UNA XERRADA AMB LA MEVA PSICÒLOGA

Avui he anat a la meva psicòloga i he xerrat molt. De fet és l'única persona amb qui puc parlar sense embuts. Li he dit que ho escriuria i, enlloc de fer-ho per a mi sol, ho faig aquí, al blog, per si algú més ho llegeix i li pot ser d'utilitat, o vol dir-hi la seva. A mode de sumari, podríem dir que li he parlat del sentiment de culpa, dels diferents vessants del patiment que produeix la malaltia i de l'efecte analgèsic, o anestèsic, -no sé quin qualificatiu li va més bé-, que produeix l'agnosognòsia. A part d'altres coses, és clar. 

El sentiment de culpa suposo que és inevitable, en la mesura que, com deia la psicòloga, "res del que facis és suficient per millorar la seva situació". Això és així, per definició, i suposo que si, que deu anar per aquí. També em deia "tu creus que pots fer res més del que fas?" I no, segurament no, però la impotència genera culpabilitat, és inevitable, ja m'hi he trobat d'altres vegades, en la relació amb els meus fills, per exemple. El problema del sentiment de culpa, a més a més de què és un patiment afegit del tot estèril, és que pot interferir en l'optimització de les decisions. Ahir a la tarda, per exemple, al centre de dia, hi havia una sessió informativa sobre l'estimulació cognitiva. Jo hi volia anar, sobretot per enriquir el meu bagatge de recursos, però era de quatre a cinc i la meva dona està acostumada a què la reculli a quarts de quatre. Un dia que em vaig endarrerir una estona per problemes amb el transport públic me la vaig trobar amb els ulls amarats de llàgrimes. Avisar-la no serveix de res, al cap d'una estona ja ho ha oblidat. Vaig estar dubtant tot el camí fins que vaig baixar de l'autobús, podia agafar una direcció o una altra, però al final me'n vaig anar a recollir-la i vaig deixar córrer la sessió. Sé que hauria estat perfectament atesa durant aquesta hora llarga que m'hauria retardat, però no vaig gosar, em sentia culpable pel que podria patir veient que no l'anava a recollir... Finalment la culpabilitat no és només estèril sinó també contraproduent, però, com evitar-la?

Parlava dels diversos vessants del patiment, del diversos motius pels quals es pateix. Són vessants ben diferenciats, però recurrents. Romanen latents i es manifesten,  ara l'un ara l'altre, o bé alhora, i t'enfonsen els ànims. Tal com jo els percebo, bàsicament són tres: En primer lloc, el patiment, relacionat amb l'amor per la persona afectada, és a dir, el patiment que produeix la constatació del seu deteriorament en allò que l'afecta a ella mateixa, en aquest cas la meva dona. Sempre n'ets conscient, però hi ha ocasions, quan la veus més desvalguda o perd de forma evident una capacitat que fins fa poc conservava, que són especialment dures. La realitat és devastadora, però ella de fet ho pateix poc. De vegades, per exemple, s'amaga de manera maldestra petites incontinències i penses si això la pot angoixar, encara que sàpigues que, al cap d'un moment, ja no se'n recordarà. Pel que fa al seu patiment, l'agnosognòsia té una funció protectora de primer ordre, és un mecanisme adaptatiu extraordinari. Però, és clar, l'agnosognòsia la té ella, jo no, i, per esmentar un element molt gràfic, estrictament en aquest pla, no em puc treure del cap el munt d'imatges que he vist sobre els estralls que causa l'alzheimer en el cervell afectat. És el patiment d'anar observant, impotent, com se li va escolant la vida, talment com si  es dessagnés, d'una manera inexorable i anar-ho alhora revivint en altres plans.

