VARIABLE, COM LA
PRIMAVERA
Estic feliç i trist alhora, un estat d'ànim molt
apropiat per a aquesta època de l'any. En primer lloc, el meu fill se'n va a
treballar a l'estranger, d'aquí a un mes, aproximadament, per quedar-s'hi.
D'una banda és una magnífica notícia, per a ell representa una excel·lent
promoció professional, una feina i una empresa que li agrada, li paguen
correctament -en tot cas millor que aquí-, i, sobretot, podrà conviure d'una
manera estable amb la seva nòvia, que ja ha començat a treballar en una ciutat
que està a una hora de distància. Estan buscant casa per entremig, hi ha una
ciutat mitjana a mig camí de les respectives feines, que els deixaria a mitja
hora de distància cadascun. Això vol dir que el veuré molt menys del que el
veia ara, però és llei de vida, i que se'n puguin anar a viure junts, tots dos
amb feina, del que han estudiat i ben pagada, és, avui dia, gairebé un miracle.
El cas és que també perdré el meu principal suport familiar en la cura de la
meva dona. Ell era la persona més fiable i sabia que, en qualsevol moment hi
podia recórrer, amb la seguretat que ho deixaria tot per assistir-nos. Ara em
quedarà la meva filla, però, amb la vida que porta, és molt més inestable i
imprevisible. L'altre dia vaig haver de representar la meva dona en un judici laboral
i li vaig demanar si em podia substituir per anar a buscar-la a l'hospital de
dia -el meu fill era fora, precisament fent la darrera entrevista i coneixent
l'empresa-. Hi va anar i ho va fer molt bé, però ja em va fer saber que tenia
altres plans i que miraria si podia canviar-los. Finalment els va poder canviar
i tot va sortir com una seda, però, si no els hagués pogut canviar què passa?
M'hagués plantat? O hagués hagut de carregar amb la culpabilitat del seu
sacrifici? No és el mateix, i amb ella em temo molt que les coses sempre són
així, sempre tenen un preu, encara que sigui en el pla emocional.
Ara tinc dues operacions en perspectiva. Em vaig
cansar d'anar disminuït pel món i havent-me de fer càrrec d'una altra persona
que em necessita a ple rendiment. I vaig escriure una llarga carta al Cat Salut
exposant-los amb detall la meva situació. En contra del que esperava, van
reaccionar de seguida i molt bé. Les qüestions de què em queixava eren una
operació de fístula, que procedia d'un abscés, suposo que mal operat i amb un
seguiment pitjor i que em dona, encara, un mal viure continu, i una pèrdua de
visió creixent, relacionada amb les cataractes -ho va confirmar l'oftalmòleg-
que em convertia -em converteix- en un mig invàlid quan m'he de moure per la
ciutat i, de nit, en un invàlid total. Com es pot ser, els preguntava, cuidador
únic d'una persona amb alzheimer en aquestes condicions? Al cap d'un parell de
dies em van escriure i, en menys d'una setmana, em van trucar d'Atenció a
l'Usuari per dir-me que de la fístula m'operarien un dilluns del mes que ve
-encara m'han de donar la data- i que els truqués en pic tingués l'autorització
de l'oftalmòleg per operar-me de cataractes. Aquell dia, precisament, tenia
hora amb l'oftalmòleg, que s'havia negat reiteradament a posar-me en llista
d'espera per a les cataractes, i amb molt males maneres. Curiosament me'l vaig
trobar suau com una mustela i absolutament disposat a l'operació que, a més a
més, em va qualificar com a preferent. I encara em va demanar més proves
diagnòstiques per després. Com si fos abans de les retallades. Amb aquesta
petició, vaig tornar a trucar a Atenció a l'Usuari -ells m'ho havien dit-, que
em van dir que m'accelerarien l'operació tot el que poguessin. Tampoc no tinc
data però sembla que el tema també està encarrilat. Espero no fer-me falses
esperances, però tot sembla indicar que, abans de l'estiu, podré estar operat
de tot plegat. Algú del meu entorn -no recordo qui- em feia notar que és ben
trist que perquè les coses rutllin com haurien de rutllar normalment ens haguem
de queixar amb tota mena d'arguments i contundència.
Les dues operacions són, en principi, ambulatòries. No
sé si la recuperació em deixarà algun dia més, o si pocs o molts, fora de joc.
A més a més hi he d'anar acompanyat. Això vol dir que necessitaré algú, per
moments dues persones -una per a mi i una per a la meva dona-... Podré comptar
amb la meva filla? Ella diu que sí, però amb ella, les coses, en abstracte, en
teoria, sempre són fàcils, és en la pràctica que es compliquen. Amb la família
de la meva dona, òbviament, no hi compto. No només perquè siguin lluny. Sa mare
no fa res i es podria instal·lar uns dies a la ciutat, però és molt gran i ella
només vol sentir que la seva filla està bé. Ni tan sols l'ha vingut a veure, i,
com aquell qui diu, no hauria ni de baixar del tren. Truca. Parla amb ella, amb
la meva dona, i li pregunta si està bé. I la meva dona, és clar, per a ella
sempre està bé. Del seu germà, cunyada, nebots... tampoc no me'n puc refiar.
Tampoc no l'han vinguda a veure ni una sola vegada, com aquell qui diu ni saben
on vivim. Em diuen que, si passa res, se la poden emportar amb ells uns quants
dies, però és molt delicat, desplaçar-la completament del seu entorn, i sense
ni tan sol poder-me veure a mi... em temo que pugui ser perillós per a ella.
L'opció que em queda, com ja he dit altres vegades, és buscar ajut
professional, però ara ja sé que surt car, i si és per massa dies pot resultar
privatiu. No ho sé, potser puc combinar, l'ajut professional amb el de la meva
filla. Ja ho veuré.
I, d'aquí a dues setmanes, la gran prova del viatge a
Centre Europa. Serà complicat. Ella ha continuat perdent. No hi ha cap salt
escandalós, però es desorienta molt, es cansa molt i de memòria immediata ja no
en té gens ni gota. I, a més a més, té una inconsciència del seu propi estat,
ara ja escandalosa, que ho fa tot més difícil (anosognòsia, en termes mèdics).
Vaig consultar amb l'hospital de dia i em van dir que a ella li feia molta
il·lusió el viatge i que segur que, amb els estímuls de veure això i allò,
llocs que, a més a més, coneix, en fotografia i pels llibres, molt bé -i això
encara ho reté força- , gaudiria com una criatura. Però també l'he de controlar
com una criatura: què fa, què es posa, què menja... sobretot que no se'm perdi
ni faci cap barrabassada. Ja m'ho deien ells: per a ella pot ser una
experiència preciosa, ara, tu pot ser que hagis de fer una cura de repòs per
l'estrés, quan tornis. Hi anirem, segur, ja està decidit. Ara estic mirant-me un
localitzador que m'han recomanat que es diu Weenect. Algú de qui em llegeixi el
coneix i em pot dir si va bé? Gràcies.
Aloís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada