La pandèmia de coronavirus ens afectarà a tots, excepte aquelles persones que, per qüestions genètiques o pel que sigui, resultin naturalment immunes al germen i, per tant, no arribin a contraure la COVID 19. Ja no som a temps de parar-ho. Sembla ser que la malaltia està essent i serà especialment greu en persones grans i aquelles que tinguin altres afeccions cròniques, particularment de caràcter respiratori, però també cardiovascular i d'altra mena. Les mesures que s'estan prenent, tard i malament, no serviran de gran cosa més que, en aquelles zones on s'hagin aplicat més estrictament, per reduir la taxa de letalitat dintre dels grups de risc, en la mesura que no es desbordi, o es desbordi moderadament, la capacitat de resposta del sistema sanitari. En fi, les variables són moltes i tampoc no vull parlar específicament del coronavirus, sinó de l'impacte de la malaltia en els malalts d'alzheimer i altres demències.
No he sabut trobar enlloc que se'n parlés, continuré buscant, però és fàcil deduir que la incidència pot ser gran per causa del factor edat, donat que una majoria de malalts d'alzheimer són gent gran o molt gran. És previsible que la gravetat i letalitat de la malaltia en aquest col·lectiu sigui molt important. Quins altres factors hi poden incidir? No sé fins a quin punt, independentment de l'edat, l'alzheimer pot provocar per ell mateix una disminució general de les defenses, fins i tot en els afectats més joves, casos d'inici precoç, com el de la meva dona. No em consta. Ni tampoc, excepte en fases molt i molt avançades, que faciliti el desenvolupament sistemàtic d'altres malalties rellevants per a la incidència de la COVID 19. Com a mínim, respecte a aquestes variables, m'atreviria a dir que la casuística és força àmplia.
Però hi ha dos factors, en els que em voldria centrar, que, en l'estadi en què ens trobem nosaltres -i tanta altra gent- són molt importants: l'efecte dels internaments hospitalaris i la mobilitat.
Fins avui, fins aquest darrer cap de setmana, vaja, la nostra prioritat ha estat mantenir la capacitat deambulatòria de la meva dona, com he explicat a bastament en altres entrades, per evitar que hagués de quedar en una cadira de rodes i, per tant, l'haguéssim d'ingressar tant sí com no en una residència. Cada dia ha dedicat un parell d'hores al matí i un parell d'hores a la tarda a passejar, acompañada per una cuidadora o per mi Això li ha anat molt bé per mantenir l'autonomia i poder estar a casa i ha ajudat a mantenir-li el to vital i l'alegria. Ara em trobo que ens diuen que ens hem de confinar al domicili, en el nostre cas un piset petit i sense cap mena de terrassa ni balcó, perquè no es pot sortir més que en determinats supòsits: anar a treballar, a comprar menjar, al metge, a la farmàcia o a passejar el gossos, no sé si em deixo res. Vaig pensar que, si es podia sortir en aquests casos, també podíem sortir nosaltres -el cas és de necessitat-, sempre buscant carrers amples i poc concorreguts, respectant les distàncies de seguretat i no tocant res. Com havíem fet sistemàticament aquests darrers dies.
Vaig intentar connectar amb la metgessa de família telefonant al CAP, però no hi va haver manera que em contestessin, el telèfon va estar comunicant tot el matí, fins al migdia. Vaig mirar si tenia alguna hora de visita per anar-hi i tampoc. A la pàgina web del Catsalut consta que no es pot programar cap visita amb ella. També vaig escriure a la neuròloga, tinc el seu email, perquè em fes un paper dient que la meva dona necessitava caminar -per si ens aturaven-, però em va contestar dient que no, que era molt perillós, que fins i tot que vinguessin les cuidadores a casa era molt perillós i que ens confinéssim del tot perquè la malaltia era molt greu -paraules textuals-. Jo vaig insistir dient-li que, si no podia caminar, corríem el risc que quedés paralítica i, per tant, no pogués continuar a casa i que, a més a més se li agreugés el seu estat general, ja prou greu, recordeu que està en un GDS 6 avançat. Però ella es va refermar rotundament en la mesura del confinament total i de no deixar entrar ningú, ni les cuidadores, com a molt les cuidadores puntualment i amb mesures de protecció extremes.
