Com a cas general, jo destacaria en primer lloc l'evidència empírica d'una realitat que, no per coneguda deixa de ser sagnant, criminal: la subordinació de la política i de l'interès general als interessos del capital. No em refereixo a les empreses, que, majoritàriament, duen a terme activitats necessàries per a la societat -en general, hi ha excepcions abominables-, sinó sobretot a les fortunes més o menys opaques, als especuladors, als fons voltors, a la banca, que ha oblidat molt fàcilment el devessall de milions de diner públic que es va emprar per salvar-los durant la crisi financera del 2008, que va canviar el nostre mode de vida.
En segon lloc, i en relació amb l'anterior, la trista constatació de la feblesa dels nostres sistemes públics de protecció social. La insuficiència del sistema sanitari per donar resposta a una crisi com l'actual, la insuficiència del sistema de benestar social, especialment agut a les residències per a la gent gran.
També la insuficiència de la indústria, espanyola, catalana, però també mundial, per posar en circulació ràpidament els mitjans de protecció i diagnòstic que els nostres sanitaris necessiten. I la migradesa dels recursos científics per poder donar respostes ràpides al problema i la manca de coordinació a escala mundial.
Finalment, la incapacitat de la feixuga i dubitativa administració política per gestionar la situació. Aquí no se salva ningú. Ni el govern de l'Estat, sempre retardat i atemorit en la presa de decisions radicals, mirant de no trepitjar cap ull de poll del gran capital, ni d'altres poders fàctics, o no molestar en excés a adversaris polítics que s'aprofitaran de les dificultats del govern, sense escrúpols.
Un govern que constitueix un comitè de crisi amb un ministre de sanitat que no sap de què li parlen i ministres d'ordre públic i de defensa, que deleguen la seva representació en comandaments militars i de les forces de l'ordre, com si estiguéssim davant d'una guerra o d'una invasió extraterrestre. No dic que no siguin necessària la contribució d'aquests estaments, a les ordres dels polítics, per a determinades tasques, com aixecar hospitals de campanya, desinfectar centres o regular el desplaçament de persones durant el confinament, però no són les persones que, en una pandèmia, hom esperaria trobar passant comptes amb la població mitjançant una premsa mig emmordassada pel filtre de les preguntes.
En fi, tampoc no se salven els polítics catalans, ni els de la Unió Europea, dit sigui de pas. Si bé han reaccionat amb una mica més d'agilitat, van igualment venuts. És cert que la recentralització de les competències, que feia anys que el govern no exercia, en lloc de la coordinació i l'aprofitament de l'expertesa dels polítics de proximitat, no ha estat la decisió més encertada, ans al contrari. Però això no treu que la gestió que s'ha fet a Catalunya del tema de les residències per a la gent gran hagi estat desastrosa i requereixi l'assumpció de responsabilitats al més alt nivell, per exemple, o que sigui improcedent que un alcalde, per crítica que sigui la situació de la seva població, perdi els papers i surti exigint amb un to inadequat, uns recursos sanitaris, personal sobretot, escassos a tot arreu. O que d'altres alcaldes aprofitin per mirar de treure rèdit partidista fent ofertes públiques per assumir responsabilitats. Això es fa amb discreció o és un aprofitament miserable de l'angoixa col·lectiva.
Un govern que constitueix un comitè de crisi amb un ministre de sanitat que no sap de què li parlen i ministres d'ordre públic i de defensa, que deleguen la seva representació en comandaments militars i de les forces de l'ordre, com si estiguéssim davant d'una guerra o d'una invasió extraterrestre. No dic que no siguin necessària la contribució d'aquests estaments, a les ordres dels polítics, per a determinades tasques, com aixecar hospitals de campanya, desinfectar centres o regular el desplaçament de persones durant el confinament, però no són les persones que, en una pandèmia, hom esperaria trobar passant comptes amb la població mitjançant una premsa mig emmordassada pel filtre de les preguntes.
