Crec que ja he parlat diverses vegades de l'hèrnia que se li va formar com a conseqüència de la complexa operació d'apendicitis perforada d'ara fa un any i mig. I de com, malgrat la grandària i l'aparatositat, a causa de la seva obesitat i del mateix alzheimer, el cirurgià aconsellava anar-la controlant però sense operar-la per no agreujar molt significativament el seu estat. El cas és que, ara fa encara no una setmana, es va començar a queixar de dolor a la zona de l'hèrnia i va arribar un moment que no podia donar un pas i feia molt mala cara. Vam trucar al 061 i ens van enviar una ambulància perquè anéssim a l'hospital. La van atendre a urgències de seguida que vam arribar: la van visitar, jo els vaig explicar tot el que ens demanaven, la van palpar, li van fer un tacte rectal, li van agafar les constants, li van fer una analítica i, poc després una radiografia d'abdomen. Després de la radiografia ens van deixar en un box improvisat amb cortines i mampares en una antiga sala d'espera i allí ens vam quedar sense que ens diguessin res més.
La meva dona ja va arribar a l'hospital alterada, però, després d'unes quantes hores estirada en una llitera d'hospital, sense cap explicació ni cap intimitat, enmig d'un guirigall de malalts i acompanyants, de vegades desagradablement sorollosos, de metges i infermeres rondinant pels passadissos -estàvem literalment enmig del passadís principal, separats només per una cortina-... ja estava, com a mínim, completament desorientada. Vaig anar al taulell d'infermeria, davant nostre mateix, a demanar si per favor ens podien dir alguna cosa perquè la meva dona tenia alzheimer i allò no li convenia gens i no ho recuperaria. I em deien que sí, que de seguida, de seguida... i passava una altra estona, i jo hi tornava... I així fins que, al final, vaig començar a aixecar el to i a utilitzar expressions força desagradables. Em sabia greu, però és que no ens feien el més mínim cas. Llavors va sortir una persona, que devia ser l'encarregada de tota aquella secció. Jo ja estava disposat a barallar-m'hi, tenia els nervis a flor de pell i n'estava fins al capdamunt. Però no va caldre. Em va parlar molt calmadament, va dir que es feia càrrec del problema i que anava a avisar la metgessa que passaria de seguida, que prengués una mica més de paciència.
I, en efecte, en deu minuts, com a molt, la metgessa que havia demanat les proves va venir. Me'n vaig alegrar, però alhora vaig pensar que trist que és haver-se de posar com un energumen perquè finalment et facin cas. Fins que no vaig ser un problema per a ells no van resoldre la situació. Li vaig fer notar a la metgessa que em va contestar que tenien noranta malalts a urgències quirúrgiques i que no donaven l'abast. Tenia raó a mitges perquè sí, això demostrava el caos en què està sumida la sanitat pública, la manca de recursos creixent -mai no havia vist aquest hospital tan col·lapsat, i, per desgràcia, l'hem de sovintejar-. Però no treia que, si venia quan havia alçat la veu, també ho hagués pogut fer unes quantes hores abans, quan ho demanava amablement, i tampoc treia que l'efecte que haguessin tingut aquelles hores en l'estabilitat de la meva dona no el revertiria ningú.
Em va dir que les proves no mostraven res estrany, que no es veia cap oclusió o estrangulació del budell, que és el que temíem, però que si volia li podien fer un TAC per quedar més tranquils. Vaig dir que sí, esclar, no venia d'aquí, almenys resoldre el problema que ens havia portat fins allí. Li van fer el TAC i van confirmar que tot estava correcte i que l'enviaven cap a casa amb analgèsics, perquè les hèrnies ja ho tenien això de produir, de vegades, episodis molt dolorosos. Quan vam tenir l'alta, vam agafar un taxi per tornar a casa més ràpid. Des que en vam sortir havien passat vuit hores.
Alguna cosa li va passar a la meva dona en el decurs d'aquestes vuit hores perquè, des d'aleshores, se li ha enfosquit la mirada, està com més brusca i més absent i li costa més entendre les instruccions més bàsiques. Em pregunto com és possible que l'assistència sanitària pública tingui un servei tan crític com és urgències en un estat d'abandonament tan deplorable. Algú n'hauria de fer un reportatge independent i fer-ho públic. I com pot ser, altrament, que no es tingui en compte la problemàtica específica dels malalts d'alzheimer i altres malalties susceptibles d'empitjorar en aquestes circumstàncies... És que els explicava als cirurgians que la meva dona tenia un GDS 6 bastant avançat, amb un MMSE de només 8 punts, i no sabien de què els parlava! -ni hi havia ningú competent a qui explicar-li-. No pot ser.
