MISTERIS DE LA MENT. EL REFERÈNDUM.
Sembla que hem assolit una certa estabilitat. A la
baixa, naturalment. Les capacitats que ha perdut o que s'han vist disminuïdes
no les ha recuperat ni les recuperarà. Els metges em diuen que la medicació no
té res a veure amb aquestes caigudes periòdiques, que és l'evolució normal de
la malaltia i que, pel fet de ser jove, en ella el procés degeneratiu és més
ràpid.
Ara tampoc no és que estigui completament
estabilitzada, però, en tot cas, llisca per un pendent molt suau, no com fa uns
dies, que semblava literalment en caiguda lliure. Casualment m'he trobat amb
algun altre cuidador i tenen sensacions molt similars. En tot cas, jo, que sóc
l'altra part de l'equació, ja m'hi he pogut habituar i restablir una nova
rutina, en la qual he d'assumir més tasques, estar més alerta, dirigir-la
més... una nova rutina que jo també he d'interioritzar en la mesura que
m'afecta i molt. L'únic que podem esperar és que duri el màxim temps possible,
ja sabem que a millor no anirà, fins que, per la raó que sigui, es torni
estimbar en un d'aquests abismes cognitius i conductuals que es veu que
caracteritzen l'alzheimer.
Els metges em van oferir la possibilitat de retirar-li
una Quetiapina -ara en pren dues-, si dormia bé i no tenia idees delirants, a
veure si així tenia una mica més de vitalitat. No ho he fet. Dormir dorm bé, si
no hi ha factors pertorbadors -com una tos persistent que l'ha martiritzat
durant més de quinze dies-, però -exclusivament en situacions d'estrés, això
sí- pot tenir idees delirants. Quan vam anar a visitar el meu fill a Alemanya,
vam agafar un embús a l'autopista, digne de l'accés a qualsevol gran ciutat en
hora punta. Després d'una hora aturats dins d'un cotxe petit, va començar a
desbarrar i a proposar-nos vies de sortida que, segons ells, trobaríem al cap
de pocs quilòmetres i que, de fet, corresponien a la geografia de la seva terra
d'origen. Com que la inquietud i la pèrdua de contacte amb la realitat
anava in crescendo, vam haver d'agafar il·legalment una sortida
d'emergència i continuar per una carretera local. Durant els dies que vam estar
a Alemanya, la separació entre la realitat i la fantasia es va convertir per a
ella en una frontera molt tènue, que traspassava sovint. Suposo que el fet de
trobar-se un un país estrany va ser decisiu, sobretot perquè no entenia res del
que deien ni del que llegia, ni tan sols a casa, perquè la meva jove no parla
un borrall de català ni de castellà, ni de cap llengua que ella pugui entendre.
Així, doncs, en el moment més inesperat, i amb tota naturalitat, feia
comentaris que ens deixaven a tots momentàniament desconcertats. Eventualment,
a Alemanya i també aquí, també pren alguna iniciativa seguint la seva peculiar
lògica, fet que obliga a estar especialment vigilant.
Des que vaig publicar la darrera entrada d'aquest
blog, hem passat, estem passant, els dies més durs del procés sobiranista a
Catalunya. Jo estava molt espantat per ella. Pensava que la destarotaria molt i
estava disposat a estalviar-li i amagar-li tot el que calgués. Però no, ha
volgut estar puntualment informada i participar en allò que ha pogut, ha entès
la gravetat dels fets, ho ha expressat, però, en canvi, no ha tingut ni un sol
episodi d'angoixa ni de desconnexió amb la realitat. D'estrés sí, però és que
d'estrés em penso que n'hem tingut tots. El dia del referèndum, per exemple, va
voler votar. Vam anar abans de les nou del matí al col·legi electoral que ens
tocava, però estava pleníssim, el col·legi i el carrer i, a més a més, havien
fet caure la connexió informàtica i, de moment, no es podia votar. Vam esperar
una mitja hora i mentrestant començaven a arribar notícies de càrregues
policials contra altres col·legis, algun ben a prop del nostre. Vista la
situació, la vaig convèncer per tornar a casa, on es va enganxar a la
televisió, veient les agressions desfermades per la policia arreu del país. Tot
i això, em va demanar "nosaltres ja hem votat?", "no, no hem
pogut... què hi vols anar?" -li vaig dir jo- i em va dir que sí, que és
clar, molt decidida. A l'hora del vermut es va tornar a canviar i vam tornar al
col·legi que continuava igual d'atapeït. Li vaig fer veure que no podíem fer
tanta estona de cua i vam tornar cap a casa. Però a la tarda em va tornar a
preguntar si havíem votat, i va insistir en anar-hi. Es va tornar a canviar,
vam tornar al col·legi per tercera vegada i continuava ple, però llavors va
sortir una noia amb un megàfon i ens va dir que en dos col·legis propers no hi
havia cua -s'havia instituït des de bon matí el cens únic-. Vam anar a un d'ells
i vam poder votar. Al vespre, encara molt interessada per tot el que
s'explicava a la tele, em va tornar a preguntar si havíem votat. "Sí,
carinyo, mira, t'he fet una foto mentre votaves". Va quedar contenta, tot
i que, al cap d'un minut ja no sabia si havia votat o no.
És curiós que la demència se li manifesti més en una
escapada a Alemanya que no pas en una situació tan dura, fins i tot
emocionalment, com la que estem vivint, i que no vol defugir. Crec que, com en
altres coses, la posa més en qüestió la novetat que no pas allò que forma part
del seu background més gruixut i antic, més dipositat. Ella ha estat ficada en
política des de fa més de quaranta anys. Té -continua tenint-, les idees molt
clares i un compromís -potser amb ella mateixa- molt ferm. De tant en tant es
cansa i em demana que canviï la tele -ella no ho sap fer- i li posi algun
programa d'entreteniment, cosa que ja fem habitualment. Però les notícies
importants, les compareixences... no en perdona ni una. I -mentre duren,
després ja no- hi reacciona amb coherència, això, amb un llenguatge gruixut que
no es correspon amb el to d'aquest blog. Veurem què passa si les coses es
compliquen.
