divendres, 8 de novembre del 2019

SENYALS D'ALARMA


Després d'escriure la darrera entrada he tingut l'agenda bastant plena, de fet encara li tinc, per a aquesta setmana, per la setmana que ve... Aquests dies, de resultes de la crida, pràcticament explícita, que hi feia, s'han posat en contacte amb mi amics de tota la vida i d'altres que he anat conservant de les diverses etapes de la meva biografia. Quedem als matins, durant les hores que hi ha la cuidadora, per fer un cafè o un esmorzar, en diferents formats, o bé els dissabtes al matí, per fer el vermut amb aquells que volen veure també la meva dona, tot i sabent que no els farà cap cas. D'altres no han dit res.


M'ha anat bé, almenys he pogut parlar -en uns casos més que en d'altres- amb persones que estimo i que m'estimen i amb les quals em puc desfogar sense necessitat d'anar amb gaires miraments. El sol fet de poder parlar amb amics i amigues que em mostren el seu afecte i fan un esforç per desplaçar-se prop de casa, per guanyar temps i que poden mantenir converses racionals és tota una novetat molt benvinguda, perquè la normalitat de cada dia és que no pugui parlar amb ningú. Durarà poc, ja ho sé, d'aquí a uns dies ja haurà passat l'efecte i tothom tornarà a la seva pròpia rutina. Prou complicada que és la vida de cadascú. Me'n faig càrrec. Els diria, us diria a tothom, escriviu-me, si més no. Les relacions epistolars sempre han substituït els contactes personals quan no han estat possibles, i ara, amb els emails és més fàcil que mai. És un succedani, ja ho sé, però prou satisfactori, i costa poc, si més no permet aprofitar estones marginals, no perdre gaire temps, de casa estant... La relació entre cost i benefici és molt avantatjosa. Almenys per a mi, però crec que també per a d’altres persones en la meva situació. Alguns preferiran el telèfon. Jo no, perquè la correspondència em permet també d’aprofitar les estones que em són més avinents.
Escriviu-me si no ens podem veure, us prometo contestar-vos sempre i amb tota la meva dedicació i gratitud.


La meva dona està passant una fase d'empitjorament ràpid. Són episodis que es donen de tant en tant, però, en el seu estat actual, qualsevol empitjorament és força greu. Està progressivament més absent i les estones que se't queda mirant inexpressiva sovintegen cada dia més, tot i que encara no són la norma. Costa molt, ja permanentment, fer-la aixecar del sofà. Tant que he anat a comprar una butaca elevadora i dilluns ens la porten. Camina arrossegant els peus, però tot i així la fem caminar cada dia el màxim de temps possible, que no és molt, i menys seguit. Es cansa moltíssim. El menjar ara ja li he de tallar tot a trossets petits i sovint ajudar-la, donar-li a la boca -no sempre, ni la majoria de les vegades, de moment-. No cal dir que ja no entén pràcticament res que no siguin indicacions molt senzilles i amb les paraules precises i que és impossible sostenir qualsevol conversació amb ella, ni tan sols intercanviar unes quantes frases. Qualsevol tasca que se li hagi de fer: vestir-la, dur-la al vàter, posar-la a dormir... requereix una gran inversió de temps i paciència. Ella no ajuda gens.
Això, tanmateix, no canvia els meus objectius ni la meva estratègia: proporcionar-li el màxim de benestar possible –en termes del que “a ella”, no a mi ni a ningú altre, la fa estar feliç o tranquil·la- i mantenir la seva capacitat deambulatòria per no haver-la d’ingressar abans que no hagi perdut del tot –o al màxim possible- l’enteniment.


