M'avanço uns dies a fer l'entrada d'aquest mes perquè és una entrada especial. Vull parlar sistemàticament de la insuficiència, ineficiència i perversió del sistema público-privat d'ajut a les persones depenents i a la vellesa.
Per fer-ho clar i exhaustiu partiré del cas de la meva dona des de l'inici fins al present. Perdoneu-me els seguidors habituals del blog perquè inevitablement repetiré alguna informació que ja coneixeu, però ara curosament ordenada.
La meva dona té seixanta anys acabats de fer. Va estudiar antropologia i es va doctorar l'any 2000 amb una tesi sobre el turisme de muntanya a Catalunya. Sempre s'ha dedicat a l'antropologia del turisme i té diverses publicacions rellevants sobre el tema. Ha treballat com a professora en diverses escoles universitàries de turisme i a la Universitat Oberta de Catalunya, com a tutora de la mateixa matèria.
L'any 2014 li van diagnosticar la malaltia d'alzheimer. Tenia cinquanta-quatre anys i estava en el bo i millor de la seva producció acadèmica. Com sabem, la malaltia d'alzheimer no té cura i és degenerativa i letal, amb una estadística de supervivència de vuit anys de mitjana. En el moment del diagnòstic, jo vaig decidir donar també per acabada la meva carrera acadèmica (era professor titular d'antropologia de la universitat de Barcelona amb trenta-dos anys de servei) i dedicar-me en exclusiva a acompanyar-la en el procés i a ser el seu cuidador principal i únic, perquè no tenia ningú més.
Vam seguir tots els passos administratius i terapèutics (pal·liatius) que es podien seguir. Vam fer testaments, poders, voluntats anticipades, tot davant de notari, vam recórrer els lents camins de la burocràcia per obtenir el reconeixement de la discapacitat i de la dependència (inicialment en grau I, incapacitat permanent), va rebre l'atenció mèdica necessària en un hospital de referència i amb la medicació compassiva adequada a cada situació, va participar en un assaig clínic que va ser sobtadament suspès per la multinacional farmacèutica que el finançava i va rebre estimulació cognitiva en un hospital de dia durant tres anys, fins que ens van dir que ja no en treia cap profit.
La nostra situació econòmica va començar a ser precària. Jo vaig passar a cobrar la pensió màxima, uns 2.300 euros, que no arribava ni a la meitat del que cobrava com a professor, comptant els complements. A la meva dona, les escoles universitàries de turisme li pagaven habitualment en negre, o feien constar els seus cursos com a xerrades puntuals. Això va fer que, a l'hora de rebre la pensió, tingués una cotització molt baixa, tot i els anys que realment havia treballat. Li va quedar en 600 euros. Més endavant, li van reconèixer el grau III d'incapacitat, Gran Invalidesa, i li van augmentar la pensió un 50%. De 600 euros va passar a cobrar-ne uns 900. És una incoherència, en aquest cas de l'Estat, que encara ningú m'ha sabut explicar satisfactòriament. Les persones invàlides són invàlides, oi? Com pot ser que les que cobrin menys se les augmenti menys per la seva invalidesa i les que més, més, augmentat així la bretxa entre uns i altres? Misèria sobre misèria. Tot plegat ens deixava en una situació delicada. A part de la contradicció que acabo d'exposar, les pensions són iguals per a tota Espanya i la vida a Catalunya, sobretot en determinats indrets, com tots sabem és molt cara, per tant, la quantitat percebuda és, de fet, molt menor, o redueix sensiblement la capacitat de despesa, com es vulgui dir.
Vam demanar totes les ajudes públiques possibles, que van resultar ser escasíssimes. 12,45 hores setmanals d'ajuda a domicili per mor del grau III d'incapacitat (és el màxim) i la possibilitat d'apuntar-la a la llista d'espera d'una residència, un cop satisfet un altre procés burocràtic que consisteix a demanar una mena d'exempció o permís de la Generalitat, perquè les residències són per a Gent Gran i ella tenia menys de seixanta-cinc anys. No només no hi ha residències especialitzades en demències d'inici precoç, cap, ni una -tot i que hi ha prou gent que en pateix-, sinó que cal justificar la necessitat de la residència en aquest casos, no fos cas que la demanessin per vici o gerontofília.
