Ara deu fer més o menys una setmana que vaig parlar llargament, per video-conferència, amb el meu fill. És una persona molt racional i sempre tinc en compte les seves anàlisis de les coses. Em deia que, probablement, anava equivocat amb el tema de les mutacions del virus. Que aquest, tant en la versió alfa com en la versió delta, més infectiva, havia mostrat una eficàcia insòlita perquè podia combinar una gran capacitat de transmissió amb una perllongada latència asimptomàtica i una agressivitat extrema, de vegades letal. Però, em deia el meu fill, això és realment una raresa. El més normal és que les mutacions del virus que prosperin siguin més mortíferes o més infectives sí, però, esclar, si són mortíferes d'una forma immediata i rotunda, com ara l'Èbola, difícilment podran donar lloc a una gran transmissió i, per tant, quedaran més o menys circumscrites a la zona d'origen. Si no hi ha latència, no hi ha transmissió a gran escala. D'altra banda, hi pot haver variants amb una gran capacitat infectiva, però amb una agressivitat menor o semblant a l'actual, que sí que es poden escampar molt, però que difícilment provocaran una mortaldat incontrolable i que poden ser contingudes per les vacunes actuals, o bé per actualitzacions d'aquestes mateixes vacunes, com passa amb els virus de la grip. Des d'un punt de vista ecològic aquest raonament és molt correcte i jo mateix l'hagués hagut de tenir en compte. Ara bé pot ser difícil però no impossible que una nova variant amb les mateixes taxes d'infectivitat i letalitat que les variants alfa i delta del SARS-2 Coronavirus, aparegui novament. També és veritat, i m'ho feia notar el meu fill, que la primera onada de la Covid va agafar tots els sistemes sòcio-sanitaris amb la guàrdia baixa, sense una preparació ad-hoc per contenir-la i sense tan sols un coneixement suficient de l'agent causant de la pandèmia. Ara estem molt més preparats i sobre avís.
Tot i així, aquest estiu hem vist un rebrot important, combinació de la infectivitat de la variant delta i de la relaxació de les mesures. I hem vist com aquesta variant ha tornat a colpejar les residències, on, sembla mentida, però encara hi ha treballadors i residents sense vacunar. A hores d'ara, després de constatar-ne els resultats durant mesos, crec que la vacunació ja s'hauria de fer obligatòria de manera universal per a tothom que interactuï amb altres persones. No es tracta ja del respecte a la seva llibertat de no vacunar-se, sinó del dret superior de les persones en general a no veure amenaçada la seva salut pels negacionistes o similars i de la usurpació de recursos públics, perquè, pel fet de negar-se a vacunar-se acaben saturant el sistema hospitalari, en detriment de persones afectades de Covid o d'altres malalties que també necessiten els mateixos recursos. Si no vaig errat, són ja 235 morts a les residències des del principi de l'estiu, amb casos tan lamentables i perillosament il·lustratius com el de la residència de la cooperativa Suara de Sant Joan les Fonts (i la cooperativa Suara és una de les empreses més prestigioses del sector). A la residència de Sant Joan les Fonts han mort 7 residents, convenientment vacunats, de Covid sembla que pel contagi d'una treballadora que va ocultar que havia donat positiu per no haver d'ajornar o perdre les vacances, parlo d'oïda. No puc ni vull jutjar l'actitud de la treballadora amb la informació que tinc, però el fet, si és cert, ens mostra un precedent extremadament greu i perillós
Amb tot, el més probable és que la pandèmia entri en una fase endèmica, amb variants que calgui anar tractant en pic apareguin amb noves vacunes i tractaments, una mena de grip, segurament més greu i amb major mortalitat. Tot plegat per al major benefici de les empreses farmacèutiques i els seus inversors. Tot i així, per molt de compte que es tingui, hi ha escletxes, hi ha un risc a les residències.
D'altra banda vaig mirar, amb l'ajut de la gestoria, el cost de mantenir la meva dona a casa amb una ajuda prou substantiva com per poder resistir jo la càrrega, cada dia més feixuga. És molt car. Per als empleadors que som jubilats amb una pensió, és inassequible. Sembla que t'estiguin obligant a saltar-te la llei i a entrar en el mercat irregular de treball. Companys cuidadors i cuidadores m'ho deien: "pots tenir una noia, o dues, si vols repartir la jornada, dia i nit, per exemple, per un preu força econòmic i trobaràs gent, segur... Amb un treball fix, encara que sigui en negre, les que vulguis". Però jo això no ho puc fer sense anar contra els meus principis. És una forma d'explotació. Ja sé que hi ha molt de treball, no només en aquest ram, que es basa en l'explotació. Però jo no ho faré. Si no puc fer-ho bé, mala sort, no perquè ho digui la llei, les lleis en aquest àmbit són un bunyol. No ho faré per mi i per les treballadores. Per dignitat. O sigui que no puc contractar l'ajut que necessito, per tant, si vull tenir la meva dona a casa, no em queda cap més remei que continuar cuidant-la jo, amb l'ajuda que tinc ara, més o menys.
