CIRURGIA, HOSPITALITZACIÓ I ALZHEIMER
Aquests dies hauríem de ser a Lloret de Mar. Com que
la meva dona estava molt aixafada, negativa, vaig pensar que un canvi de rutina
moderat li vindria bé. Vaig aprofitar la catalanofòbia que ha generat a Espanya
la situació de Catalunya, que ha deixat vacants moltes places de l'IMSERSO a la
Costa Brava i la Costa Daurada, i vaig contractar una estada d'una setmana.
Lloret, a l'hivern, és molt tranquil i agradable. Però les coses es van
complicar.
La nit del dimecres al dijous trenta de novembre ella
es va començar a trobar malament: un dolor abdominal inespecífic, que va
continuar amb vòmits, una corrua de vòmits, fins i tot quan ja no tenia res a
l'estómac. L'endemà, dijous, estava aparentment millor i vam acordar que faria
dejuni, només un xarop que em va donar el farmacèutic i sèrum per evitar la
deshidratació, ni aigua. Cap al vespre va començar a tenir febre, no molt alta,
però estranya en ella, i es va començar a exclamar d'un dolor molt intens, ara
clarament localitzat prop de l'engonal dret.
Vaig pensar en una apendicitis i vaig trucar al 061. Em van dir que amb
l'abdomen valia més no córrer riscos i que m'enviaven una ambulància.
L'ambulància ens va portar al Centre d'Urgències d'Atenció Primària, que no ho
van veure clar, i ens van derivar, amb una altra ambulància, a l'hospital de
referència, on devíem arribar cap allà les dues. Vam passar la nit a urgències.
A la primera exploració ja van especular que probablement fos una apendicitis amb
complicacions. Li van estar fent proves tota la nit i, finalment, cap a mig
matí del divendres, em van comunicar que la intervendrien quirúrgicament tan
aviat com tinguessin disponibilitat de quiròfan, que, en tot cas, no seria fins
a la tarda. Davant de l'impasse, vaig trucar a la meva filla a veure si
podia substituir-me per anar a casa a dutxar-me, recollir quatre coses i dormir
un parell d'hores (feia dues nits que no aclucava l'ull). Va venir cap a les
dues i, quan jo estava arribant a casa, a quarts de tres, em va trucar per
dir-me que l'havien avisat que a les tres entrava al quiròfan. Vaig tornar cap
a l'hospital, però ja no vaig ser a temps de veure-la. L'acabaven de traslladar
cap al bloc quirúrgic i ja ens havien donat habitació a la planta. Vam tenir
ocasió de parlar amb l'anestesista i després ens vam instal·lar a la sala
d'espera i anàvem seguint per la pantalla, l'evolució del procés "entra al
bloc quirúrgic", "comença la cirurgia"...
L'operació
va durar tres hores des que va aparèixer l'indicatiu segons el qual començava
la cirurgia. Jo, al final, estava ja molt nerviós. Quan ens va cridar, tenia el
cor en un puny, però de seguida ens van tranquil·litzar. La intervenció havia
anat bé, s'havia allargat perquè tenia molta porqueria escampada per l'abdomen.
El diagnòstic va ser "apendicitis perforada gangrenosa", i restaven
dos perills subsegüents a controlar: que no es regenerés cap infecció (el que
ens van explicar que li havien tret no és per ser reproduït) i que no hi hagués
cap hemorràgia. Ja ens van avisar que cinc dies a l'hospital no ens els treia
ningú. Bé, tant se val, estàvem contents, el més important era que li haguessin
agafat a temps. Es veu que, en persones amb alzheimer (que s'expliquen
malament), que desenvolupen obesitat i diabetis, com és el cas de la meva dona,
l'apendicitis s'emmascara fàcilment. Va estar dues hores més a reanimació
i cap al tard la van portar a l'habitació. Una habitació petita i compartida,
però molt ben atesa. Ens disposàvem a enfrontar els dies d'hospitalització amb
els nostres migrats recursos personals.