Per les cuidadores no cal patir, ahir a primera hora em va trucar la del matí, la que paguem nosaltres, per dir-me que es trobava malament (febre, mal de coll...). Volia venir igualment per no deixar-nos sols, però li vaig dir que no i que es confinés. Després em van trucar de l'empresa subcontractada per l'ajuntament per dir-me que la que ve dues hores a la tarda tampoc no vindria perquè també es trobava malament, ahir vespre em va trucar la senyora que ens ajuda tres hores a la setmana en la neteja per avisar-me exactament del mateix. En resum que estem sols com dos mussols i sense cap permís mèdic per sortir, al contrari, amb amenaces dels pitjors mals.
Podríem sortir amb excuses, anant per llocs poc concorreguts, però, atesos els advertiments, penses: "I si realment és molt perillós, molt més que quedar-se a casa, i pel fet de sortir es contagia i l'han d'hospitalitzar?" Les persones amb alzheimer, quan se les hospitalitza, perden molt i d'una manera brusca, ja ens va passar amb ella quan la van operar de l'apèndix rebentat i ara ja està en una fase molt més avançada. Les conseqüències poden ser pitjors, demolidores. Però jo bé que hauré de sortir, almenys per anar a comprar i a la farmàcia, i com que ara no tinc ningú que m'ajudi, l'hauré de portar amb mi. O, encara que pugui recórrer puntualment a algun amic o amiga, si jo surto, ¿no em contagiaré jo i, per tant, li passaré a ella? El meu cas és també d'alt risc, per edat, relativament i, sobretot, perquè jo sí que tinc malalties cròniques de risc. Si m'haguessin d'hospitalitzar a mi, què puc fer amb ella?
Per la mobilitat provaré de baixar del traster un aparell de pedalar que tinc criant pols, a veure si la convenço que el faci servir, però, tot i així, dintre de casa i sola amb mi, penso que les complicacions poden ser molt grans. Francament no sé què fer. Més que mai us demano opinions, experiències. Si pot ser mitjançant els comentaris, si el blog us els deixa penjar, que de vegades fa el ximple. Per si de cas, abans de publicar el comentari, feu-vos una còpia de l'esborrany i si el blog "se'l menja" i no el publica, me'l podeu enviar a mi a l'adreça d'email, o a twitter per DM, dient que és per publicar. Jo sí que puc publicar-los. Sería molt bo tenir opinions i experiències sobre el tema publicades als comentaris perquè puguin ser útils per al màxim de casos. Jo ja us tindré al corrent. De moment tinc la sensació d'estar entre l'espasa i la paret.
Aloís
Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
1 comentari:
Ja fa un grapat de dies que la Marieta em va fer arribar aquest comentari, que intentava, infructuosament penjar al blog. No sé què passa amb això dels comentaris. Com que jo, de moment, sí que puc, el penjo en nom seu i amb disculpes pel retard.
"Com cada vegada que et llegeixo, se m'obren els ulls davant la quantitat de qüestions no resoltes que té l'Administració en tot el que es refereix als ajuts a persones amb dependència i també amb l'absurd de no poder ser beneficiaris si no es reuneixen determinades característiques que consten en els seus protocols. El que caldria són persones amb criteri que estudiessin cas per cas i personalitzessin les ajudes. I també treballadors amb formació més enllà de les quatre coses pràctiques que els fan aprendre i que bàsicament es refereixen a allò que mai no han de fer, més que no pas a tot el que poden fer. És clar que són gent molt mal pagada i que sovint treballen amb desgana.
Rumio de quina manera podries fer caminar la teva dona sense risc i no em ve res al cap. En principi jo la trauria a comprar el que necessitis a diari, això sí, amb mascareta, mocadors o buff que us tapin nas i boca i uns guants de latex. És clar que no caminareu tant, però potser un quart o vint minuts sí.
No sé si ho acceptarà o si hi ha algun perill de que caigui, però també fora bo que baixés i/o pugés les escales. Són coses mínimes, ja ho sé, però si no et donen cap altra solució...
Com sempre, ànims i força." Marieta
Publica un comentari a l'entrada