonava més a unes llargues vacances que no pas a la resolució d'una emergència. Li vaig plantejar que jo no podia estar dos mesos sense cuidadora i vam arribar a l'acord de rescindir el contracte. Sé que ella té intenció de "recuperar" el treball quan torni, però, si no canvien molt les coses, no ho veig factible.

Em vaig haver de posar a buscar una nova cuidadora de manera urgent. Vaig donar veus i vaig utilitzar també una app de xarxes veïnals per posar-hi l'oferta de treball. El resultat va ser espectacular. A la tarda ja tenia tretze respostes i els dies següents en van anar arribant més. Com està la situació laboral...!

Hi vaig posar un requisit, com a mèrit no excloent per si contestava molt poca gent: que parlessin català. Això no era cap excés de zel identitari, sinó una necessitat creixent per part de la meva dona. En la mesura que va perdent capacitats mentals, el castellà se li fa més estrany i el català li permet interactuar bastant més. Al capdavall és la seva llengua materna i suposo que és la que es conserva millor. A la nit té sovint somniloquis, sempre en català. Amb la tele, quan la veu en català, hi interactua, parla amb els presentadors o els personatges, gairebé sempre dient coses que no tenen cap relació amb el que fan, ni de vegades sentit, però parla. Als nens, pel carrer, que sempre els diu coses, els parla en català, i així tot. 
Així doncs, donat que hi havia prou candidatures, em vaig posar en contacte amb les que deien que parlaven català amb normalitat. Vaig entrevistar quatre persones i, finalment, em vaig quedar amb una noia que, a més de ser catalanoparlant, viu encara no a cinc minuts de casa.

Va començar a treballar el 2 de desembre, de 9 a 13 i, fins ara, ha resultat ser una joia. És una persona intel·ligent, amable, tranquil·la, amb molta paciència, empàtica i alhora autosuficient i resolutiva. La meva dona hi està molt bé. Un dia a la setmana tinc una senyora que ve tres hores per fer les feines més de fons de la casa, netejar banys, la campana de la cuina, fer els terres a consciència... tot allò que no faig jo en la meva tasca quotidiana. És una dona amaziga, del Marroc, molt bona persona i molt entenimentada, que, tot i venir només tres hores a la setmana, s'ha convertit en la meva consellera de màxima confiança. Li vaig preguntar què tal la nova cuidadora -que ella ja havia observat i interrogat subtilment- i em va confirmar totes les meves impressions. L'anterior, deia -i hi estic d'acord-, no és que ho fes malament, però massa nerviosa, hiperactiva, no tenia prou paciència amb la meva dona i això feia que ella -la meva dona- es bloquegés. 

O sigui que, si res no es torça, hem guanyat estabilitat per aquesta banda.

Un altre element molt positiu ha estat l'adquisició de la butaca de relax elevadora de dos motors. És un vici. Jo, quan ja he portat la meva dona a dormir, sovint m'hi assec a llegir i m'hi relaxo molt. La meva dona, llevat de les hores de menjar, ja no seu enlloc més. Cada dia va a caminar dues vegades, tots els dies, amb les cuidadores o amb mi, i camina força bé i, encara que no sap com dir-ho, ho necessita. Li ha passat com a tothom que fa esport quotidianament que, si un dia no pot pel que sigui, està inquiet. Primer camina de pressa i després es cansa i arriba a casa esbufegant. Llavors la canviem i la seiem a la butaca, amb els peus alçats i l'esquena cap enrere i fa cara de felicitat. I, a més, la butaca evita molts problemes per aixecar-la. Ja no cal convèncer-la ni batallar amb ella, es pitja un botó i la butaca la posa dreta. Una de les millors compres que hem fet.

Jo també estic millor. Totes les coses que esmentava a les entrades anteriors continuen igual o més complicades, però el meu estat d'ànim ha millorat. Pot ser que tot plegat només fos el factor del canvi estacional, agreujat esclar per les circumstàncies. Em sembla sentir la veu de la meva antiga terapeuta, la primera, amb la que vaig compartir sessions durant tants anys, que, cada any per aquestes dates em deia que no m'amoïnés perquè jo era especialment sensible a aquests canvis i que em passaria al cap d'un temps. M'ha estranyat i tot que no m'escrivís per recordar-m'ho, però ja fa molt de temps que no en sé res. El cas és que he recuperat l'estabilitat i la força per enfrontar els nous reptes que venen. Tot i així, li vaig demanar a la metgessa de família permís per augmentar la dosi de l'antidepressiu. Ho vaig provar un dia, però vaig tornar a dosi anterior, perquè em trobava pitjor. El que sí que aprofitaré és una derivació que m'ha fet per la psiquiatra associada al Cap -que en porta d'altres-. He d'esperar que em truqui i a veure què.

Continuo aprofundint en la idea d'estar amb la meva dona amb totes les conseqüències. Per sort, i més ara amb la nova cuidadora, està tranquil·la i, fent les coses amb paciència i bon humor ens n'anem sortint. La meva vida és molt pobra, però mira, a tot t'acabes acostumant. De tant en tant veig algun amic o amiga, o ens escrivim i el Barça sembla que juga més bé, que sempre és una alegria.

Ara venen les festes i estarem sols com dos mussols. Sempre les havíem anat a celebrar amb la família de la meva dona i tot de parents de la meva cunyada, casada amb el seu germà. Però hem d'anar massa lluny i ella porta malament els trasllats amb tot el trasbals que comporta, no diguem ja dormir fora de casa i fer àpats llargs i multitudinaris, amb gent cridant i cantant "villancicos". Els vaig proposar que vinguessin ells, la família de la meva dona, un dia aquí, a casa, a dinar, o per anar en algun restaurant del barri, però em van donar allargues, o sigui que la perspectiva serà que estiguem sols per Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any, Reis... El meu fill ara viu a Califòrnia i la meva filla em va dir que aquest any havien d'anar a Mallorca amb la família de la seva parella. Amb sort encara vindrà la meva filla, i potser la seva parella, per Reis, abans ho dubto...

Afortunadament per a mi les festes no tenen cap significació especial i no m'afecta particularment passar-les com si no passessin. El que més emprenya és el bombardeig publicitari. I confio que ella no s'adoni massa de si són festes o no i de si anem o venen o estem sols. Per al dia de Nadal, per fer alguna cosa especial, li faré un dinar a base d'embotit ibèric, formatges secs, patés bons i cava, que és el que més li agrada. Un dia és un dia...! I després li posaré l'últim èxit infantil que hi hagi a la tele per aquests dies. Si s'ho passa bé i riu una mica, encara que no sàpiga perquè, ja seré feliç. Cadascú a la seva manera, serem feliços tots dos.

Aloís

Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat 

Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com