La recuperació, a l'hospital, va ser correcta, va anar
millorant amb lentitud però constantment. Les primeres nits em vaig quedar jo.
Però em vaig adonar que jo sol, empalmant dia i nit, nit i dia, sense solució
de continuïtat, no aguantaria, o, almenys, no estaria en condicions de fer-me'n
càrrec. De manera que vaig donar veus i, finalment vaig tancar tractes amb una
noia que vindria de 21.30 a 7 a partir de diumenge, com a mínim això em
permetia anar a sopar i dormir a casa, encara que fossin poques hores. Ho vam
fer així i el dia sis, sorprenentment, ens van donar l'alta. Crec que
precipitadament, ella encara menjava molt malament, li van treure el drenatge
quan encara treia sang, calia curar-la i punxar-li l'heparina (en això,
afortunadament, tenia experiència per mi mateix)... Però, com vam comprovar el
cap de setmana que vam passar allà, en dies festius el personal disminuïa
dràsticament i miraven de fer els menys ingressos i el màxim d'altes possible.
Dintre de la precarietat de la sanitat pública és comprensible, tot i que no
hauria de ser així. El dia sis començava un llarguíssim pont de cinc dies, de
manera que era gairebé inevitable que ens facturessin cap a casa (la infermera
es va compadir de mi i em va donar moltes recomanacions i abundant material per
a les cures).
Des del dia sis som a casa, jo dedicat en cos i ànima
a ocupar-me d'ella, i de les tasques domèstiques. Me n'he anat sortint prou bé
(de les cures, de l'heparina...), però sorgeixen problemes per als quals no
t'han donat instruccions: menja poquíssim, amb molta paciència i només
determinats aliments. Si la forces una mica, per poc que sigui, vomita. Ens van
dir que féssim vida normal, però, si sortim, es cansa abanas d'arribar a la
cantonada, mortalment, i, quant a l'alzheimer, sembla que hagi perdut un any de
cop. No fa res més que mirar la tele, no hi ha cap altra activitat amb la que
sigui capaç d'entretenir-se, necessita que la vagis guiant per fer qualsevol
cosa, no només no recorda res de res sinó que no entén instruccions simples...
En fi. Ja em van dir, professionals i amics, que això podia passar i que,
normalment, es recuperen més o menys d'aquesta ensulsiada conjuntural. Espero
que sigui així.
Mentrestant continuem aquí, a casa, sense poder fer
res. Ara m'he escapat a escriure això, més que mai tal com raja, per no
abandonar el blog, perquè està veient un programa d'aquells de zapping,
que li fan molta gràcia. Potser avui tindrem visita: la seva mare i el seu
germà (que cal dir que em va substituir una tarda, tot i venir de lluny, i em
va anar molt bé), la meva filla i la seva parella... les visites sempre venen
el diumenge, com si els altres dies no existissin.
Demà hem d'anar al CAP perquè li treguin els punts i
el dia 21 al metge que la va operar (al cap de l'equip perquè de cirurgians van
ser tres). Espero que no tingui cap recaiguda en forma d'infecció (ara encara
pren antibiòtic), que vagi recuperant la gana i la capacitat de retenir els
aliments i que aviat pugui tornar a anar amb normalitat a l'hospital de dia, a
veure si amb la rutina de pràxies i estimulació cognitiva aconsegueix centrar
una mica més la seva ment. Ara que no tinc les hores de l'hospital de dia,
malgrat ser poques i sovint ocupades per compromisos i tasques domèstiques,
m'adono de com em són necessàries. Ni que sigui per la sensació de ser jo,
completament jo, durant una estona cada dia, uns quants dies a la setmana.
Durant aquest procés de cirurgia, hospitalització i postoperatori a casa, amb
l'alzheimer descontrolat, em sento literalment un apèndix, espero que no
perforat no gangrenós, però un apèndix al capdavall. I res més.