El Servei d'Assistència a la Dependència de l'Ajuntament i la Generalitat és un servei a distància. D'uns anys ençà ja no pots anar a veure l'assistent social per parlar-hi i planificar els ajuts. No hi ha assistència social presencial a la que es pugui acudir. Només un número de telèfon on es deixa l'encàrrec perquè l'assistent social et telefoni, si li va bé i quan li vagi bé. De tant en tant, al seu criteri, en les seves expedicions per l'àmplia zona que tenen encarregada fan una visita per cobrir l'expedient. En tots aquests anys, nosaltres n'hem rebut dues. La nostra assistent encara ens ha deixat una adreça de correu electrònic i contesta davant de qualsevol dubte. Ara, això sí, sempre actuant com a corretja de transmissió de l'administració, mai no tens la sensació, com podies tenir abans, que amb l'assistent social s'hi podia establir una complicitat, que t'ajudaria més enllà de l'estricta normativa.
El Servei d'Assistència Domiciliària està externalitzat i el presten empreses privades, que obeeixen a la més pura lògica de l'empresa capitalista i als interessos dels seus accionistes o propietaris. Hi ha una batalla contínua pels horaris, que sempre volen adaptar a les seves conveniències, independentment de les necessitats de les persones depenents, dements en aquest cas, que necessiten com l'aire que respiren que se'ls respecti rigorosament les seves rutines. Abans poden fer qualsevol barbaritat amb els horaris, que contractar més personal, que faria disminuir els beneficis. El personal és d'allò més precari i menys qualificat possible. Per desgràcia tens ocasió de conèixer un bon nombre de Treballadores Familiars perquè la titular, entre vacances, baixes i dies de lliure disposició que ubica estratègicament en ponts i a inicis o finals de caps de setmana del bon temps, falta més del que seria desitjable i venen suplents, sempre diferents, amb l'enrenou que això comporta. La seva formació es redueix a uns cursets mínims de cures domèstiques i a la pràctica quotidiana, fet que no els impedeix de tenir criteri sobre qualsevol aspecte de la dependència i sovint d'intentar imposar-lo, encara que provingui de supersticions, o informacions no fonamentades. Òbviament, pràcticament cap d'elles parla en català, fet que, en fases avançades, com la de la meva dona, és un greu inconvenient de comunicació. Més que més quan perquè s'aixequi li diuen "párate". En alguns casos ens trobem davant de persones amb analfabetisme funcional i que, tanmateix, assumeixen el control per unes hores dels teus éssers més estimats. Suposo que és el més barat que deu haver trobat l'empresa i, tanmateix, estic segur que hi ha molta gent jove sense feina que ho faria molt més bé.
Explico això amb una certa prolixitat en aquest moment perquè aquests dies, precisament, justificant-se en la pandèmia -que ja va fer que no hi poguéssim comptar quasi gens durant el confinament- em volen imposar un nou canvi d'horari demencial i del tot inadequat a les necessitats actuals de la meva dona. Tot això amb el vistiplau de l'assistent social del Servei d'Assistència a la Dependència de l'Ajuntament i la Generalitat. Els assistents socials al servei dels interessos de les empreses privades i de les administracions. Ja sabem que les administracions són hipòcrites, prediques el benestar social i després s'interessen abans que res per arribar i mantenir el poder. Però els assistents socials em fan pujar llàgrimes als ulls. Havia donat classe a moltes que cursaven antropologia després del que llavors era una diplomatura i en tinc un gran record, persones ètiques i compromeses. Es veu que tot ha canviat molt.
