Hem passat, i
encara estem passant, una temporadeta complicada. Després de
l'episodi del xofer, encara vam haver de passar uns dies aguantant-li
insults, exigències de pagaments que no responien a cap
criteri justificable, amenaces de requeriments
judicials xiripitiflàutics.... només li faltava cridar "a mi
la legión" i "a por ellos". El meu advocat em va recomanar
que li pagués el que realment li devia pels serveis prestats aquest mes passat
(cosa que vaig fer abans i tot de la data de venciment), que el bloquegés al
telèfon, whatsapp, etcètera i que li digués que si tenia alguna altra
reclamació s'adrecés al seu despatx, el dels advocats. Segons em diu, no se
n'ha sabut res més. El meu advocat, i sobretot amic, té
prou sensibilitat i empatia per no dir-m'ho, encara que hagués
continuat emprenyant. Espero poder-me'n oblidar ràpidament, que és el millor
que es pot fer amb les persones tòxiques. Els primers dies va aconseguir
tenir-me alterat. Com deia una amiga, una persona així "per què es dedica
a transportar persones? que transporti objectes, que els podrà maltractar tan
com vulgui i no li diran res". En fi, passem pàgina.
Ara porto uns dies molt atapeïts perquè em
faig càrrec jo de portar i recollir la meva dona de l'hospital de dia al matí i
a la tarda. Al matí, a les vuit ve una cuidadora del Sadep, que
li dona l'esmorzar i la vesteix, fins i tot la maquilla una mica, mentre jo, que
ja m'he llevat a les set, endreço la casa, rento plats, poso rentadores,
escombro, preparo la roba perquè la vesteixi... Després esmorzo i em vesteixo
jo i la porto a l'hospital de dia en taxi -el trajecte en autobús, cada dia, no
l'aguantaria-. Llavors, perquè no surti tan car, jo torno en bus. Faig els
tràmits que tinc temps de fer -anar a comprar, paperassa... i aquests dies
totes les compres i altres galindaines de Nadal- . Enguany anem i tornem el
mateix dia de Nadal a casa del seu germà, per no haver de passar la nit fora i
encara menys suportar el veritable sarau de la patacada que s'organitza per
Sant Esteve a casa de la seva mare. El dia de Sant Esteve el passarem a casa
amb els meus fills -el que està a Alemanya ve per aquestes dates i suposo que
es repartirà, entre sa mare i nosaltres-. Entre una cosa i altra, cada dia he
de córrer per menjar en una esgarrapada i tornar a agafar el bus i anar-la a
buscar a l'hospital de dia -una hora- i després tornar -mitja hora més-, de
l'hospital de dia a casa, en taxi. A casa, a les quatre, torna a venir
la cuidadora del Sadep i la treu a passejar
una estoneta. És molt poca estona, però li va bé.
La bradicinèsia li ha millorat notablement.
Mentrestant he trobat
una cuidadora per començar després de festes, que confio que funcionarà. És una noia que ja l'havia cuidat a les nits, l'any passat, els dies
que va estar hospitalitzada, més o menys en aquesta època, i després ha
vingut en alguna ocasió puntual a fer-li companyia unes hores a casa, per no
deixar-la sola quan, per exemple, a mi em van operar de cataractes. A la meva
dona li cau molt bé i penso que el sentiment és mutu. Jo li vaig trucar, no
perquè pensés que a ella li podia interessar -sabia que treballava-, sinó per
si coneixia algú de confiança. Però es va oferir ella mateixa. Em va dir que
s'estimava més estar amb la meva dona, encara que cobrés una mica menys, que no
pas treballar a la fàbrica. Farem un contracte -a temps complet, indefinit- per
set hores, de nou a quatre (no cal matinar tant), de dilluns a divendres i la
idea és que li quedin, com a mínim, vuit-cents euros nets per catorze pagues
-la quantitat final s'haurà d'ajustar segons el nou salari mínim, però vaja,
menys de vuit-cents nets, no-. Per la resta -vacances, etcètera- ens posarem
d'acord.
Vaig demanar a l'hospital de dia que em
fessin una relació d'activitats que ella pogués dur a terme i que li anessin bé
i també una relació d'aliments necessaris i d'allò que ella menjava més bé per
dinar. Amb aquesta informació, he elaborat un pla de treball i uns menús, que
després he tornat a sotmetre a consideració de
les professionals de l'hospital de dia, que m'hi han fet alguns
retocs i m'han donat la conformitat.
