La setmana passada em va trucar l'assistent social de la residència on la meva dona té sol·licitada plaça pública per dir-me que ja li tocava, en cosa de quinze dies. Confesso que vaig tenir un moment de vacil·lació, només un moment, però el vaig tenir. Suposo que un moment de dubte és humà en aquestes circumstàncies. Tot seguit, però, li vaig dir que renunciàvem a la plaça, que el panorama de la Covid feia por i que, per mesures que prenguessin, no se sabia mai en quina nova residència es podia aferrissar el virus. A més a més, la situació de la meva dona encara mereixia un esforç per mantenir-la a casa. Ha perdut molt aquests darrers dies, però encara se sent protegida i agraeix les carícies i la companyia. Sembla que estar a casa amb la cuidadora i amb mi, encara li dona un plus de benestar. Encara no és un vegetal insensible al seu entorn, que només reacciona als estímuls primaris. Segurament no trigarà massa a ser-ho, però jo, mentre hi vegi una llumeta, estaré al seu costat i procuraré per tots els mitjans que res la destaroti, que estigui tan bé, de cos i ànima, com sigui humanament possible.
L'assistent social em va demanar si volia que la tornés a apuntar al final de la llista, amb una previsió d'uns tres anys d'espera. D'entrada et descol·loca. Vaig pensar en les estadístiques de l'esperança de vida mitjana dels malalts d'alzheimer."Vols dir? D'aquí a tres anys, tal com està, tu creus que encara serà amb nosaltres?"; "no se sap mai -em va contestar-, en tot cas, per apuntar-la no perdem res". I vet aquí que aquesta és la situació que tenim ara. Ha tornat al final de la llista i, mentre es pugui o tingui el més mínim sentit i pugui estar més ben atesa, la tindrem a casa. Si la cosa empitjora tant com per fer inevitable ingressar-la en una residència, hi ha un parell d'opcions. En primer lloc confio que el tema de la Covid ja estarà finalment controlat i, en tot cas, que, precisament, gràcies al pla de vacunacions, estarà abans controlat a les residències que no pas entre la població general. Depèn de quan passi això, si passa, pot ser que ja li torni a tocar la plaça pública, o, el que és més probable, que haguem de demanar alguna solució d'urgència al SADEP (altres residències disponibles), o bé que finalment decideixi recórrer temporalment a alguna residència privada -per a un temps limitat els estalvis del meu pla de pensions arribarien- fins que pogués disposar d'una plaça pública. Ja veurem.
Ella ha empitjorat força. Després dels episodis de vòmits i restrenyiments, li hem canviat el règim i ara hem de suportar algunes diarrees en els moments i llocs més impensats, cosa que és un bon enrenou i porta molta feina: rentar roba, incloent mantes i edredons, netejar mobles i terres, dutxar-la en lluita constant amb ella mateixa a hores intempestives i empastifar-se de dalt a baix. S'ha aprimat, de resultes del règim, sobretot, i se li està accentuant una hemiparèsia a la part esquerra del cos, a les extremitats principalment. Camina amb veritables dificultats, arrossega els peus, es cansa molt i el pols se li dispara, però encara manté la mecànica i, fins a cert punt, la força de les cames, cosa que fa que no es venci en caminar, que no es plegui pels genolls com els passa a molta gent gran.
Estic en tràmits per demanar a la Generalitat que li reconeguin el bàrem de mobilitat, especialment per poder demanar una rampa per a l'entrada del nostre edifici, que té tres graons de baixada. Ella sembla que no els percep prou bé i li fa por baixar-los -pujar-los no tant-. Qüestió de paciència. El tema dels tràmits, si ja me n'he exclamat diverses vegades perquè eren un caos, ara encara s'ha complicat més. Oficines tancats, processos informàtics que els entén l'autor de la pàgina web corresponent i que no et donen possibilitat d'explicar les teves singularitats... He parlat, mitjançant una cita prèvia telefònica, amb Afers Socials de la Generalitat i m'han explicat les diverses opcions per presentar els papers telemàticament, però totes requereixen una certificació que s'ha de fer presencialment, com a les eleccions, o sigui que no hi guanyo res. D'una o altra manera, la mateixa administració que em diu que eviti les aglomeracions, m'obliga a passar per finestreta, sigui per presentar els papers, sigui per demanar el certificat digital. Continuem a la prehistòria burocràtica, A més a més, qualsevol consulta telefònica a telèfons d'informació comporta llargues estones d'espera. De fet em caldria una persona dedicada exclusivament als temes dels tràmits.
Mentrestant, estic mirant si puc aconseguir que els veïns es reuneixin i acordin posar la rampa -que ens beneficia a tots- de motu propio. Com que soc llogater, de moment no hi tinc ni veu ni vot. Em temo que, en el millor dels casos, anirà per llarg.
Finalment vam connectar amb una ortopèdia amb servei d'assessorament. Es va desplaçar un terapeuta ocupacional a casa i va mirar com estava ella, com portàvem les coses i les ajudes instrumentals que teníem. La conclusió va ser que, per a l'estat actual de la meva dona, teníem tot el que necessitàvem. Ens va felicitar i tot. Avui ens hem escrit i hem quedat que, quan hi hagi canvis substantius, que requereixin noves ajudes, els contactarem. Pot ser que la primera ajuda que es necessiti sigui una cadira de rodes, però això ho proporciona la seguretat social. Una altra cosa és el model, la comoditat, però això sembla que es pot arreglar amb l'ortopèdia pagant la diferència. El terapeuta ens va parlar de caminadors, però em fa por. Caminadors per a una persona amb demència avançada? Pot ser un perill, així m'ho han confirmat diverses persones que s'han trobat en el mateix cas.
O sigui que, amb paciència i perseverança ens anem acoblant als efectes, cada cop més impactants , de la malaltia. De vegades fa un cert vertigen i les forces van molt justetes. Ja no sé d'on surten. Altrament, és veritat que els cansats fan la feina, sí, però no som les víctimes, només danys col·laterals, la víctima és ella. Com el personal sanitari i els malalts més greus de la Covid. A mi ara ja només em surt de donar-li totes les atencions, cobrir-li escrupolosament les necessitats, i tractar-la activament amb tot l'afecte i tendresa. Estic molt cansat sí, moltíssim, però, per sort, no necessito forçar-me més enllà del cansament per fer tot això. Em surt de dins, espontàniament. Si no, no ho resistiria, ni recomanaria a ningú que ho fes. Cal saber on et poses i fins on estàs disposat a arribar.
Aloís
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com