Però jo estic en allò que se'n diu "a la darrera paraula". Noto com la meva força, la meva vitalitat... s'escapen a raig del meu cos. He travessat un llindar invisible i ara tot costa quatre vegades més. Com quan puges una muntanya molt alta i la manca d'oxigen fa que cada passa requereixi un esforç titànic i ets conscient que tens les passes comptades. Jo conec literalment aquesta sensació i, quan veus que no arribes, sé retirar-me, a la muntanya. Però aquí, com ho fas per retirar-te?
Després de parlar amb el meu fill, de cercar informació i de reflexionar, vaig quedar amb la meva filla, que també tenia molt a dir, i amb amics i amigues de tota confiança i que han anat seguint el procés. Pocs i per separat. Amb matisos i particularitats el veredicte va ser unànime. Tots opinaven que havia de córrer el risc, que consideraven mínim i portar la meva dona en una residència, ben triada, això sí. Em van donar arguments complementaris, alguns molt realistes, com que, en aquest moment, a ella ja li era igual qui la cuidava, mentre la persona que se li apropés li donés benestar i fos simpàtica i li fes quatre babarotes. Tothom remarcava que jo la podria anar a visitar, esclar, tant com volgués, i que em trauria molta feina del damunt. Que sí, que patiria culpabilitat i solitud i tot això, encara que fos injustificadament, però que també patia ara cada dia i sovint ben intensament. Que el tema de la Covid era imprevisible, només es podien calcular probabilitats, però no sabíem finalment què passaria, com hi podríem respondre i que bé, al final, tant es podia morir de Covid com d'una altra cosa i que això no podia condicionar les meves decisions. Sinó, em deien, el que es morirà seràs tu. I també qüestionaven la meva decisió d'ajornar-ho almenys fins a la tardor, per veure com evolucionaven les coses. Per què?, em deien, què canviarà d'aquí a dos mesos? que ella estarà una mica pitjor? Fa de mal resumir l'opinió de sis o set persones, encara que hi hagués una gran concordança de fons. És injust, però no em puc estendre en les peculiaritats de cadascú.
Els raonaments dels meus fills i dels meus amics, de procedències diverses, són molt assenyats i tots indiquen el mateix camí. Només tinc un dubte, però és important. Ells pensen també -i potser principalment- en mi. També en la meva dona, segur, però jo tinc un pes important en la seva reflexió. Jo, en canvi, com ho diria, em dono per amortitzat. Penso sobretot en el benestar de la meva dona i només secundàriament en mi. Quan vaig assumir la seva malaltia com a pròpia, ho vaig fer lliurement, a consciència i amb totes les conseqüències. Ho tornaria a fer. Que a mi se m'acabés l'aire abans o al mateix temps que ella sempre ha estat una possibilitat i no m'ha tirat enrere. Ara, com em deia algú. "Tal com estàs tu, com te'n vols fer càrrec, carallot? Val més que la deixis en mans de professionals i que li donis una hora al dia de companyia de qualitat."
Estic fet un mar de dubtes. Suposo que seguiré els consells dels meus fills i dels meus amics perquè, si diverses persones, que algunes ni es coneixen, coincideixen en el mateix diagnòstic i la mateixa proposta, he de creure que tenen més raó que jo, que soc un de sol i tossut. És veritat que jo estic més a prop que ningú de la situació, però potser també això fa que em manqui perspectiva.
La meva dona no ajuda a prendre una decisió. Ella continua la seva davallada imparable, però molt a poquet a poquet. Cada dia sembla més una velleta (i no ho és), un ocellet o una figura de pessebre. De tant en tant dona algun ensurt, però, en canvi, està tranquil·la, sensible a les carícies i a què la facis riure amb qualsevol ximpleria. L'altra dia estava plorant d'emoció davant de la tele en una escena lacrimògena d'una sèrie, que d'altra banda estic segur que no entén. Menja bé, tot triturat i donat a la boca, però menja. I encara camina, arrossegant els peus, però sense protestar. Això sí, requereix atenció tot el dia, per tenir-la hidratada, per canviar-la -cada dos per tres-, per vestir-la, dur-la a passejar, netejar-la sovint, dur-la al vàter, per inútil que sigui, llevar-la, posar-la a dormir, fer-li les ungles, depilar-la, etcètera.
Suposo que, en aquesta situació, esperaré fins a la tardor, fins als primers freds, a veure ella com està i com va el tema de la pandèmia i que, en un moment o altra, abans que arribi l'hivern la internaré en una residència, si hi ha places. Suposo, dic, perquè insisteixo: estic fet un mar de dubtes.
Aloís
Com sempre, les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com
