Des de principis de mes, podríem dir que hem estabilitzat força la situació. Entenguem-nos bé, la meva dona continua estant igual de malament, o, més ben dit, una mica pitjor. La malaltia va fent el seu camí inexorable. Però està més tranquil·la, fins i tot funciona millor, dintre de les seves limitades possibilitats, en el dia a dia. Si es tractés d'una malaltia convencional, podríem dir que està "estable dins de la gravetat". Crec que hi ha tres factors principals que ho expliquen: el bon temps, l'alliberament, per part meva, de la servitud del transport i l'establiment d'una rutina més estricta.
Sobre el bon temps hi ha poca cosa dir i encara menys a fer. Arriba quan arriba i, quan menys t'ho esperes, se'n va, però la veritat és que té un efecte notable sobre l'ànim de les persones. Ara escric en un matí de dissabte, des del meu despatx, amb la finestra oberta. Entra una mica d'airet i fora piulen les orenetes que ja deuen estar fent el niu. La meva dona s'ha llevat massa d'hora per ser dissabte i, com que tenia son, li he proposat d'estirar-se al sofà i li he posat la tele fluixeta amb un documental de National Geographic sobre l'Escandinàvia salvatge. Li he abaixat la persiana per deixar l'estança en una penombra suau i he obert també una mica la finestra perquè passi l'aire. El nostre carrer és gairebé de vianants i en aquesta hora està molt tranquil. Ja em direu si tot plegat no és com per relaxar-se. Si després sortim a passejar i a prendre el vermut a la terrassa de sempre, segur que l'experiència serà d'allò més agradable. Diuen que els canvis de temps alteren l'estat d'ànim de les persones i, especialment, d'aquelles que tenen malalties mentals. Com a depressiu històric en puc donar fe. No sé si amb les demències també passa. Però, en tot cas, quan el temps per fi s'estabilitza, sobretot a l'estiu i més si te les enginyes per combatre la calor excessiva, és una invitació a la vida. Potser la de les neurones també.
Ja vaig explicar que finalment vaig decidir que la portessin i la recollissin de l'hospital de dia en cotxe. Em costa vuit-cents euros al mes. És molt, però és que, des d'on vivim fins a l'hospital de dia hi ha nou quilòmetres llargs. I, entre portar-la i tornar al matí i anar-la a buscar i tornar-la després de dinar, la xofer que se n'encarrega hi esmerça com a mínim dues hores cada dia. Feu comptes. Amb transport individual, el preu és just. I ella hi va tan contenta. Pel camí canten i ballen dins del cotxe (amb les mans, és clar) i s'entretenen insultant els homes que els fan maniobres estranyes o gestos i imprecacions masclistes. Ja se sap que el masclisme, al cotxe, puja uns quants graus. La xofer és molt espavilada i la meva dona, que ha estat una apassionada de la conducció i una militant feminista temible, segur que es troba en la seva salsa fent la guitza a conductors testosterònics. A més a més ara té l'insult fàcil. Sempre n'ha tingut un ampli repertori, però ara, davant d'una situació que l'enervi, no es talla gens.
El transport individual, a més a més de tenir-la a ella més contenta i descansada, ha tingut un efecte espectacularment benèfic per a mi, que ja vaig comentar. Ara ja torno a escriure, i seguit. A part dels blogs i altres coses menors, ja porto setanta pàgines de la primera versió d'un llibre difícil de definir, que em devia a mi mateix, i per la viabilitat del qual darrerament havia temut molt. Un llibre que em fa una il·lusió especial. Això fa, evidentment, que jo estigui també més descansat i, sobretot, de bon humor. Em sento viu, almenys en aquest aspecte. Certament, continuo essent l'únic cuidador de la meva dona cada dia des de les quatre de la tarda fins a les nou del matí del dia següent (amb nits sovint molt mogudes) i tots els caps de setmana, festius i vacances. No m'ajuda ningú, per a res, mai. I em faig càrrec de totes les tasques domèstiques, amb l'ajut impagable d'una noia amaziga que ve tres hores a la setmana i que, a més a més, em fa de consellera en qüestions com l'opció més adequada per rentar determinades peces de roba delicada... I també em continuo fent càrrec de tots els tràmits i, en general, de qualsevol cosa que ens porti la vida. Visc sol en aquest sentit, i amb una persona incapacitada al meu càrrec. Tanmateix, el fet de tenir un bon grapat d'hores per poder escriure em compensa. Quan sóc dins del meu món literari, m'abstrec de tot.
