LA INCERTA RUTA CAP AL DIAGNÒSTIC

La meva dona és distreta i desordenada de mena. De tota la vida -o almenys des que la conec- se li han oblidat coses i el seu àmbit de treball a casa, per exemple, sempre ha estat una petita lleonera, amb tendència a envair els espais veïns. A més a més, tota la vida li ha costat molt recordar els noms, sobretot de les persones, i orientar-se fora dels llocs més coneguts, amb una peculiaritat: ha tingut, i la conserva en bona mesura, una extraordinària memòria fotogràfica que li ha permès suplir en gran part les mancances anteriors. Per això, que es desorientés més del normal amb motiu d'un canvi de domicili o que incrementés la seva tendència al desordre no eren fets que preocupessin particularment i semblava perfectament atribuïble a l'estrés que inexorablement comporta tot canvi d'aquesta magnitud.

El que ja no era tan normal, encara que coincidís amb el canvi de domicili, és que comencés a tenir problemes a la feina. Ella desenvolupava una tasca d'alta exigència intel·lectual, però sempre se n'havia sortit bé, sense problemes significatius. Però ara, després del canvi, la situació se li complicava fins al punt que, de fet, no podia acomplir amb el treball amb solvència i això l'angoixava molt. Ho vam atribuir a una situació d'estrés especialment aguda, que es podia justificar pel mal ambient, problemes i tota mena d'irregularitats que es donaven a l'empresa.

Donat que els fets persistien, vam decidir recórrer a un psiquiatre. El psiquiatre la va tractar amb antidepressius i també amb benzodiacepines, que després li va treure. Tot i així, de seguida va ser del parer que hi havia alguna cosa més i, veient que hi havia aspectes que no milloraven, li va fer un primer test neuropscològic, senzill. A partir d'aquí li va augmentar els antidepressius fins a la dosi necessària per descartar que els símptomes neurològics es poguessin atribuir la depressió i ens va fer una carta per al neuròleg, demanant-li que valorés la situació. 

Fins aleshores no havíem sospitat res que pogués fer pensar en un inici de demència. És cert que a la seva família materna n'hi ha hagut dos casos, la mare de la seva mare, que va morir molt gran i als darrers temps "perdia el cap" i la germana de la seva mare que, ja amb setanta i molts anys, la van diagnosticar d'alzheimer. El cas és que no vam relacionar aquests antecedents amb la situació de la meva dona fins que no la van derivar al neuròleg. Qui hi havia de pensar? Era tan jove... No havíem quedat que l'alzheimer era una malaltia de gent gran?

El metge de capçalera, amb la carta del psiquiatre, ens va derivar vers un servei de referència en l'àmbit de l'alzheimer i altres demències. Com que ens van donar visita per al cap d'un mesos (pocs), vam decidir que, mentrestant, aniríem a un centre privat perquè la visités un neuròleg i li fes les proves oportunes. Així ho vam fer i, al cap de diverses visites, tests neuropsicològics sistemàtics i una ressonància magnètica, el neuròleg ens va donar un primer diagnòstic: hi havia un dèficit cognitiu lleu, el que no se sabia (la ressonància es veu no va senyalar cap pista en aquest sentit) era si seria degeneratiu o no, i molt menys si es podia parlar d'alzheimer. Per això, ens va dir, caldria anar seguint l'evolució del cas, mitjançant tests i eventuals ressonàncies, i fer proves més específiques.

Amb aquests informació, i seriosament preocupats, vam arribar a la data en que teníem la visita de l'hospital. Hi vam anar, el neuròleg li va fer repetir el test neuropsicològic, i no recordo si la ressonància també, i, en una segona visita ens va dir que, efectivament, hi ha havia un lleuger dèficit cognitiu però que vaja, que si pensàvem en alzheimer ens tranquilitzéssim. Que si volíem sortir completament de dubtes se li podia fer una punció lumbar, però que, en aquest moment no ho veia necessari. Acabava de començar l'estiu, i va dir que ens anéssim tranquils de vacances, que a la tornada li repetirien el test i que ja veuríem com no hi hauria motiu de preocupació. Tot i així, li va receptar l'Aricept, i, entre una cosa i altra ens vam anar de vacances sí, però ara ja, de tranquils no gens.

 Aloís