La meva dona continua estable i això són molt bones notícies. De fet, com he advertit reiteradament, la malaltia no s'atura, però els canvis són molt lents, tectònics, gairebé imperceptibles en el dia a dia. Ara passa més estones absent: no diu res, no fa res, els ulls perduts, no contesta ni reacciona si no és a estímuls molt potents... són estonetes curtes, que van sovintejant i que suposo que aniran ocupant un lloc creixent a la seva vida. Per la resta, tot continua igual.
Jo vaig seguint cada setmana la meva teràpia amb la psicòloga. És molt dur perquè, des de la segona sessió s'ha centrat en les pèrdues que jo havia experiment des que ho vaig deixar tot per convertir-me exclusivament en cuidador de la meva dona. Jo me les he anat tapant com he pogut, mitjançant, suposo, processos inconscients, i ara ella es dedica a aixecar les crostes i destapar les ferides. Suposo que és necessari per airejar i sanar el mal, però és molt dolorós i no sé veure exactament cap a on anem. Jo m'he posat plenament a les seves mans, em sembla una bona professional i que deu saber el que es fa. De fet espero i confio que ella tingui un pla, perquè sinó farem salat de mala manera. Remenar la merda pot ser necessari per començar nous camins, però, si no hi ha nous camins, remenar la merda pot ser una manera d'enterrar-s'hi, com en un pantà o un sorramoll. Per això ens tapem les ferides, suposo, no perquè desaparegui el mal, sinó per fer-lo suportable.
La psicòloga també m'ha confrontat de nou amb la probable cronicitat de la malaltia de la meva dona, la llarga durada. Fins fa poc jo no havia contemplat aquesta perspectiva, pensava que el seu procés seguiria més o menys la normalitat de les estadístiques, que la portaria, en uns pocs anys com a molt, a una fase de prostració, que, com diuen els manuals, seria relativament breu i terminal. Però ara ja és la segona o tercera persona que em parla de períodes llargs, més del que, previsiblement, pot durar la meva vida. Ahir, la psicòloga m'explicava el cas d'una dona de noranta anys, que en portava vuit * en una fase de GDS 6 i havia superat dues infeccions per Covid, en una residència. Aquesta perspectiva em trasbalsa. Si agafo la vida com un valor absolut, m'hauria de confortar per la meva dona, i, en part, així és. Però si relaciono la vida, en un sentit merament vegetatiu, amb allò que es viu, amb la qualitat de vida, llavors m'agafen seriosos dubtes tant respecte a la vida de la meva dona com a la meva.
Com serà la vida de la meva dona si s'allarga vuit* anys més a partir d'ara -recordem que només en té seixanta-un- ? Podrà tenir un mínim de vivències, de felicitat, o el seu estat serà merament vegetatiu, més aviat o més tard, sense mi i vivint en una residència, esclar. Esdevindrà "un cos sense ànima", que diríem en llenguatge popular? I, si jo em moro i ella viu molts anys, qui se'n farà càrrec, econòmicament i afectivament? Tots dos tenim dipositades unes voluntats anticipades per tal de morir dignament, sense allargar innecessàriament les coses. Amb una malaltia com un càncer o alguna cosa així és molt clar el que cal fer: es renuncia al tractament, es recorre a les cures pal·liatives i quan convé, si més o menys es pot fer dintre o a les vores de la legalitat, es precipita el decés. Els meus fills en són els tutors per a tots dos. Ara, si et trobes en un cas com aquest, què fas? No en tinc ni idea i em temo que menys en tindran els meus fills si arriben a haver-s'hi d'enfrontar.
Pel que fa a mi, en aquest supòsit, he d'assumir que la meva vida, mentre visqui, continuarà com ara, amb tots els patiments i totes les limitacions. Fins i tot, si arriba un moment que la porto a una residència, continuaré pendent d'ella, anant-hi cada dia, preocupant-me. Com puc pensar a refer la meva vida així? Tenir una altra parella, mentre ella continuï viva i jo la vagi a veure quotidianament? La meva parella continuarà sent ella, encara que no sàpiga qui soc ni com me dic. Sortir amb els amics? Potser un dia sí, però més... Anar de vacances, de viatge? Difícilment, si ella encara em reconeix i s'alegra de veure'm, no la deixaré pas una llarga temporada sense anar-hi. Activitats o sortides culturals? Tot això es fa al vespre. Potser alguna cosa si, però serà complicat si vaig a les tardes a la residència, que és l'hora que els tenen més inactius. Em veig, com a molt, quedant de tant en tant amb els amics i anant a veure alguna obra de teatre o algun concert, sense parella ni amistats fixes.
Ni amor ni intimitat, ni companyia més o menys estable ni temps per fer escapades que valguin la pena. I tot comptant des que ella estigui a la residència, que pot anar per llarg. Potser hi ha altres formes imaginatives de reorganitzar-se la vida, que no siguin un bunyol. Però, en una primera anàlisi, des de dintre no es veuen. Alguns anys, no sé quants, de continuar malvivint dins d'aquesta trituradora i després, el que resti, temps de solitud, dependència, culpabilitat i decrepitud? La pregunta és òbvia: Val la pena de viure així?
* Per un error de comprensió vaig transcriure incorrectament el que em va explicar la meva psicòloga. Són 8 i no 20 anys els que s'està allargant el cas en qüestió en GDS 6. 20 anys, em fa notar, no es dona en un estadi de GDS 6. En prenc nota i ho esmeno amb les meves excuses a tothom. De tota manera, l'argument general no canvia. Tan difícil se'm fa pensar en reprendre una nova vida independent als noranta anys com als vuitanta.
Aloís
Com sempre, les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com