Quan estigui a casa, doncs, a partir del
dos de gener, amb la cuidadora, primer es vestirà i esmorzarà (ja li he
comprat roba còmoda per estar per casa), després faran un parell d'hores de
"classe" (mirar i comentar llibres d'imatges i revistes, fer
exercicis elementals trets de quaderns de tasques per a nens -el que pugui-,
treballar amb fotografies -li he fet un arxiu digital de mil cinc-centes
fotografies, d'ella i de coses i persones relacionades amb ella, perquè se les
mirin a l'ordinador- , treballar amb "capses" -li estic muntant una
desena de capses amb coses d'ella o relacionades amb la seva vida, ja sigui
quincalla, carnets, objectes diversos..., perquè funcionin com a
capses-sorpresa-... I d'altres coses semblants. No pot dedicar gaire temps a la
mateixa activitat perquè se'n cansa. Després dedicaran una estona escoltar música
i ballar. Tenim una discoteca variada -des de New Age fins
a Heavy Metal-, que vol dir gimnàsia-ball també variada. Millor
discos perquè ella els pugui triar per la caràtula. Cap allà a la una
la cuidadora prepararà el dinar per a totes dues i ella, mentrestant,
pintarà quaderns que és el que més li agrada. Després dinaran i -per fer la
digestió- veuran un capítol d'una sèrie de moltes temporades -ja els en tinc
unes quantes de preparades perquè triïn-. Amb això arribem a les quatre.
La cuidadora marxarà i llavors vindrà la cuidadora que ve
ara del Sadep, que, com que no utilitzem cap recurs públic, la podem
mantenir. Ajuntarà les dues hores que fa ara a la tarda -en lloc de matí i
tarda- i així tindran dues hores per anar a passejar i fer un cafè -que és més
raonable-, excepte un dia a la setmana que li farà una dutxa ben feta,
amb tranquil·litat.
Jo hauré de "coexistir" amb
elles. En principi la idea és estar-me al meu despatx i fer horaris de cuina i
dinar diferents. Elles s'estaran al despatx de la meva dona -que, de fet, seria
l'habitació principal del pis- i al menjador, segons el moment. Els he comprat
una estanteria per als llibres, quaderns i capses i una butaca giratòria per a
la cuidadora -la meva dona ja en té-. Si la coexistència fos
molt difícil, me n'aniré a la biblioteca. Confio en què no calgui.
En resum, que m'he organitzat força amb la
intenció que ella estigui en un entorn i amb unes persones que li resultin
agradables, que faci les activitats adequades per al seu estat, que tingui
totes les atencions higièniques, dietètiques, de motricitat... que necessita. I
que jo, al meu torn, pugui dedicar-me a les meves coses, sobretot a escriure, a
banda dels tràmits, com anar a comprar o posar rentadores, amb què cal comptar,
a part de fer-me'n càrrec cada dia a partir de les sis i tots els caps de setmana.
També he aconseguit veure'm amb la
meva psicoterapeuta i programar un procés de substitució -m'ha buscat
una col·lega i ja hi he anat un cop, segur que anirà bé-. Ella no pot, ni jo
pensava acceptar en cap cas que es continués jugant la salut -encara que jo
l'afectés poquet en aquest sentit-, però és un maldecap que li puc
treure.
Hi haurà problemes. Sí, és clar. Ja em va
advertir una de les coordinadores de l'hospital de dia que, quan s'avicien a
estar a casa, després costa molt fer-los anar a cap centre. I arribarà un
moment en què, amb tota probabilitat, serà inevitable. Ja ho encararem en
el seu moment. També em representa tot plegat un bon sotrac econòmic -ja he
explicat que, de tot això, el sistema públic de dependència només es fa càrrec
de les dues hores de la cuidadora de la tarda, que dius, mira,
més val això que res-. Tot plegat em costarà bastants més diners que ara, però
també és cert que hi ha una pila d'activitats que hem hagut de deixar de fer,
com els viatges, o les sortides -ara fins i tot anar a teatre és un problema,
pel desplaçament-. Per tant, estalviarem per aquesta i altres bandes i
confio en que, mutatis mutandis, ens en sortirem.
Estic esperançat, fins i tot il·lusionat
amb la idea de tornar a escriure. Les crítiques que tinc del primer esborrany
de la meva novel·la són enraonadament bones... Això no priva
que, de moment, vagi atabalat, amb la llengua fora i la irritabilitat a
flor de pell, fent equilibris. I pitjor que serà tot plegat a partir del dia
vint-i-quatre, quan ella plegui definitivament de l'hospital de dia
-i com l'enyorarem!- . Però, en lloc d'estar a la defensiva, he passat a
l'acció. Amb la malaltia no hi puc fer res, però pel que fa
a l'organització de la nostra vida, ara puc dir, com l'Ovidi, que ja
no "va com va", sinó que "va com vull".
Em permeto aquest escreix d'optimisme i hi ha senyals d'alarma per tot arreu. Acabem de passar un dia èpic i la meva salut fa figa. Cada dis estem pitjor, tant l'un com l'altra... Però, avui, em vull permetre de pensar que li podré crear un entorn on sigui feliç quant més temps millor... El temps dirà!
