La meva dona, ella, pobreta, ves, va fent el seu camí. Ara li sovintegen les infeccions d'orina, i això implica aixafament a causa de la mateixa infecció i de l'antibiòtic que ha de prendre, té una mena d'autisme cada vegada més marcat i ara ja té problemes molt seriosos per caminar per fora de casa. Portar-la lluny, per poc que sigui i per bé que sembli que estigui un dia determinat és una imprudència, perquè pot ser que la benzina, crec que més mental que muscular, per tornar, se li acabi de sobte i llavors, l'única manera de portar-la fins a casa és empènyer-la des del darrere, amb les dues mans a l'esquena. Perd cada dia, com sempre, lentament, però esclar, ara ja li queda tan poc per perdre... Vaig parlar amb la neuròloga i li vaig mostrar la meva estranyesa, potser la meva frustració, perquè no s'estabilitzava gens, no hi ha períodes de descans, de replà, ni llargs ni curts, uns dies, una temporada més o menys llarga, que mantingui un mateix estadi. Tot plegat és, i ara es nota més que mai, com un pendent continu, suau, però sense treva. Em va dir que era normal i que així es desenvolupava la malaltia en els malats joves. Els malalts senils es veu que sí que mantenen llargues etapes d'estabilitat, però els joves no, en ells, la malaltia, per molt que s'intenti frenar o pal·liar, avança sense treva, fins al final.
Els seus problemes de mobilitat han fet que hagi d'accelerar els tràmits per a la rampa d'entrada a la finca i la cadira de rodes. La idea és treure-la de casa amb cadira de rodes, portar-la fins a un parc o un espai agradable i ampli i, un cop allà, fer-la passejar una estona perquè no perdi del tot l'hàbit de caminar, sense haver-la d'exposar a recorreguts massa llargs. De moment, això sembla factible. Per fer-ho ens cal una cadira de passeig i una rampa per accedir al vestíbul de la finca que queda uns cinquanta centímetres per sota del carrer. Ja tinc la cadira demanada a la seguretat social, ara fa una setmana i espero que no triguin gaire. Quan m'arribi l'autorització de la seguretat social he d'anar a l'ortopèdia (on ja em van donar el codi i les instruccions) i, sobre la bases de la cadira que m'aboni la seguretat social, millorarem alguns aspectes, com el material, les rodes, etcètera, que hauré de pagar jo de més a més. El principal problema que se'm presenta amb la cadira, a part del que pugui trigar tot plegat, és l'accés a l'ascensor. És un ascensor petit, d'aquells que inicialment no tenia portes interiors i que, amb el canvi de legislació, les va posar en detriment de l'espai disponible. Ara té l'accés amb una amplada de 59 cm i la meva dona té una amplada de pelvis de 45 cm. Ja es pot veure que, amb el marge necessari per seure, més rodes i reposa-braços, serà difícil trobar una cadira que pugui entrar a l'ascensor. No sé com ho farem. Ara com ara podem plegar la cadira abans d'entrar a l'ascensor, però més endavant...
La rampa és un problema encara més complex. Actualment ella ja baixa els tres graons que porten del carrer a l'entrada de la finca amb molta dificultat. No percep correctament les distàncies, és com si s'enfrontés a un desnivell de profunditat desconeguda i li fa molta por. És un sacramental cada dia. La rampa s'ha d'instal·lar en una zona que és, lògicament, col·lectiva i, per tant, requereix el permís dels veïns. Hi ha dues maneres de fer-ho. Una és parlant amb els veïns i arribant a un acord, tenint en compte que la rampa és un benefici per a tothom: gent gra, gent amb cotxets, persones amb carros de la compra, repartidors... L'altra és la via legal: revisió del grau de dependència amb inclusió del barem de mobilitat i llavors la rampa és obligatòria. He endegat tots dos camins. Pel que fa al primer, li vaig demanar a l'administrador del nostre pis que ho parlés amb els propietaris. Em va dir que li diria a la propietària del pis, fa més d'un mes, potser dos i tot, i no em diu res. Li he escrit, li he telefonat i no em contesta. O sigui que, per aquesta banda, insensibilitat total i cap resultat. No m'estranya. Quan vaig demanar permís per canviar la banyera per un plat de dutxa, van trigar, la propietària i l'administrador, el que no està escrit a concedir-me'l. Després el lampista, el lampista de la finca que em van imposar, una altra llarga temporada a començar les obres, i encara més a acabar-les. Finalment m'ha costat 2.200 euros i escaig que he hagut de pagar íntegrament de la meva butxaca.
