REFLEXIONS POSTVACACIONALS

Demano disculpes a tots els que teniu la voluntat i la santa paciència de llegir-me perquè m'he tornat a retardar. No sé per què, si és la situació o si sóc jo, però cada vegada més la tasca de cuidador a temps complet m'absorbeix i fa que les poquetes hores que em queden els matins de dies laborables, no més enllà de tres de promig, no tingui esma de fer massa res més que contestar quatre correus, llegir els diaris digitals i resoldre algun tràmit de menor importància. La meva vida com a cuidador i la meva vida personal cada cop em semblen més difícils de compaginar. I les prioritats en aquest sentit són molt clares. Ara, per exemple, m'assec a l'ordinador després de dues hores llargues de tasques domèstiques i de preparar la meva dona i acompanyar-la a la cantonada on la recull el transport sanitari. Torno a casa i estic cansat. Em costa déu i ajut de posar-me a fer qualsevol cosa, i principalment escriure, perquè sé que m'hi engrescaré i, quan estigui més embalat, ho hauré de deixar per tornar a la rutina. És una lluita interior constant, per una banda em nego a desaparèixer del tot, a deixar de fer tantes coses que em satisfan, però, d'altra banda, la realitat s'imposa i he de tornar ràpidament, contínuament, al meu paper de cuidador, tant se val el que estigui fent ni el moment en què em trobi. Ja puc estar en ple clímax que, si toca atendre qualsevol necessitat, real o percebuda, hauré de plegar veles. 

Diuen que l'alzheimer no es contagia. En un sentit directe és veritat. Però no ho és menys que és una malaltia de dos, com a mínim, per compartir, encara que els efectes sobre un i altre siguin molt diferents, i, òbviament, d'una gravetat incomparable. Són dues vides que se'n van en orris. La del malalt, per descomptat, d'una manera tan cruel que sort en tenim de l'agnosognòsia i de la incapacitat de recordar les coses més immediates. Però la del cuidador també, sobretot si té inquietud per fer altres coses a més a més de cuidador, inquietud que només li val per haver de suportar onades contínues de frustració.

Des de la darrera entrada hi ha hagut alguns canvis. El 18 de juliol vam tenir revisió neurològica, que va confirmar que l'estat de la meva dona havia avançat "un parell de graons" en expressió de la metgessa. Ara es troba en una fase moderada, però més greu. Li van canviar la medicació: li van reduir l'antidepressiu, perquè diu que està bé d'ànim, li van augmentar la Quetiapina, sobretot perquè dormís més bé, per reduir els malsons, li van mantenir l'Aricept i li van introduir la Memantina, per la memòria. Els únics efectes que hem notat crec que estan relacionats -o no- amb l'augment de la Quetiapina i la reducció de l'antidepressiu. D'una banda dorm més bé, sense tants episodis de somnis pertorbadors com abans, o almenys no els exterioritza durant la nit. Sembla que també s'han reduït els espasmes involuntaris a la nit. Potser és que jo no ho noto perquè, com que dorm més tranquil·la, jo aconsegueixo de fer tongades de son també més llargues i profundes. La contrapartida és que al matí li costa més d'aixecar-se. Aquesta és una tasca que requereix molta paciència i molta mà esquerra i bon humor. Ha perdut l'eufòria que la caracteritzava, suposo que per efecte de la disminució de la Venlafaxina -l'antidepressiu- , o potser per la mateixa evolució de la malaltia, no ho sé. El cas és que ara, sense estar trista, es queixa més i està d'un humor més "gris", per dir-ho així. Això, és clar, fa la convivència una mica més feixuga. Respecte a la memòria no he notat res, continua com abans o pitjor. Ahir tarda, per posar un exemple immediat, estàvem mirant un concurs a la tele, tenia un paquet de tabac a la tauleta, però li faltava l'encenedor i el cendrer. Es mirava el paquet, l'agafava, i el tornava a deixar. "Et falta l'encenedor" -li vaig dir-. És inútil dir-li les dues coses alhora perquè llavors no en recorda cap. "Ah sí!" -va contestar-. Es va aixecar i va agafar l'encenedor d'un moblet d'allà prop i va encendre una cigarreta. "Et falta el cendrer" -li vaig dir llavors-. Em va mirar interrogant. "A la cuina, a l'armarient del cafè". Se'n va anar cap a la cuina i al cap d'un moment va tornar amb les mans buides. Abans que arribés al sofà li vaig recordar "El cendrer!". "Ah sí!" i va tornar a marxar cap a la cuina. Des de la cuina em va cridar. Jo, sense moure'm, li vaig contestar "El cendrer, a l'armariet del cafè". Va tornar amb el cendrer, però, sense adonar-se'n, s'havia deixat la cigarreta a la cuina, penjant de la vora d'un marbre. Aquest cop no vaig dir res, em vaig aixecar jo i el vaig anar a buscar i li vaig donar. No sé mai quan repetir massa una cosa la pot frustrar. "Gràcies, carinyo", em va dir. I vam continuar veient el concurs. Per cert que ha perdut sensiblement la seva capacitat de contestar correctament les preguntes.