En fi, tampoc no se salven els polítics catalans, ni els de la Unió Europea, dit sigui de pas. Si bé han reaccionat amb una mica més d'agilitat, van igualment venuts. És cert que la recentralització de les competències, que feia anys que el govern no exercia, en lloc de la coordinació i l'aprofitament de l'expertesa dels polítics de proximitat, no ha estat la decisió més encertada, ans al contrari. Però això no treu que la gestió que s'ha fet a Catalunya del tema de les residències per a la gent gran hagi estat desastrosa i requereixi l'assumpció de responsabilitats al més alt nivell, per exemple, o que sigui improcedent que un alcalde, per crítica que sigui la situació de la seva població, perdi els papers i surti exigint amb un to inadequat, uns recursos sanitaris, personal sobretot, escassos a tot arreu. O que d'altres alcaldes aprofitin per mirar de treure rèdit partidista fent ofertes públiques per assumir responsabilitats. Això es fa amb discreció o és un aprofitament miserable de l'angoixa col·lectiva.
Hom pot qüestionar també com és que hi ha hagut tanta imprevisió. Alguns científics ja havien advertit del perill imminent de pandèmia a principis de febrer, o abans, i aquí encara estàvem dient que no passava res perquè no se suspengués el Mobile World Congress. I, per aquelles mateixes dates, es permetia la concentració dels seguidors de Puigdemont a Perpinyà, o, en una data tan avançada com el 8 de març, les manifestacions multitudinàries del dia de la dona a tota Espanya.
No sé què fa més por, si pensar que no sabien res de res, o que ens ho amagaven. I ara, si fos cas que ens ho amagaven, seria lícit preguntar-se què més ens amaguen...
Em disculpo, no he pogut evitar aquesta reflexió general i l'estona que m'estaria parlant-ne. Prego comprensió i em poso a tractar les qüestions més específiques d'incidència en l'alzheimer a partir de l'experiència de la nostra llar. Aquest no és el lloc per debatre altres coses.
La situació, a casa, és la següent. La cuidadora del matí ja ha tornat, ja fa gairebé dues setmanes, i sort en tinc d'ella. La cuidadora de l'ajuntament no, diu que està de baixa. L'empresa subcontractada per l'ajuntament està prestant serveis mínims, ara que es necessiten més que mai, i a nosaltres ens han suspès el servei ordinari per sortir a passejar i l'han substituït per dos dies a la tarda que ve una cuidadora un parell d'hores per dutxar la meva dona. Més val això que res. La senyora de la neteja no ve, indefinidament, perquè té el seu marit amb pneumònia i confinat a casa.
Com que jo ja superava la meva capacitat de resiliència i la casa, per moltes hores que hi dediqués, estava bruta, moderadament però ara cal extremar la higiene, vaig parlar, dilluns passat, amb la cuidadora del matí, que, d'altra banda, m'havia dit que estava mirant coses perquè necessitava més hores, a veure si ella es podia fer càrrec de la neteja, a la tarda, tres dies per setmana, i, a més a més, venir també els dissabtes al matí. Així jo solucionava un parell de temes -la casa i el meu propi estat- i ella es podia treure un sou més correcte. Em va dir que sí i ho està fent tot i molt bé. Sempre positiva, que és una cosa que s'agraeix molt.
Als matins treu la meva dona a passejar mitja horeta, pels carrers més solitaris del barri i amb mascareta totes dues. El contrast amb les entre tres i quatre hores que sortia abans és molt notable, però almenys serveix perquè no "s'oblidi" de caminar, fet que seria irreversible. Altrament, aquest mínim passeig quotidià no serveix per res més. Ni li aporta el benefici de l'exercici -massa curt i alentit, és un peix que es mossega la cua- ni cap mena d'estímul: carrers buits, cap nen -que eren la seva fal·lera-, aparadors apagats, no hi ha floristeries ni parades de fruita, on s'entretenia tant, i encara menys terrasses on fer un cafè. És una sensació que té tothom que surt amb una certa freqüència. Ahir m'ho deia la cuidadora de la tarda, la que la ve a dutxar: "preferiría estar en casa que andar por esas calles desiertas y cerradas; estos días las calles me producen una gran sensación de tristeza". Entre una cosa i altra, el confinament i les sortides profilàctiques, la meva dona també s'ha anat entristint. Ara ja no riu gairebé mai i l'alzheimer avança descontroladament.