Per la via de la revisió del grau de discapacitat i barem de mobilitat de la meva dona també ho he començat, però encara és pitjor. D'entrada, com que no tinc cap certificat digital, vaig haver de demanar cita prèvia al registre del departament de Família i Afers Social de la Generalitat del meu barri, davant de casa. Em van donar la cita per a dos mesos més tard. Ara no fa gaires dies em tocava, hi vaig anar i, després de fer una bona estona de cua, tot i la cita prèvia, vaig poder registrar la petició amb tota la documentació requerida. Em van dir que m'avisarien per fer la revisió mèdica de la meva dona. Vaig preguntar quan trigarien més o menys i em van dir que "amb això de la Covid" ara tenien entorn d'un any de demora. És a dir, un any per la revisió mèdica i després el temps que sigui esperant per rebre la resolució que em permet demanar, no sé on, que s'ordeni a no sé qui, que s'instal·li la rampa. Tot d'allò més kafkià.I mentrestant, com m'ho faig perquè la meva dona entri i surti de casa? Però no tot s'acaba aquí. El lampista-paleta que em va fer la dutxa també fa rampes, d'obra, i em diu que, perquè sigui practicable la rampa no pot tenir més d'un 10% de desnivell. Vaig prendre mides i, des del carrer fins a la porta d'entrada, estirant al màxim, la rampa no tindria menys d'un 25% de desnivell. Tot problemes, ningú dona solucions. A més a més, si, perquè es fes, em toqués pagar-la a mi, caldria sumar pràcticament uns altres 2.000 euros, més o menys, a les despeses d'adaptació.
Mentrestant el que sí que sembla que va funcionant amb una insòlita diligència és el procés d'incapacitació.
Tot plegat, la progressiva despersonalització i incapacitat de la meva dona, cada dia més penosa, i l'envitricollada i feixuga resolució de les qüestions instrumentals, sigui amb particulars o amb l'administració, et devora com un tauró de pel·lícula. Arriba un moment que amb prou feines tens forces per fer una altra trucada, iniciar un altre tràmit i et voldries deixar caure en un pou infinit on oblidar-ho tot. Això sense comptar que aquestes coses les he de fer en estones lliures perquè, ara, d'aquí a una mica, ja me n'he d'anar a fer l'habitació i el dinar de la meva dona i el meu, i a continuació donar-li, pregant cada dues o tres cullerades o trossets de carn perquè obri la boca -l'obra quan vol- i més tard sortint a caminar una estona, no perquè em vingui de gust, sinó perquè els meus propis genolls no deixin de funcionar. El temps just per tornar a casa i començar a fer el sopar i a repetir la història i a donar-li medicació i fer-li la higiene i després posar-la a dormir, sense comptar que abans, des de quarts de set, ja he estat traient un renta-plats i posant-ne un altre, posant i estenent una rentadora, escombrant, desinfectant i ventilant... en fi, que els tràmits a la fi venen a representar l'entreteniment, el lleure, o, si més no, a ocupar el seu temps.
Amb el que he explicat espero que quedi entès i justificat perquè he endarrerit tant aquesta entrada. Avui m'he forçat a fer-la, en lloc de tantes altres coses que hi ha a la cua.
Com a bona notícia -molt bona-, cal dir que ja ens han vacunat a tots dos, amb les dues dosis. La primera va ser el 19 de febrer i la segona el dotze de març. El dia de l'aniversari de la meva dona, el 27 de març -en farà 61, només-, ja estarem plenament immunitzats, per ara. Ens han posat la vacuna de Pfizer Biontech i ho han fet tan aviat "gràcies" a la gran discapacitat de la meva dona. Com a mínim per aquesta banda estarem protegits de problemes que, si ens haguessin atrapat, haurien tingut conseqüències segurament irreversibles.
Aloís
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com
