REFLEXIONS POSTVACACIONALS
Demano disculpes a
tots els que teniu la voluntat i la santa paciència de llegir-me perquè m'he
tornat a retardar. No sé per què, si és la situació o si sóc jo, però cada
vegada més la tasca de cuidador a temps complet m'absorbeix i fa que les
poquetes hores que em queden els matins de dies laborables, no més enllà de
tres de promig, no tingui esma de fer massa res més que contestar quatre
correus, llegir els diaris digitals i resoldre algun tràmit de menor
importància. La meva vida com a cuidador i la meva vida personal cada cop em
semblen més difícils de compaginar. I les prioritats en aquest sentit són molt
clares. Ara, per exemple, m'assec a l'ordinador després de dues hores llargues
de tasques domèstiques i de preparar la meva dona i acompanyar-la a la
cantonada on la recull el transport sanitari. Torno a casa i estic cansat. Em
costa déu i ajut de posar-me a fer qualsevol cosa, i principalment escriure,
perquè sé que m'hi engrescaré i, quan estigui més embalat, ho hauré de deixar
per tornar a la rutina. És una lluita interior constant, per una banda em nego a
desaparèixer del tot, a deixar de fer tantes coses que em satisfan, però,
d'altra banda, la realitat s'imposa i he de tornar ràpidament, contínuament, al
meu paper de cuidador, tant se val el que estigui fent ni el moment en què em
trobi. Ja puc estar en ple clímax que, si toca atendre qualsevol necessitat,
real o percebuda, hauré de plegar veles.
Diuen que
l'alzheimer no es contagia. En un sentit directe és veritat. Però no ho és
menys que és una malaltia de dos, com a mínim, per compartir, encara que els
efectes sobre un i altre siguin molt diferents, i, òbviament, d'una gravetat
incomparable. Són dues vides que se'n van en orris. La del malalt, per
descomptat, d'una manera tan cruel que sort en tenim de l'agnosognòsia i
de la incapacitat de recordar les coses més immediates. Però la del cuidador
també, sobretot si té inquietud per fer altres coses a més a més de cuidador,
inquietud que només li val per haver de suportar onades contínues de
frustració.
Des de la darrera
entrada hi ha hagut alguns canvis. El 18 de juliol vam tenir revisió
neurològica, que va confirmar que l'estat de la meva dona havia avançat
"un parell de graons" en expressió de la metgessa. Ara es troba en
una fase moderada, però més greu. Li van canviar la medicació: li van reduir
l'antidepressiu, perquè diu que està bé d'ànim, li van augmentar la Quetiapina,
sobretot perquè dormís més bé, per reduir els malsons, li van mantenir
l'Aricept i li van introduir la Memantina, per la memòria. Els únics efectes
que hem notat crec que estan relacionats -o no- amb l'augment de la Quetiapina
i la reducció de l'antidepressiu. D'una banda dorm més bé, sense tants episodis
de somnis pertorbadors com abans, o almenys no els exterioritza durant la nit.
Sembla que també s'han reduït els espasmes involuntaris a la nit. Potser és que
jo no ho noto perquè, com que dorm més tranquil·la, jo aconsegueixo de fer
tongades de son també més llargues i profundes. La contrapartida és que al matí
li costa més d'aixecar-se. Aquesta és una tasca que requereix molta paciència i
molta mà esquerra i bon humor. Ha perdut l'eufòria que la caracteritzava,
suposo que per efecte de la disminució de la Venlafaxina -l'antidepressiu- , o
potser per la mateixa evolució de la malaltia, no ho sé. El cas és que ara,
sense estar trista, es queixa més i està d'un humor més "gris", per
dir-ho així. Això, és clar, fa la convivència una mica més feixuga. Respecte a
la memòria no he notat res, continua com abans o pitjor. Ahir tarda, per posar
un exemple immediat, estàvem mirant un concurs a la tele, tenia un paquet de
tabac a la tauleta, però li faltava l'encenedor i el cendrer. Es mirava el
paquet, l'agafava, i el tornava a deixar. "Et falta l'encenedor" -li
vaig dir-. És inútil dir-li les dues coses alhora perquè llavors no en recorda
cap. "Ah sí!" -va contestar-. Es va aixecar i va agafar l'encenedor
d'un moblet d'allà prop i va encendre una cigarreta. "Et falta el
cendrer" -li vaig dir llavors-. Em va mirar interrogant. "A la cuina,
a l'armarient del cafè". Se'n va anar cap a la cuina i al cap d'un moment
va tornar amb les mans buides. Abans que arribés al sofà li vaig recordar
"El cendrer!". "Ah sí!" i va tornar a marxar cap a la
cuina. Des de la cuina em va cridar. Jo, sense moure'm, li vaig contestar
"El cendrer, a l'armariet del cafè". Va tornar amb el cendrer, però,
sense adonar-se'n, s'havia deixat la cigarreta a la cuina, penjant de la vora
d'un marbre. Aquest cop no vaig dir res, em vaig aixecar jo i el vaig anar a
buscar i li vaig donar. No sé mai quan repetir massa una cosa la pot frustrar.