La publicació online Geriatricarea, recollint unes declaracions d'Afaga Alzheimer (l'Associació de familiars de malalts d'alzheimer i altres demències de Galícia), adverteix:
"El aislamiento que supone la declaración del estado de alerta puede generar riesgos cognitivos en las personas que tienen Alzheimer u otra enfermedad neurodegenerativa,
Las personas con demencia tipo Alzheimer (...) siguen unas rutinas diarias que les ayuda a estar más conectados con la realidad y el entorno.El corte brusco de esas actividades (...) provoca un aumento de la desorientación e incluso alteraciones conductuales, lo que aumentaría el declive cognitivo y un empeoramiento de su enfermedad. Por otro lado, en las fases más avanzadas, esa pérdida de contacto con el entorno, causarán con bastante probabilidad alteraciones conductuales, lo cual dificulta mucho la tarea de los cuidados y empeora notablemente la calidad de vida de los cuidadores y cuidadoras. Por todo ello, desde Afaga Alzheimer, se hace un llamamiento para que se flexibilice en estos casos la prohibición de salir a pasear, ya que “los familiares y cuidadores de personas con demencia necesitan poder pasear un poco con ellos para mantenerlos conectados al entorno y a la realidad”, afirman (...) De la misma forma que se hacen algunas excepciones para determinados casos, en las situaciones de personas que conviven con un familiar con demencia, es importante que puedan seguir una rutina, dentro de las limitaciones que se han establecido. Además, es importante que el resto de los ciudadanos sean comprensivos con estas situaciones especiales y faciliten la complicada labor de los cuidadores."
Com ja he dit, la meva dona surt mitja hora cada dia, aproximadament i amb totes les precaucions. Però no n'hi ha prou, de lluny. És molt poca estona, no arriba ni a cansar-se prou per dormir com ho feia abans. Ara li costa adormir-se, molt. I quan està asseguda a la butaca, se'n cansa i s'aixeca sense saber on anar. Amb la manca d'estímuls, la seva capacitat de resposta és cada dia menor. Molt sovint la seva única reacció davant d'una pregunta, d'una indicació... és la immobilitat i una mirada inexpressiva. Ni acompanyat les indicacions amb gestos és facil aconseguir que faci accions com aixecar-se, asseure's, posar-se al llit o seure a la tassa del vàter. El declivi és imparable i, si això dura, ens podem trobar en situació de dependència molt aguda ben aviat.
A més a més aquesta situació, que ve a sumar-se als anys de desenvolupament de la malaltia, cansa molt més. Cada moviment, cada acció que cal que faci és tota una empresa, amb les seves estratègies, el seu mètode i el seu temps.
Què es pot fer? Encara que es pogués sortir, com he dit abans, el fet que no hi hagi ningú ni res pel carrer, que tot estigui tancat... comporta una absència total d'estímuls, i haver de dur mascareta encara més. Tampoc no pots córrer més riscos, agafar la malaltia, per a ella, podria ser el final, si no de la seva vida, sí de la seva ja escassa capacitat cognitiva. Ens aniria bé, suposo, viure en un entorn natural, on pogués passejar per entorns paisatgísticament estimulants, amb vistes, arbres, plantes i flors. És la primavera!!! Però, malauradament, els entorns naturals ens cauen molt lluny i el més semblant que tenim a prop, els parcs urbans, estan tancats. Els podrien obrir per passejar-hi gent amb necessitats especials punyeta!, amb vigilància i desinfecció a l'entrada i la sortida. Només pensen en els nens (cosa que em sembla perfecte) i en la gent "normal", que no s'avorreixi ni s'angoixi pel confinament, però els que tenim persones dependents o amb demència, què en fem de les meravelloses ofertes culturals online. Necessitem, com a mínim els parcs, la natura, com a espai terapèutic.
