RETORN A UNA NOVA NORMALITAT
Un més després de l'operació de la meva dona, es pot
dir que es troba força recuperada. Almenys físicament. Les ferides ja estan
cicatritzades, o gairebé. No té dolors ni febre. Menja relativament bé,
del que li ve de gust, però menja. I no es cansa més del que ja es cansava
normalment aquests darrers temps. El que no ha recuperat és la forta i sobtada
davallada cognitiva i conductual que va patir. La seva autonomia i
les seves capacitats en tots els sentits han quedat tocades. Està molt més
depenent, i molt més que ho estarà encara, ja me'n faig càrrec, però, a risc de
reiterar-me, aquest és el fet més destacat i la nostra rutina. Jo m'adapto com
puc a la nova situació, tot i que l'adaptació, també, cada vegada és més
difícil, més plena de renúncies. Per assegurar-me de no haver de triplicar la
feina el més pràctic és no deixar-li fer res. Però això, lògicament, li
produeix frustracions i sovint s'enfada. Per exemple al matí, a l'hora de
vestir-se. Ara ja deixo la seva roba preparada al menjador la nit abans. Quan
es lleva no és prudent perdre-la de vista. Al matí, quan he aconseguit que es
llevi i esmorzi, la faig seure al sofà i li demano que es tregui tota la roba
de nit abans de vestir-se (si no, la barreja). És una petita batalla diària,
perquè, tot i que hi ha cortines ben opaques, pensa que la poden veure els
veïns de l'altra banda del carrer. Quan ho aconsegueixo li vaig donant les
peces de roba una per una i mirant que se les posi bé. Però ja hem tingut la
primera discussió del dia, sort que li passa de seguida. El més fàcil seria
posar un paravent o buscar qualsevol altra solució empírica, però no és tan
fàcil, primer perquè durant el dia no hi penso, perquè és absurd, i segon
perquè, en aquelles hores del matí, quan jo ja fa gairebé un parell d'hores que
rutllo fent feina i al cap de pocs minuts l'han de venir a recollir, jo mateix
estic cansat, nerviós i tinc pressa. Aquesta és una contradicció continua.
Te la trobes quan penses en general, fora del context, i quan parles amb professionals o
amics. Sempre hi ha solucions raonables per aplicar a cada situació, però, quan
et trobes ficat en la situació, no tens la fredor, la paciència i la racionalitat per
aplicar-les i actues com pots. Suposo que és una tesitura en què tots
els cuidadors i cuidadores ens hem trobat. No som màquines.
Vaig estar dubtant molts dies sobre què fèiem per Nadal,
si anàvem a casa de la seva mare i ens hi quedàvem fins al 27, com sempre, o si
anàvem i tornàvem el mateix dia de Nadal, o ni això. Tres dies abans, el 22,
vam sortir i vam anar a dinar amb els meus fills (l'únic dia que ens podíem
aplegar tots) i va estar molt malament: cansada, desorientada, sense gana... De
fet vam plegar abans del que estava previst. Però ella em deia que sí (quan
aconseguia que em digués alguna cosa, perquè, actualment, la seva resposta per
defecte és pràcticament sempre "no ho sé"). De manera que
el dia abans vaig comprar els bitllets per internet. Va estar prou bé, més
aixafada i perduda que altres vegades, però prou bé. Quan està amb gent que no
sigui jo, per dir-ho així, "es comporta". Fa ràbia, perquè després et
diuen: "està prou bé" i no dius "la veiessis en el dia a
dia" perquè no pensin que ets un ploramiques o un exagerat. Val a dir que
el segon i tercer dia ja anava flaquejant i, de tant en tant, deia que volia
anar a casa. De fet, fins i tot la seva mare es va adonar que estava pitjor que
altres vegades . A tots plegats, familiars i amics, penso que ja els va bé que
ella faci el cor fort i es comporti millor del que realment està. Això
justifica que no se n'hagin de preocupar més del compte. Ara, el dia cinc, ha
de venir uns inspectora de la Seguretat Social per avaluar-la de cara a la
revisió de grau de dependència que vaig demanar. Suposo que ella farà el mateix
i mentirà immoderadament, com ja va fer la primera vegada. A la Seguretat
Social també li deu anar bé. Però, aquesta vegada estic disposat a no deixar-me
sorprendre. La primera vegada, la inspectora em va dir: "ara parlo amb
ella i després ja parlaré amb vostè". Nasti de plasti,
va parlar amb ella i prou, i li va donar el grau I. El dia cinc parlaré i li
portaré la contrària encara que la inspectora no vulgui i que la meva dona es
trasbalsi, si no fa res, no fa res, si necessita ajuda per a totes les seves
coses, la necessita, i no estic disposat a què consti el contrari. M'espera un
combat desigual i després una sessió d'apaivagament d'ànims amb ella.
Sort que ho oblida tot de pressa.
Avui ha tornat a reprendre l'hospital de dia, per això
puc escriure, tres dies, només fins al dia cinc, que s'ha de quedar per això de
la inspectora. Després de Reis tornarem a la rutina normal. Francament, no crec
que ella millori en el seu estat, però, almenys, jo tindré una mica de marge
per a mi i, segurament, podré recomposar les meves trinxeres de cara
a la nova ofensiva que m'ha caigut al damunt des del primer de desembre. Essent
una persona de tradició depressiva, com sóc, ja és prou que m'hagi mantingut
sereny. L'altre dia, la meva psicoterapeuta em deia que no caic en
cap episodi depressiu perquè jo mateix no m'ho permeto. Segurament és això.
Sigui com sigui, encara sort. Tal com estan les coses, només em faltaria això.
Qui hagi patit depressió, de debò, ja sap de què parlo.
