ANAR ESGOTANT LES BATERIES

Ara mateix la meva dona acaba de sortir amb la cuidadora del Sadep per anar a passejar. Ho fa cada dia i li va molt bé. Camina força més bé ara que un mes enrere. I només ho puc atribuir a la pràctica quotidiana. S'ha engreixat molt. Demà anem a la infermera, perquè no vam aconseguir hora amb la metge de família fins a primers de febrer (més de dos mesos de demora), a veure si ens podem donar algun consell aplicable -només menja el que vol- i, sobretot, programar-nos una analítica per quan anem a la metgessa, per no haver de perdre el temps. Per a mi també, perquè em sento literalment esgotat. L'altre dia em van fer unes fotos de carnet per renovar documentació i, en veure'm em vaig espantar.

De fet, tal com vaig explicar a la meva darrera entrada, en aquests dates ja hauria d'estar bastant tranquil, amb la cuidadora fent-se càrrec d'ella de nou a quatre i empalmant amb aquesta altra que ens paga el Sadep, que la porta a passejar -i un dia la dutxa-, de quatre a sis. Però això -una mica com tot- sembla que es regeixi per la llei de Murphy. El dia de fi d'any em va trucar la cuidadora principal per dir-me que, lamentant-ho molt, se n'havia d'anar al seu país, a l'Amèrica Central, amb el seu fill, per gestionar el tema d'una herència i que, com a d'hora, no es podria incorporar fins al dia vint-i-ú d'aquest mes. 


La meva dona, durant i després de festes, ha anat perdent d'una manera bastant accelerada -ja passa en aquestes dates-. Espero que, quan recuperi del tot la rutina, s'estabilitzi. Encara que el que hagi perdut, perdut està. Això ja ho sé. La cuidadora que s'absentava em va oferir una noieta, cosina seva, per substituir-la temporalment, però, és clar, ateses les circumstàncies, vaig pensar que sotmetre la meva dona a dos processos d'adaptació a dues cuidadores diferents en un sol mes la podia alterar bastant. De manera que vaig decidir que no, que me'n feia càrrec jo fins al dia vint-i-ú. I vaig creuant els dits perquè no es retardi. Així, doncs, després de gairebé un més de anar tot el dia amunt i avall per dur-la i tornar-la de l'Hospital de Dia, ara l'estic cuidant un altre mes completament sol a casa. Amb aquesta finestreta de dues hores les tardes laborables (a la pràctica no arriba perquè sempre he de col·laborar a l'hora de vestir-la o tornar-la a canviar, ni que sigui per preparar i guardar la roba). I he de fer més rentadores i algunes de roba delicada, perquè, la cuidadora del Sadep, quan li canvia la roba, si em descuido, ja la posa tota indiscriminadament per bruta, encara que l'hagi tret de l'armari al matí. Diu que està suada. Es coneix que no l'ha de rentar, estendre, plegar i guardar ella!

Per als tràmits, que n'hi ha una colla, arrossego la meva dona amb mi. Això ens fa anar més endarrerits i justos de temps, però no se m'acut res de més pràctic. Un parell de dies, que havia d'anar per coses meves i no ho he pogut fer, he contractat per hores la cosina de la cuidadora que ha de tornar d'Amèrica. Però no en puc abusar perquè surt car i, tot i la batèria de recursos que ja tinc organitzats, no se'n surt gaire. Tot i així, m'he forçat a anar a la psicoterapeuta, la nova, perquè la de sempre -com vaig explicar- ja la vaig deixar. No donava l'abast i estava jugant amb la seva salut. Amb la nova ens estem coneixent. Jo espero que anirà bé, tot i que el nivell de coneixement que teníem amb l'anterior costa molt d'aconseguir i era un trumfo molt important. Gairebé es pot dir que em diagnosticava només de veure'm o de parlar del temps, i sabia molt bé, quan havia de pressionar i per on, o quan no valia la pena intentar-ho. El temps no es pot substituir per res més. També vaig anar a la fisio, que m'és gairebé igual de necessària i m'ajuda molt a mantenir la salut. Aquesta, per sort, si que és la mateixa des de fa anys, ens entenem molt bé i ella i el meu cos tenen una mena de relació autònoma. Quan acabem, jo li pregunto com estava. I ella m'explica coses que em sorprenen i amb una contundència admirable. Crec que psico i fisio terapeutes són dos recursos imprescindibles per a qualsevol cuidador principal de malalties com aquesta, amb un gran desgast i una càrrega emocional molt bèstia.

Ara estic, doncs, en stand by, gastant batèries i sense recarregar. Per això, suposo, que em sento tan esgotat. No he pogut dedicar ni una hora a la creació literària. I, cada vegada més, és l'únic que m'alimenta. Amb la meva dona ja no puc fer res, pràcticament res... Ni tan sols ja mirar segons què a la tele. Si és una sèrie massa complicada es perd. Li fan gràcies els programes d'humor més elementals i repetitius, els concursos més senzills, les pel·lícules antigues, que són més lineals. Ara s'està aficionant a les de la factoria Disney. Un bon documental d'història o de natura ja no l'aguanta sencer i un partit de futbol del Barça -els únics que veiem- tampoc. L'altre dia aplaudia els gols de l'equip contrari! I fora de la tele i pintar a estonetes curtes, res més. Si li apago la tele i jo estic fent feines de casa, cosa que passa sovint, al cap de vint minuts, com a molt, de deixar-la pintant, me la trobo al menjador asseguda al sofà, de vegades, segons a quina hora, en la penombra, sense fer res. No crec que s'arregli tot, però almenys espero que la situació es pal·liï amb el retorn de la cuidadora.

Sortirà car. Més del que preveia. He anat a agafar el moment en què s'apuja el salari mínim, que és el salari de referència del conveni dels cuidadors -que, de fet, no tenen un conveni propi i es regeixen pel dels treballadors domèstics-. No és que em sembli malament, tot el contrari, però l'únic ingrés substantiu a casa és la meva pensió. La de la meva dona és una misèria. I les pensions no pujaran, de lluny, el mateix percentatge. La meva dona, comptant tot plegat, no arribarà a cobrar ni mil euros (amb un tercer grau de dependència) i la cuidadora (amb impostos i la seguretat social, i les despeses de gestoria) em costarà a l'entorn dels 1.300 euros, més el dinar, les vacances... tot per catorze pagues, és clar. Encara sort -la realitat és sarcàstica-,  que la meva dona ja no pot viatjar, ni anar a sopar fora, ni anar de compres, ni al teatre, a concerts o al que sigui. Una cosa anirà per l'altra, malauradament.

En fi, he d'acabar l'entrada perquè tornaran d'un moment a l'altra i, si no la deixo acabada, tampoc no ho podré fer després. A veure com va tot quan per fi tinguem cuidadora. De la família, com de costum, res de res. Les festes han estat la patètica constatació de com n'estem de sols, encara que haguem dinat un dia amb la seva mare i el seu germà, i la resta de família política, i un altre amb els meus fills. Ni als uns ni als altres ja no els he vist més. Amb els amics ens hem felicitat per whatsapp, com s'acostuma a fer. Si venen, amb la meva dona tal com està, tampoc no saben què fer. Per això espero amb candeletes poder retrobar el meu veritable refugi, els meus personatges de ficció, que fa tant i tant de temps que tinc abandonats, pobrets, fidels que em són com ningú més.

Bon any a tothom. Jo he demanat dos desitjos: sobreviure, i poder donar a la meva dona tants instants de felicitat com sigui possible. Ja us explicaré.

Aloís