Ja fa dies que hauria d'haver escrit l'entrada d'aquest mes i encara no ho he fet. Vaig de bòlit i a més a més em flaquegen les forces. Massa coses, massa temps. Com més va més coses i més temps de dedicació acumulat. Algú em va dir que, en aquestes fases més avançades tot seria més fàcil. Però no és així, ben al contrari. Potser ho va dir pensant en què la meva dona ja estaria ingressada en alguna residència i la meva tasca es limitaria a visitar-la i fer-li companyia una estona cada dia, ningú comptàvem amb la COVID.
Després de parlar amb diverses persones, ara ja sé el que he de fer. Per una banda he de sol·licitar una revisió del grau de dependència de la discapacitat, a la Generalitat, on he de demanar que m'hi incloguin la necessitat d'ajut per a la mobilitat. Amb això podré requerir el servei de taxi per quan calgui dur-la al metge o a l'hospital i també que la comunitat de veïns faci instal·lar una rampa per entrar i sortir de l'edifici quan vagi amb cadira de rodes. D'altra banda, es veu que hi ha ortopèdies especialitzades que fan el servei d'assessorament a domicili sobre els aparells necessaris i com usar-los i que també els venen o els lloguen. Tinc l'adreça d'una que és aquí mateix al barri i d'una altra, la més gran, que em cau força més lluny però que tothom m'assegura que és de la màxima solvència. Després de Reis m'ocuparé de tot. Aquests dies, amb totes les festes per entremig, és difícil fer res.
També espero que passat Reis m'acabin la dutxa. Ja estic cansat de reclamar. Van estar quinze dies, des que van començar fins que van marxar, per treure la banyera, canviar l'enrajolat de la zona, retocar els desaigües, posar el plat i les aixetes. Ara falta la mampara, però, per molt amargament que em queixi, es veu que no tenen cap pressa. El lampista em diu que això ho ha de fer una altra empresa i que ell ja ja els pressiona, però que no hi ha manera. En una altra circumstància ho hauria fet amb uns altres professionals que s'oferien a enllestir-ho tot en tres dies, però com que el pis no és meu i necessitava el permís de la propietària (tot i que ho pagui jo), ho havia de fer de manera innegociable el lampista de la finca. Com a mínim no és un home de males formes. Tot entra millor amb vaselina.
Hem patit d'altres contratemps. El més important ha estat un problema gastrointestinal de la meva dona. El dia 22, al matí, es va llevar i va començar a vomitar i va estar així tot el dia.Qualsevol cosa que li fiquessis a l'estómac sortia immediatament disparada, de manera quasi literal, ni que fos un glop d'aigua. Vaig trucar al 061 via Creu Roja i van arribar a la conclusió telefònica que simplement se li devia haver posat malament alguna cosa, que tenia una irritació d'estómac, probablement causada pel fet que ja mastega poc i malament, que li fes una dieta tova. Vaig anar a comprar sucs, verdures, lluç, gelatina i coses així i al vespre li vaig donar puré, aparentment amb èxit. Però a quarts de tres de la matinada em va despertar una erupció espectacular, que ens va deixar tots dos i el llit coberts de vòmits. No havia vist mai projectar els vòmits tan amunt. Va quedar tot tan galdós que la la vaig netejar a ella (a la dutxa sense mampara), em vaig netejar jo, vaig vestir-la i em vaig vestir jo també amb roba neta, seca i calenta i vaig tancar l'habitació i el bany, que és a dintre, com als hotels, i ens vam anar a dormir al menjador, al sofà i a la butaca de relax respectivament. A les sis em vaig aixecar i, abans d'esmorzar, vaig fer la neteja general de l'habitació amb ús generós de desinfectant i renovació de tota la roba. Més tard vaig tornar a trucar al 061 que, per fi, van baixar del burro i em van autoritzar a donar-li Primperan -cosa que jo havia demanat des del primer moment- i em van enviar una metgessa del meu CAP a casa, al migdia, que ho va relacionar amb l'hèrnia, la dificultat de defecar i la incapacitat de l'estómac d'alliberar per enlloc més els residus digestius. Se non è vero, è ben trovato. Tractament: uns dies de Primperan i dieta tova rigorosa durant, com a mínim, quinze dies i tova relaxada després per sempre. Per si de cas, la cuidadora del matí li va donar un Microlax, que va resultar molt efectiu.