En segon lloc, hi ha el patiment que produeix la desaparició mental de la parella, de la companya, de la còmplice, de l'amiga... Físicament continua essent allí, però qui és aquella persona que s'assembla a la teva parella, amb qui tanmateix no pots compartir res del que comparties amb ella, ni t'entén ni es capaç d'explicar-te res? Es produeix un procés de zombificació (passeu-me la paraula), que és particularment dolorós. No sé si més o menys que la mort, he perdut éssers estimats, però fins ara no he perdut mai cap parella. Deu ser diferent, no és una mort completa i definitiva, com la mort real, però és una mort en vida (per això parlava dels zombis), i que, en tot cas -cito de nou la meva psicòloga-, fa que vagi's fent el dol a l'avançada. De mica en mica i, com aquell qui diu, sense adonar-te'n, et trobes que ja no comparteixes res més que la vida vegetativa, i encara, amb un canvi de rols -de parella passes a ser com el pare o tutor-, que has d'assumir per molt que interiorment els rebutgis. Ja no hi ha cap projecte en conjunt, cap reflexió compartida, cap capacitat ni interès per entendre res del que li expliques, cap capacitat per part d'ella per explicar-te res... el dia a dia es converteix en una mena de manual d'instruccions de tu envers ella, que mires de transmetre-li -no sempre amb èxit- de la manera menys imperativa possible... Això i el que resta de tendresa més elemental. De tot el que puguis fer per ella, l'únic que de fet valora és la carícia, el contacte físic... La meva companya de viatge per la vida s'ha convertit en la meva nena petitona, que busca l'escalfor del meu cos, la meva falda, per relaxar-se i adormir-se.

Finalment, hi ha un patiment per la pròpia vida, la meva. El temps corre inexorablement, ja sóc gran i la meva salut no és precisament de ferro. Sóc en aquella fase de la vida en què no m'arrepenteixo de res del que he fet i, en canvi, m'arrepenteixo de moltes coses que he deixat de fer. Sóc en aquella fase en què el temps va molt, molt, de pressa i n'hi ha molt poc. I, a més a més, tinc moltes coses per fer. Algunes ja no són possibles per causa de l'edat, i del consegüent deteriorament físic (envellir és un desastre sense pal·liatius). D'altres formaven part dels meus-nostres projectes vitals i han estat segades de soca-rel per l'adveniment de l'alzheimer. Projectes molt interessants i  llargament esperats, que ara estaríem duent a terme, amb tota probabilitat... I finalment, i malgrat tot, hi ha d'altres projectes, tasques gairebé imprescindibles per a la meva pròpia salut mental, que han estat fruit d'una adaptació de les meves expectatives al context de l'alzheimer, però que cada vegada em costa més de desenvolupar, perquè la tasca de cuidador únic, l'augment de la feina que l'empitjorament del seu estat comporta i l'escurçament de les poquetes hores de què puc disposar, no em deixa temps per a mi. Afortunadament, deia la meva psicòloga, mentalment aguanto bé. Que duri. Em fa por trencar-me un dia, i, a més a més, no m'ho puc permetre. No hi ha xarxa.

La meva psicòloga -torno a ella- em deia: "bé, però, de tots aquests patiments, quins pateix ella?". I no, és clar, té raó, las resposta és cap. Ella es preocupa per si el menjar del centre de dia li agrada més o menys, per si trigo gaire a anar a dormir, per fer-li companyia, o per si la faig esperar gaire estona després de dinar, abans d'anar-la a recollir. Beneïda agnosognòsia. La comparàvem amb la fe de les persones religioses. Quantes coses soluciona la fe! Per a qui la té ha de ser un tresor, en aquests casos és una pena ser ateu, -bé, agnòstic, perquè, com a científic, no em permeto anar més enllà-, però emocionalment un ateu militant, només tinc fe en la ciència, una fe crítica, per definició. 


Se m'ha fet tard. He de plegar, anar pel dinar i després a recollir-la a la "guarderia". El meu temps s'ha acabat. I avui l'he esmerçat, en part en aquest escrit i això m'ha costat endarrerir-me amb un parell de tràmits de metges i de la casa. Demà toca anar a comprar i tràmits a tope. Quan tingui temps escriuré més llargament i d'una manera més ordenada. Faig el que puc.

Aloís