Vuit-cents euros al mes és una despesa que no podré sostenir indefinidament. Amb ella, i sense fer cap altra despesa extra, arribo just a final de mes, si arribo, i això comptant un mes amb l'altre, perquè, si cau alguna despesa inesperada, ja he de fer equilibris per recuperar-me. Vaig tenir una conversa amb la directora de l'hospital de dia i una altra amb la meva amiga, la treballadora social. Totes dues m'explicaven que, a hores d'ara, la meva dona ja aprofitava molt poc els recursos específics de l'hospital de dia i que el que més agraïa era la sociabilitat que desenvolupava al centre, amb unes persones més que amb d'altres -és natural-, però força activament. Em recomanaven que la posés en llista d'espera d'un centre de dia pròxim a casa i que no tingués una gran llista d'espera, amb la idea de canviar-la d'aquí a pocs mesos. Vaig mirar la llista i, realment, centres de dia amb llistes d'espera importants n'hi ha pocs, en canvi n'hi ha molts amb llistes d'espera curtetes. És allò que dèiem: per alguna raó serà. Elles em van recomanar que demanés al centre de dia on està apuntada, en quin lloc de la llista d'espera es trobava, i que, si era més enllà del trenta -cal comptar que hi ha gent que continua apuntada però ja està en un altre centre- , mirés els altres centres del meu barri i la canviés a un que m'agradés i que tingués una llista d'espera curta. Ara estic esperant que em contesti la treballadora social del centre de dia on està apuntada, per passar, si cal, a l'acció. No serà fàcil. Trobar un lloc que m'agradi a mi i, alhora, que ella accepti de bon grat, amb tot el que comporta de deixar un entorn humà i institucional conegut i gratificant per a ella, per passar a un altre centre, en un altre lloc, amb altres persones i altres dinàmiques i amb un predomini de gent gran, molt més gran que ella... Jo esperava que, quan féssim aquest canvi, fos en un estadi més avançat, que ella pràcticament no se n'adonés, o que no li donés importància. Però no veig que sigui la situació actual.
El transport individual m'ha permès també organitzar-me més bé i tenir més forces per aplicar una rutina més estricta tant els dies laborables com els caps de setmana i festius. Ara tot està perfectament pautat, des que la rebo a la porta de casa fins que li cordo el cinturó de seguretat del cotxe cada matí. Fins i tot a mi, que sóc una persona tan ordenada, em sembla excessiu. Però a ella sembla que li fa bé. S'ho agafa com un joc. Li dius, per exemple: "ara les pastilles de la nit". I ella em segueix, contenta, i compta les pastilles, i sempre fa els mateixos comentaris ("aquesta està trencada", perquè l'estatina li parteixo per la meitat). I després: "ara a rentar les dents", "ara a obrir el llit"... I ho anem fent tot entre tots dos. Sovint li he de repetir les coses moltes vegades, però jo també tinc més paciència. Quan hi ha alguna alteració en la rutina, es destirota, se li enfosqueix la mirada i es posa nerviosa. Però, amb la rutina, és feliç, a la seva manera.
Per a mi, la rutina, la pràcticament nul·la activitat de cap mena, l'aïllament absolut i la impossibilitat de mantenir amb ella ni la més elemental de les converses, perquè no entén res o, si alguna cosa l'entén, l'oblida abans no comencis la frase següent, o no et presta la més mínima atenció... té un cost molt elevat. Perquè, a més a més, és la constatació del fet, que ja he comentat més d'una vegada, de ser testimoni de primera fila de com va morint la seva ment, com es va desintegrant la seva personalitat i com desapareix la meva parella estimada, companya de tants anys, a tots els efectes.
No em permeto de sentir-me desgraciat, no m'ho puc permetre, ni serveix de res. Però, altrament, no puc evitar -realment no sé com fer-ho-, de tenir un intens sentiment de decrepitud sobtada i alhora progressiva. Em sento vell. Cada vegada més vell. No sé, potser és que ho sóc -si és que això és un paràmetre objectiu-. Tinc seixanta-set anys. Però em sento tan al final de la meva vida que jo mateix em deixo portar per la rutina i em miro les coses del món com si ja no fossin per a mi. Més ben dit, estic absolutament convençut que ja no són per a mi, sigui el que sigui. L'únic que penso que puc fer és escriure i llegir. I encara, quan escric, escric amb sentiment d'urgència, perquè visc el temps com descomptant-lo, com si estigués a la pròrroga, com si, amb molta sort, la meva vida s'hagués d'acabar el dia que s'acabi la de la meva dona, no veig res de res més enllà. I només penso que tant de bo que tingui prou temps per escriure les coses que sento la necessitat imperiosa d'escriure. Per això escric tan de pressa com puc. Efectes col·laterals, suposo. I tanmateix, fa bon temps. Hora d'anar a fer el vermut!