Ara tot costa una mica més, no només cal fer-li un menú especial, i per tant, passar més temps a la cuina, fins i tot a la compra, i donar-li amb paciència abans dels meus àpats, perquè no li agrada gens, sinó que ella està més feble i fer-la caminar, o ni que sigui alçar-se d'un seient o del llit, és una tasca ben feixuga. També està força més absent.
Tornem a estar, doncs, en fase d'adaptació. La tasca de cuidador, en el cas de les malalties degeneratives, és un procés d'adaptació constant. Ara toca anar definint i normalitzant la nova dieta i després vindrà la incorporació de les ajudes ortopèdiques al ritme que ella les vagi necessitant. M'he d'adaptar jo i s'han d'adaptar les cuidadores, esclar. La de la tarda, la que ve un parell d'hores pagades per l'ajuntament i la Generalitat, en deu haver vist de tots colors i no crec que li representi cap daltabaix. La del matí, la que pago jo, ha de fer el meu mateix procés d'aprenentatge.
Aquesta darrera em va plantejar un canvi de condicions laborals: vol guanyar més, tenir pagues extres i vacances pagades. A mi em sembla tot molt raonable i molt just, però jo no li puc pagar. Si a mi em paguessin la pensió que em pertocaria per tot el que he cotitzat, que el mateix Ministerio em va reconèixer, però ja em va dir que no em pagaria perquè ultrapassava -en molt- la pensió màxima establerta pel sistema -poc més de dos mil euros-, o si la meva dona cobrés una pensió que es correspongués al que ha treballat i que mai no ha estat declarat per les diverses escoles de turisme -empreses privades- en què havia fet classes i que mai no la van donar d'alta, o bé si la Gran Invalidesa es cobrés amb un criteri progressiu... podríem pagar com cal a la cuidadora i ho faríem amb molt de gust. És la pròpia perversió del sistema la que ho impedeix. Per una banda no ens paga a la meva dona ni a mi, els diners que ens correspondria segons el que hem treballat o la Gran Invalidesa d'ella -i encara gràcies que ens paga, de moment, el sistema no ens ha fet cap ERTO-. D'altra banda, legalment nosaltres huaríem de pagar a la cuidadora el salari mínim, les cotitzacions a la Seguretat Social, les vacances i les pagues extres. Tot això darrer està molt bé, i encara és insuficient, si ens referim a empreses, però, com ho ha d'assumir un pensionista? Un pensionista només pot pagar en negre, fent així, a més a més, que els diners de què pot disposar arribin íntegres al treballador. No és una bona solució, però és l'única que ens deixen. Els treballadors tampoc no tenen gaire més opcions i hi ha un reguitzell de persones, sense feina o amb feines molt més precàries, que cobegen aquesta feina, que, ateses les circumstàncies, per a ells, no està tan mal pagada.
Ens mereixeríem un estat en condicions, capaç de garantir el benestar social dels seus ciutadans. Però sembla que això sigui d'una altra època.
Tots plegats haurem d'anar tirant amb els recursos i els problemes que tenim. A algú li recomanava darrerament, davant d'una situació semblant, que tingués resiliència activa. Resiliència, en el sentit de paciència, conformitat, adaptació a situacions i processos que podem retocar, però, en allò que és essencial, no podem canviar. Activa, o proactiva, en el sentit de no esperar passivament a què les coses s'esdevinguin i anar-les entomant, sinó preveient-les, preparant-se, optimitzant els recursos per abordar-les tan bé com es pugui.
Això és el que jo intento aplicar-me. Crec que ja he explicat alguna vegada que, actualment, em sembla com si estigués acabant un dol, que ha estat molt llarg, i que ara em trobo en una fase d'acceptació, que serà la darrera. No puc reconstruir res perquè la situació se seguirà agreujant i, un dia o altre, a més, tot s'acabarà i, si per aquelles coses jo encara hi soc, em temo que el dol actual no em valdrà i n'hauré de començar un altre, potser més curt... No sé, ja ho veurem. En tot cas, l'acceptació implica deixar d'oferir cap resistència, oblidar qualsevol aspiració personal, qualsevol activitat que et distregui de la tasca de cuidador i fondre's amb la situació. Vist des de fora pot semblar un preu molt alt, però viscut des de dintre, us puc assegurar que és l'única madera de conformar-se de debò a la realitat i deixar de patir per coses que no son ni poden ser.