Tot plegat m’afecta molt i ja ho he explicat moltes vegades, esclar. Tanmateix, fins ara, he aguantat bé, almenys prou bé per respondre amb suficiència a tots els reptes. Ara tinc una mica de por –moderada però certa- perquè noto símptomes, diguem-ne “pre-depressius”. Com a depressiu crònic, de tota la vida, em conec molt bé les fases de la malaltia i també la meva resposta en aquest sentit davant de les adversitats. Sé que necessito un mínim de medicació de manteniment encara que estigui en una fase completament asimptomàtica, però també sé reconèixer quan s’apropa una crisi de veritable depressió. Normalment –crec que ja ho vaig explicar- no tinc crisis depressives en èpoques de molt d’estrès o fortes adversitats. La depressió apareix després, quan s’acaben, sovint de forma molt virulenta. Però, esclar, ara ja fa molts anys que estic amb aquesta situació, i sense cap mena d’ajuda, i no sé si la crisi pot acabar vencent aquesta mena de barrera que jo aconsegueixo erigir, com si digués “ara no m’ho puc permetre”. El cas és que hi ha senyals d’alarma que conec molt bé. Cal dir també que l’inici real de la tardor m’afecta, m’ha afectat sempre, com a molts depressius o melancòlics en general, però vaja, normalment ho controlo.
Per començar, aquests dies estic molt més cansat i tinc molta son –dormo molt però malament-. Em costa de llevar-me, cosa que mai no em passa normalment. Faig becaines més llargues del normal i, a la tarda, quan la cuidadora du la meva dona a passejar, m’estiro al sofà a mirar la tele. Tinc digestions anormalment pesades. Em costa de fer qualsevol tasca i no trobo mai el moment per fer els tràmits senzills, com si una mandra còsmica s’hagués abrandat sobre mi. Em quedo llargues estones plantat sense fer res, o, com a màxim, agafo un joc senzill de l’ordinador (el solitari, el cercamines...) i em passo llargues estones jugant-hi, amb mala consciència perquè sé que tinc moltes coses per fer. No tinc cap projecte ni m’il·lusiona res. Vaig escriure dos llibres de ficció amb veritable entusiasme i una magnífica acollida dels meus amics i coneguts consultors, però no he obtingut cap resposta editorial. Abans de final d’any hauria de tenir el feedback de dos concursos on els vaig enviar, però, si els ignoren, encara que els enviaré a d’altres editorials –i potser a d’altres concursos- a veure si sona la flauta, m’ho trauré definitivament del cap. De fet ara ja no escric res de ficció, no vull haver-me de batre en un nou front de frustracions. Vaig servit. Però esclar, no hi ha cap més projecte que m’il·lusioni i que pugui tirar endavant des de casa –i fora de casa no em puc plantejar res- i, sense projectes, la vida, almenys per a mi, és molt fosca. Per això, i potser també perquè estic entrant en una depressió, miro endavant i només veig la fosca, com si fos negra nit, ni un llumet on agafar-se.
Tot això són indicadors clars quan s’està iniciant una crisi depressiva –que no vol dir que no tinguin raó de ser, sinó que els abordes d’una determinada manera-. Però encara és pitjor que el pensament negatiu em domini cada dia una miqueta més. D’una banda estic molt irritable i susceptible, encara que no ho expressi, em sento dolgut pel capteniment de molts familiars, amics i coneguts, com si fossin petites desgràcies que se m’afegeixen. I els problemes se’m fan una muntanya. Estic preocupadíssim per la renovació del contracte del pis on vivim ara, que venç el setembre que ve. Què farem si ens el volen apujar gaire? Haurem de deixar-lo i tornar al nostre pis del poble –perquè a ciutat tot està igual- i buscar una altra residència i encarar tota una nova quotidianitat, altres problemes...? Si el deteriorament de la meva dona s’accelera, tindrà plaça a la residència –de pagament, esclar-? I com sabré a quina residència la porto si encara no sé on podré viure? En tot cas, podré pagar la residència privada amb la pensió –si no la retallen!- i amb la mica d’estalvis que tenim? ... I així moltes coses més.
De tot això els psicòlegs en diuen anticipació i pensament negatiu, i són avisos clars d’un perill imminent de depressió.


El que hauria de fer, a la vista del que us he explicat, és anar al psiquiatre i, primer que res, mirar si cal tocar –que suposo que sí- la medicació. El mal és que ara no tinc cap psiquiatre de confiança. I el psiquiatre cal que sigui una persona amb la que t’entenguis bé, com els psicòlegs, que inicialment no és el cas. El psiquiatre que tenia darrerament ara es dedica exclusivament a la investigació i no visita. No sé. D’aquí a uns quants dies tenim visita amb la metgessa de família –aquesta sí, de confiança- i li plantejaré.


Us explico tot això, en part perquè m’alleuja, però, sobretot, especialment en aquest cas, perquè soc conscient que la depressió amenaça molt de prop els cuidadors i la depressió –la depressió de debò- és molt dura i invalidant, cal mirar d’evitar-la per tots els mitjans. Per això us descric els meus senyals d’alarma. N’hi ha més i poden canviar relativament segons les persones, però aquests que us descric són inequívocs. Si els teniu –o alguns, o altres de similars-, no feu el valent en cap cas i busqueu immediatament l’ajuda professional –hi ha bons fàrmacs, entre altres coses-, sinó no sereu capaços, mentre us duri la depressió –que pot ser llarga- ni de tirar endavant la vostra vida i molt menys d’exercir la vostra tasca de cuidadors.

Espero que no sigui el cas.


Aloís



Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat 
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com