"Gràcies, carinyo", em va dir. I vam continuar veient el concurs. Per
cert que ha perdut sensiblement la seva capacitat de
contestar correctament les preguntes.
Del cinc al vint
d'agost hem estat de vacances, a Canàries, en un hotel només per a adults i en
règim de tot inclòs. Bé, molt bé. Ha fet molta calor, però a l'hotel, amb
l'aire condicionat, la terrassa molt fresqueta i la piscina, s'hi estava molt
bé. Quan es patia més era per anar i tornar de la platja i si feies alguna
excursió per l'interior. El personal era d'una cordialitat exquisida i això ha
facilitat molt les coses. Crec que ella ha estat bé -així ho diu almenys-,
encara que no tan pletòrica com altres vegades (el canvi de medicament que
deia? la progressió de la malaltia?...). En tot cas no ha tingut cap problema.
Això sí, jo m'he hagut d'ocupar de tot, de la roba, de la medicació, de la
bossa de la platja, de posar-li el menjar al plat en tots els àpats, de
tenir-la contínuament vigilada. Jo crec que, un cop assumida la situació, també
he estat bé. Almenys he canviat d'escenari. A la platja ha estat tot més
complicat que no pas a l'hotel. Quan ella entrava a l'aigua, no la podia perdre
de vista perquè rarament sabia tornar a trobar el lloc on estàvem. I si era jo
el que hi anava i m'hi estava més de cinc minuts, o ni això, en tornar es
queixava de l'estona que l'havia deixat sola. Però bé, he anat a la platja!
Durant tots aquests
dies no m'he pogut despreocupar de la meva salut. Tot i que em van veure a
urgències, abans de marxar, continuo tenint secrecions. Ja no sé què pensar. A
primers de setembre tinc visita amb l'especialista. A veure si en trec res de
clar. L'operació de cataracta tampoc no ha donat un resultat per llançar coets.
M'hi veig millor que abans, sí, però d'aprop no hi veig bé i, en general, tinc
una visió estranya, amb alguna mena de punt mort. Hi ha alguna cosa més? No es
va fer correctament l'operació? És perquè ara tinc la visió descompensada entre
un ull i l'altre? ... no ho sé. L'oftalmòleg el tinc a l'octubre. És el que no
té ni cadira perquè seguin els pacients, no fos cas que el fessin perdre el
temps!
Ara estem
recuperant la rutina. La meva dona torna a anar a l'hospital de dia (encara que
amb això també tinc problemes burocràtics, ja ho explicaré un altre dia).
Dimarts tinc reunió amb la directora per avaluar com està aquests darrers
mesos.
Amb l'únic de bo
que em puc quedar de moment és amb determinats moments de les vacances. Als
vespres anàvem a la terrassa de l'hotel a escoltar música en directe. Cantants
i grupets senzills, però alguns sonaven molt bé. Li deixava veure algun còctel
(li agraden les margaritas). Què carai, estàvem de vacances! I
ballàvem i tot, tot i que l'ambient ensopit de les parelles i grupets de
"guiris" t'obligava a fer un esforç. Al final ja no ens feien cas, i
els cantants estaven molt contents. La meva dona, i això no ho ha perdut, balla
molt bé. Una nit, després de ballar com una boja, vam seure, li vaig demanar
una segona margarita, em va agafar molt fort la mà i em va dir
"gràcies". "Per què?" -vaig replicar jo-, "Per
tot".