Perquè, a més a més, no sabem quan de temps durarà aquesta situació. No la superarem de cop i volta. segurament l'anirem vivint per fases, com unes muntanyes russes. No sabem per quan de temps.
I encara s'obre una altra incògnita per als malalts d'alzheimer i altres demències. Quan entrin en fases encara més greus, en un GDS 7, posem per cas, què fem?
Vist el que està passant aquests dies, jo ja us aviso que, o canvien molt, però molt, molt, molt, o jo no porto la meva dona a una residència.
Les residències, ni pensades ni preparades per a una situació com aquesta, confiades molt sovint a la iniciativa privada, i, per tant, amb una lògica de negoci, s'han convertit en veritables trampes per a ratolins i els interns estan caient com a mosques.
Estic pensant en la solució d'aconseguir un pis adaptat de lloguer, o que em deixin adaptar el que tinc llogat ara i contractar una cuidadora més hores, per portar-ho entre tots dos, més els migrats ajuts que ens pugui oferir l'administració. El problema és que se'ns acaba el contracte al setembre i ves a saber a) quan ens voldran cobrar si ens el renoven -espero que no abusin, donada la situació econòmica del país, i de tot arreu- i b) si ens permetran fer les reformes que necessitaríem (canviar la banyera per una dutxa a peu pla, eixamplar algun pas, posar una rampa a l'entrada de la finca...).
L'altra opció és trobar pisos adaptats de lloguer a un preu raonable. Ho he començat a mirar, però no en trobo. Fins i tot he arribat a pensar en recuperar el nostre pis de propietat al poble, i tornar cap allà, com a mínim no tindria cap problema per fer les reformes necessàries i la finca ja té rampa per fer l'entrada accessible. El problema, en aquest cas és que es necessita cotxe per anar a comprar o fer qualsevol tràmit. I, en segon lloc, que els recursos sanitaris de la zona són molt precaris i la ciutat queda lluny. No parlo ja del meu isolament perquè, tal com estem ara... però ni tan sols en època de recuperació, quan arribi, perquè, si renuncio a la residència, és a canvi de lligar la meva vida a la de la meva dona, estretament, hora per hora, fins que un dels dos fineixi.
Com sempre, poso aquestes reflexions a disposició de tothom, òbviament les podeu difondre tant com vulgueu i us ho agrairé, i alhora també us demano el vostre parer i les vostres informacions. Com que l'entrada de comentaris fa el ximplet, si no us en sortiu, utilitzeu l'email o el twitter, però, si teniu alguna idea, alguna informació, encara que sigui contrària al que jo escric, digue-ho sisplau, i digueu-me si ho puc compartir, per tal que ens puguem ajudar entre tots i totes. Gràcies.
Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
Com ja he dit, la meva dona surt mitja hora cada dia, aproximadament i amb totes les precaucions. Però no n'hi ha prou, de lluny. És molt poca estona, no arriba ni a cansar-se prou per dormir com ho feia abans. Ara li costa adormir-se, molt. I quan està asseguda a la butaca, se'n cansa i s'aixeca sense saber on anar. Amb la manca d'estímuls, la seva capacitat de resposta és cada dia menor. Molt sovint la seva única reacció davant d'una pregunta, d'una indicació... és la immobilitat i una mirada inexpressiva. Ni acompanyat les indicacions amb gestos és facil aconseguir que faci accions com aixecar-se, asseure's, posar-se al llit o seure a la tassa del vàter. El declivi és imparable i, si això dura, ens podem trobar en situació de dependència molt aguda ben aviat.
A més a més aquesta situació, que ve a sumar-se als anys de desenvolupament de la malaltia, cansa molt més. Cada moviment, cada acció que cal que faci és tota una empresa, amb les seves estratègies, el seu mètode i el seu temps.