Del cinc al vint d'agost hem estat de vacances, a Canàries, en un hotel només per a adults i en règim de tot inclòs. Bé, molt bé. Ha fet molta calor, però a l'hotel, amb l'aire condicionat, la terrassa molt fresqueta i la piscina, s'hi estava molt bé. Quan es patia més era per anar i tornar de la platja i si feies alguna excursió per l'interior. El personal era d'una cordialitat exquisida i això ha facilitat molt les coses. Crec que ella ha estat bé -així ho diu almenys-, encara que no tan pletòrica com altres vegades (el canvi de medicament que deia? la progressió de la malaltia?...). En tot cas no ha tingut cap problema. Això sí, jo m'he hagut d'ocupar de tot, de la roba, de la medicació, de la bossa de la platja, de posar-li el menjar al plat en tots els àpats, de tenir-la contínuament vigilada. Jo crec que, un cop assumida la situació, també he estat bé. Almenys he canviat d'escenari. A la platja ha estat tot més complicat que no pas a l'hotel. Quan ella entrava a l'aigua, no la podia perdre de vista perquè rarament sabia tornar a trobar el lloc on estàvem. I si era jo el que hi anava i m'hi estava més de cinc minuts, o ni això, en tornar es queixava de l'estona que l'havia deixat sola. Però bé, he anat a la platja!

Durant tots aquests dies no m'he pogut despreocupar de la meva salut. Tot i que em van veure a urgències, abans de marxar, continuo tenint secrecions. Ja no sé què pensar. A primers de setembre tinc visita amb l'especialista. A veure si en trec res de clar. L'operació de cataracta tampoc no ha donat un resultat per llançar coets. M'hi veig millor que abans, sí, però d'aprop no hi veig bé i, en general, tinc una visió estranya, amb alguna mena de punt mort. Hi ha alguna cosa més? No es va fer correctament l'operació? És perquè ara tinc la visió descompensada entre un ull i l'altre? ... no ho sé. L'oftalmòleg el tinc a l'octubre. És el que no té ni cadira perquè seguin els pacients, no fos cas que el fessin perdre el temps!

Ara estem recuperant la rutina. La meva dona torna a anar a l'hospital de dia (encara que amb això també tinc problemes burocràtics, ja ho explicaré un altre dia). Dimarts tinc reunió amb la directora per avaluar com està aquests darrers mesos.

Amb l'únic de bo que em puc quedar de moment és amb determinats moments de les vacances. Als vespres anàvem a la terrassa de l'hotel a escoltar música en directe. Cantants i grupets senzills, però alguns sonaven molt bé. Li deixava veure algun còctel (li agraden les margaritas). Què carai, estàvem de vacances! I ballàvem i tot, tot i que l'ambient ensopit de les parelles i grupets de "guiris" t'obligava a fer un esforç. Al final ja no ens feien cas, i els cantants estaven molt contents. La meva dona, i això no ho ha perdut, balla molt bé. Una nit, després de ballar com una boja, vam seure, li vaig demanar una segona margarita, em va agafar molt fort la mà i em va dir "gràcies". "Per què?" -vaig replicar jo-, "Per tot".

 Aloís