LES PETITES COSES
Fa dies que no escric. No hi ha cap raó especial, només la manca de temps.
De fet, la manca gairebé absoluta de temps potser sí que és una raó prou
distintiva respecte a períodes anteriors. No escric en aquest blog, ni escric
pràcticament res, un parell de cosetes molt puntuals i urgents en un mes.
Escriure, i no només ni especialment el blog, ha estat el meu refugi, el meu
espai personal per poder sortir una estona del paper de cuidador. Que ara no
pugui disfrutar d'aquest espai personal no deixa de ser significatiu, perquè
ganes en tinc, i moltes, arribo a escriure mentalment quan me'n vaig a dormir.
M'adormo escrivint una cosa o altra, força diverses, però a
l'endemà no trobo mai el moment de traslladar a l'ordinador tot el que he estat
ideant al llit. Llàstima que no es puguin fer "captures de pantalla"
de la ment.
I el cas és que, aparentment, no ha canviat res. De vegades em pregunto per
què ara el temps no m'arriba. Potser és la calor? No ho crec, jo sempre he
rendit molt bé en situacions de calor. La calor i jo ens avenim força. Potser
és un cansament acumulat... Pot ser, però fa molt de temps que visc amb el
mateix estrés. La situació de la meva dona ha empitjorat, és cert, però jo m'he
adaptat millor a moltes coses, he introduït alguna mesura pal·liativa i m'he
organitzat millor.
Jo crec que la diferència està en les petites coses. Ella va perdent
suaument, sense daltabaixos però d'una manera continuada. I això comporta que
vagi perdent autonomia, o introduint complicacions afegides en moltes petites
coses. Poso dos exemples: el menjar i la roba. Òbviament, de totes les tasques
de casa, el seu menjar i la seva indumentària incloses, me n'ocupo jo. Ja fa
temps que em llevo mitja hora abans, a les set, per, entre altres coses,
preparar-li l'esmorzar, la roba i totes les coses que s'ha d'endur a l'hospital
de dia. Però, darrerament, a més a més d'això, m'he d'ocupar de controlar que
es mengi l'esmorzar i es prengui la medicació, que es posi la roba que li he
preparat i no una altra. Si la roba que li he preparat no li agrada, no em diu
res i, si no hi sóc a temps, va a l'armari i es comença a emprovar coses, amb
el desgavell consegüent. Si me n'adono a temps, hi anem junts i la deixo triar
-sempre i quan no faci cap disbarat- sense necessitat de desmuntar l'armari.
Quan ens truquen del transport sanitari i sortim de casa, he de fer de
cotxe-escombra perquè no es deixi res imprescindible -el tabac, per exemple-,
que em pugui obligar a deixar-la a l'entrada i pujar corrents a buscar-ho.
Quan la vaig a recollir, després de dinar, un cop arribats a casa (una
operació que també s'ha alentit perquè es distreu pel carrer, sobretot amb les
criatures), es repeteix l'operació de vestir-se d'estar per casa i guardar, o
posar per rentar, la roba que es treu. La meva tasca, fonamentalment,
consisteix en aconseguir que es posi la roba que li dono i a anar recollint la
roba que s'ha tret i ha deixat escampada. A l'hora de sopar arriba una altra
llarga negociació arran de què vol menjar. Pràcticament res li està bé. Quan
aconseguim arribar a un pacte, faig el sopar i, perquè faci coses, l'encarrego
de parar taula, però també li he d'anar donant les coses i controlant després
que les hagi posat bé (pot posar tots el coberts per a ella o per a mi, canviar
els plats, o posar les estovalles sota l'hule...).
Això, i continuo centrant-me només en aquests dos aspectes, té
complicacions derivades, com el conflicte, els dubtes, que em reporta el fet
d'anar a comprar. Hi ha dies que, literalment, no sé què agafar-li. El que una
setmana li venia de gust a la següent no ho vol. I no la forçaré pas, mentre
mengi una cosa o altra. No és una criatura, no la puc tractar com una criatura.
També se m'ha complicat la gestió de la roba. No sé què passa però acabo fent
una rentadora cada dos dies. En part és normal per la calor i la suor, però en
part deriva d'altres factors, com una resistència que comporta una petita
lluita cada dia -cada cop menys- perquè usi salvaslips.
No sé ben bé com, però he de recuperar el meu temps, per escriure, per
desconnectar, per poc que sigui -però que sigui suficient-. És vital fins i tot
per poder fer com cal la meva tasca de cuidador.
Ara és un mal moment, no fa gaire que m'han operat per partida doble: de cataractes el dia 1 i de fístula el dia 10, i estic en plena recuperació -espero que sigui completa i satisfactòria-. De moment no m'hi veig gens bé i la ferida de la fístula encara supura. Per les operacions vaig comptar amb l'ajut de la meva filla. Hi vam anar tots tres, la meva filla, la meva dona i jo i així, la meva filla em feia d'acompanyant (l'hospital ho exigia) i alhora teníem la meva dona controlada. Però el recolzament de la meva filla -tenia feina- es va limitar a les intervencions estrictes, a casa ja hi vam tornar sols, en taxi i després he hagut d'anar conjugant les recuperacions amb la tasca habitual de cuidador. Després de la segona operació estava molt i molt cansat i li vaig demanar a la meva dona si li feia res que el que quedava de setmana -quatre dies- la tornés a casa el transport sanitari, per poder fer jo una mica de repòs. Va acceptar i jo ho vaig aprofitar per dormir hores extres al sofà. Ara ja hem tornat a la normalitat i el cansament s'acumula. Dormim malament. Tus, ronca, es desperta episòdicament, es posa de través... Avui i demà són dies de metges, per a mi, però també per a ella. Avui té revisió anual al centre del qual depèn l'hospital de dia.
El més vinent ens anirem uns dies a la platja. El sol, el mar, passejar i remenar botigues a ella la fa molt feliç i jo espero poder-me vivificar una mica. Tot i així, com sempre, els períodes de vacances són també dies d'estrés. Ella es troba en un ambient no, lluny de la seva rutina, i necessita acompanyament i guiatge continu, vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre. Tampoc tindré temps per mi. Quan tornem espero poder reconduir-ho tot i recuperar espais, temps i sensacions, perquè si no, vaig en reserva i puc fer fallida en el moment més impensat.