El tema de les residències és pitjor. Per desgràcia la Covid ho ha fet evident. Totes les residències són mixtes, però la majoria són privades amb places públiques, concertades. És a dir, en definitiva, que, unes i altres i per les raons que siguin segueixen criteris empresarials. Tot i així, hi ha residències que no hi vol anar ningú i d'altres que hi vol anar tothom, perquè són les residències del barri "de tota la vida" o perquè tenen bona fama, i per alguna cosa deu ser. O almenys això pensem tots. La meva dona està apuntada a la llista d'espera d'una residència, la "del barri". Té dues llistes d'espera, la privada i la pública. Comencem malament. Em van recomanar que m'apuntés a totes dues i, ara fa poc, em van telefonar per dir-me que, si m'interessava, tenien plaça "privada". Vaig preguntar quan podia faltar perquè tinguessin plaça "pública" i em van dir que uns dos anys. Evidentment, en la situació actual, no penso portar la meva dona a cap residència, amb el perill que una segona onada de Covid se l'emporti, com tants i tants residents que han mort indefensos, immolats a l'altar del màxim benefici i el mínim cost polític. Els haurien d'enterrar tots a les caixes de seguretat dels bancs que vam rescatar amb les nostres vides, a base de retallades en serveis essencials, quan l'anomenada crisi financera. Tot i així, si volgués aprofitar l'oferiment de la plaça "privada" tampoc no podria, el cost gairebé triplica la pensió que rep la meva dona per la Gran Invalidesa i supera la pensió que cobro jo, que, recordem-ho, és la pensió màxima.
Per tant continuaré cuidant jo la meva dona, tot i que ella estigui molt malament i que jo estigui absolutament cremat i hagi de sacrificar sense reserves la meva vida i la meva salut. Tant se val, estem en una societat on els poders no mantenen cap coherència entre el relat i la praxi i viuen tan tranquils, com si el seu món paral·lel fos un vídeojoc futurista de realitat virtual no augmentada, sinó "millorada". Però, de fet, a la pràctica en la realitat de les coses, en la inversió dels recursos, en el capteniment dels responsables i professionals, la nostra societat és gerontofòbica i geronticida i, per extensió, és fòbica i homicida amb les persones depenents, improductives, parasitàries fins i tot per als joves que no troben feina i no saben o no volen veure que són les grans fortunes i no les persones grans i depenents les que els priven de desenvolupar la seva vida.
Necessitem un defensor específic de la gent gran i de la gent depenent, que doni veu sobretot als que no la tenen o no saben com expressar el seu malestar, o tenen por. Necessitem professionals que lluitin al costat de les persones grans i depenents i denunciïn la connivència de les assistents socials actuals amb els poders, traint la seva missió. Cal lluitar abans que ens vagin eliminant l'un darrere l'altre com a conills.
A tothom qui tingueu alguna possibilitat de fer-ho, us prego que feu arribar aquest escrit a mitjans, administracions, empreses, persones interessades i entre tots fem una denúncia col·lectiva i comencem a sotraguejar l'arbre.
PS: Aquest migdia, un cop ja havia acabat aquest escrit, m'han telefonat de l'empresa responsable de les treballadores familiars, per dir-me que, finalment, l'horari d'atenció a la meva dona queda com està actualment. Sense cap explicació, lacònicament. La nostra situació conjuntural, doncs, s'ha resolt favorablement, fins a la propera, però la situació estructural i la situació d'altres persones deu continuar igual. No en sé res més. Per això penso que val la pena de continuar publicant i difonent aquesta entrada, perquè les nafres col·lectives requereixen sol·lucions igualment col·lectives i si tothom calla quan li solucionen el seu cas no arribarem enlloc. I també perquè és realment lamentable que això es resolgui no per la consideració assistencial al benestar de la meva dona, sinó perquè jo he protestat vivament, per telèfon i per escrit, abans de fer-ho públic. I això tampoc no és propi d'una administració que es vol democràtica. Per tant continuo denunciant aquestes pràctiques en nom propi i de tots els que no saben com fer-ho i us continuo demanant, per les mateixes raons, que ho difongueu.
Aloís
Com sempre, les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com