Què es pot fer? Encara que es pogués sortir, com he dit abans, el fet que no hi hagi ningú ni res pel carrer, que tot estigui tancat... comporta una absència total d'estímuls, i haver de dur mascareta encara més. Tampoc no pots córrer més riscos, agafar la malaltia, per a ella, podria ser el final, si no de la seva vida, sí de la seva ja escassa capacitat cognitiva. Ens aniria bé, suposo, viure en un entorn natural, on pogués passejar per entorns paisatgísticament estimulants, amb vistes, arbres, plantes i flors. És la primavera!!! Però, malauradament, els entorns naturals ens cauen molt lluny i el més semblant que tenim a prop, els parcs urbans, estan tancats. Els podrien obrir per passejar-hi gent amb necessitats especials punyeta!, amb vigilància i desinfecció a l'entrada i la sortida. Només pensen en els nens (cosa que em sembla perfecte) i en la gent "normal", que no s'avorreixi ni s'angoixi pel confinament, però els que tenim persones dependents o amb demència, què en fem de les meravelloses ofertes culturals online. Necessitem, com a mínim els parcs, la natura, com a espai terapèutic.
Perquè, a més a més, no sabem quan de temps durarà aquesta situació. No la superarem de cop i volta. segurament l'anirem vivint per fases, com unes muntanyes russes. No sabem per quan de temps.
I encara s'obre una altra incògnita per als malalts d'alzheimer i altres demències. Quan entrin en fases encara més greus, en un GDS 7, posem per cas, què fem?
Vist el que està passant aquests dies, jo ja us aviso que, o canvien molt, però molt, molt, molt, o jo no porto la meva dona a una residència.
Les residències, ni pensades ni preparades per a una situació com aquesta, confiades molt sovint a la iniciativa privada, i, per tant, amb una lògica de negoci, s'han convertit en veritables trampes per a ratolins i els interns estan caient com a mosques.
Estic pensant en la solució d'aconseguir un pis adaptat de lloguer, o que em deixin adaptar el que tinc llogat ara i contractar una cuidadora més hores, per portar-ho entre tots dos, més els migrats ajuts que ens pugui oferir l'administració. El problema és que se'ns acaba el contracte al setembre i ves a saber a) quan ens voldran cobrar si ens el renoven -espero que no abusin, donada la situació econòmica del país, i de tot arreu- i b) si ens permetran fer les reformes que necessitaríem (canviar la banyera per una dutxa a peu pla, eixamplar algun pas, posar una rampa a l'entrada de la finca...).
L'altra opció és trobar pisos adaptats de lloguer a un preu raonable. Ho he començat a mirar, però no en trobo. Fins i tot he arribat a pensar en recuperar el nostre pis de propietat al poble, i tornar cap allà, com a mínim no tindria cap problema per fer les reformes necessàries i la finca ja té rampa per fer l'entrada accessible. El problema, en aquest cas és que es necessita cotxe per anar a comprar o fer qualsevol tràmit. I, en segon lloc, que els recursos sanitaris de la zona són molt precaris i la ciutat queda lluny. No parlo ja del meu isolament perquè, tal com estem ara... però ni tan sols en època de recuperació, quan arribi, perquè, si renuncio a la residència, és a canvi de lligar la meva vida a la de la meva dona, estretament, hora per hora, fins que un dels dos fineixi.
Com sempre, poso aquestes reflexions a disposició de tothom, òbviament les podeu difondre tant com vulgueu i us ho agrairé, i alhora també us demano el vostre parer i les vostres informacions. Com que l'entrada de comentaris fa el ximplet, si no us en sortiu, utilitzeu l'email o el twitter, però, si teniu alguna idea, alguna informació, encara que sigui contrària al que jo escric, digue-ho sisplau, i digueu-me si ho puc compartir, per tal que ens puguem ajudar entre tots i totes. Gràcies.
Aloís
Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada