Escric aquesta entrada esporàdica com una mena de prova de vida, per fer un petit estat de la qüestió i per explicar algunes decisions.
Durant aquest any he consolidat una opció fonamental: cuidar personalment de la meva dona fins a les darreres conseqüències, a casa, amb tots els mitjans i la dedicació que calgui, tot el temps que calgui, indefinidament.
A hores d'ara la meva dona té la malaltia molt avançada. Es troba ja en la darrera fase de l'escala de la demència i la seva dependència és total. Tanmateix, entre la cuidadora que tenim contractada i jo aconseguim mantenir una rutina molt rigurosa que li dona pau i benestar. Hem canviat el llit. Ara tenim dos llits articulats, junts però independents, que permet tenir-li el tors una mica alçat, de manera que respiri millor i dormi més tranquila. A la nit, de vegades, canta o parla de manera incomprensible, a estones, però de bon humor, sovint acaba amb sonores riallades. En aquests casos no la desperto. No sé què passa pel seu cap, però penso que deu ser gratificant. La llevem , li fem la higiene en una cadira de rodes adaptada i la fem caminar, com es pot, fins al bany i del bany a la seva butaca.És la poquíssima motricitat que li queda, però mirarem de mantenir-li mentre es pugui. La treiem a passejar i a prendre cafè amb cadires de rodes i la resta d'hores s'està a la seva butaca articulada, on menja, veu la tele i, a estones, dormita, sempre acompanyada.
Potser és poca cosa, però sempre està tranquila i de bones, no s'enfada ni s'entristeix mai i somriu quan li ve de gust. Jo sempre li estic fent bromes, independentment que les entengui o no. Si evitem les infeccions oportunistes, es probable que així s'hi pugui estar una bona colla d'anys. Menja, evacua, s'hidrata, està cuidada i viu en un entorn summament relaxat.
El que vigilem especialment, i la seva gran amença, són les infeccions, sobretot d'orina, que, quan no les podem evitar, li produeixen davallades espectaculars.
Jo, no sé si ja ho vaig explicar, suposo que sí, vaig prendre la determinació de dedicar-me a ella en cos i ànima, i a res més. És molt important no tenir cap altra preocupació que no sigui el seu benestar per poder-s'hi dedicar plenament i de tot cor.
Aquest és, doncs, el pla de futur: estar amb ella, estimar-la i cuidar d'ella. Res més. Fins que, a un o altra, se li acabin les piles.
És per això que he deixat el blog, com he deixat d'escriure qualsevol cosa. Curiosament, en aquest període, el mes de juny passat, es va publicar la meva novel·la, acabada el 2019, a Pagès Editors, amb el títol final d' EUTOPIA . Una curiosa coincidència, que, altrament, em va fer molt feliç. Ja m'havia resignat a què hagués de ser una obra pòstuma.
Dedicar-me exclusivament a la meva dona ha fet que jo m'abandonés, tant intel·lectualment com físicament. Ja hi comptava. Intel·lectualment la meva única activitat és mirar la tele i parlar amb els amics, molt escadusserament. Físicament m'he abandonat molt, tant que, per poder cuidar adequadament la meva dona, quan s'acabi la calorada de l'estiu, em proposo sortir, almenys, a caminar per rebaixar una mica el pes i fer treballar els músculs i l'esquelet.
Hem estat parlant, amb els meus fills, amb la meva terapeuta... de prescindir de la cuidadora de la tarda, de j'ajuntament (van molt malament i el servei de l'empresa és lamentable) i llogar una cuidadora en condicions de quatre a nou (que és l'hora que la meva dona se'n va a dormir). Representa una despesa important al cap de l'any, però tampoc no hi ha cap altra inversió més necessària. No ho sé, m'ho he d'acabar de pensar. És que, després de tants anys, tot i tenir molt clara la meva decisió i els meus objectius, estic molt cansat i desgastat. Cada petit esforç em costa un món.
En fi, crec que és tot el que volia explicar. Si no passa res especial, no compto que, si més no a curt termini, torni a escriure cap altra entrada. Tanmateix, en allò que jo pugui ajudar, sempre em tindreu a la vostra disposició. Una abraçada.
Aloís