Com a conseqüència, en part, d'aquest episodi, suposo, i, en part, de la pròpia evolució "normal" de la malaltia, tenim un altre problema que pot semblar poca cosa, però que és difícil de solucionar. Ara ja no fa cas de res del que se li diu. Coses com que es posi dreta, que s'aixequi, o que s'assegui, entre d'altres, per poder-li posar i treure la roba... Ni a mi ni a la cuidadora, que som les dues persones que la canviem. Se't queda mirant amb cara com d'enfadada i no diu ni si ni no, ni fa cap moviment. No és que no pugui, si va pel carrer i veu una criatura, posem per cas, se n'hi va al darrere, no corrent però sí caminant molt de pressa i, quan ella vol, s'aixeca i s'asseu sense cap gran esforç. Simplement no vol. Es deixa fer, curiosament, però sense col·laborar en absolut. Això genera un problema important pel fet que pesa més de noranta-quatre quilos. I esclar, aixecar noranta-quatre quilos de pes mort, ni la cuidadora ni jo no podem. Sovint és exasperant. I no hi sé trobar trobar el desllorigador... Si no ho arreglarem anirà a més, i jo la vull tenir a casa mentre tingui un mínim de consciència, però no se m'acut com resoldre un problema tan elemental, mecànic, però alhora tan important en el dia a dia. No se m'acut...
No tot han estat problemes aquests darrers dies. Per fi he aconseguit acabar la novel·la que estava escrivint. Per a mi era molt important perquè la novel·la, encara que aparentment parla de qüestions molt allunyades, era, de fet, una manera de recuperar simbòlicament la meva dona. Per això hi he dedicat totes les hores que podia aconseguir, frenèticament. M'he jugat la salut escrivint la novel·la i mentalment m'he fet mal, però finalment m'ha donat pau. No tota la pau. La situació real continua essent la mateixa, els sentiments també, però, almenys he reelaborat aquesta mena de dol anticipat que aquesta malaltia et fa viure i li he donat -en un determinat pla- una sortida. Ara continuaré escrivint, perquè la creació -que, en el meu cas i en aquest moment, és escriure- és l'únic que em dona consol.
Ara comença el costerut camí de publicar-la i publicar-la bé, per compartir-la amb el màxim de lectors possible i perquè cadascú la interpreti, la faci seva i l'adapti a la seva situació. La vaig donar a llegir a una colla de lectors triats per raons -especialitats, competències...- diverses. Els feedback que n'he rebut són exageradament positius, tant que, en el primer cas vaig haver de preguntar a la persona en qüestió si em deia i m'escrivia el que realment en pensava o el que jo necessitava sentir. Però no, després d'aquesta primera opinió n'han arribat una bona colla més i, amb matisos diferents, totes van en el mateix sentit. En alguns casos he tingut ocasió de comentar-ho llargament amb els seus respectius autors i autores.
Finalment, doncs, em vaig decidir a enviar-la a una editorial -fa pocs dies-. No a deu ni a dues, només a una que m'agrada especialment per la seva filosofia i per com tracta els seus autors i els seus llibres. Esperaré que em diguin alguna cosa, i, si no em diuen res, o em diuen que no els interessa, em presentaré a un premi -ho he de decidir aviat, però encara tinc algunes setmanes-. No és que m'interessin els premis. És més, penso que la meva novel·la no és la mena de novel·la que se sol premiar, i, a més a més, penso que els premis estan bé per descobrir nous talents, que comencen una carrera esperançadora, o per confirmar trajectòries... No és el meu cas. Però els premis donen sortida també a d'altres obres que no guanyen però que poden interessar a una editorial o altra, i, en aquest sentit, sí que em semblen una bona oportunitat. Ja veurem, editar bé una obra és gairebé tan important com escriure-la, ho sé per experiència en altres camps. Tant de bo tingui sort i pugui trobar el meu editor o editora.
Mentrestant escric altres coses. Ara estic fent un llibre de narracions curtes, amb un humor molt àcid. Hi aboco el meu pensament sobre el món i la societat, però sense la implicació personal tan íntima que m'ha representat la novel·la i sense la urgència febrosa que m'ha dut a no parar fins que l'he acabada. De fet ho he d'anar compaginant amb moltes altres qüestions i tràmits, que he deixat una mica arraconats durant aquests darrers mesos.
Ara és, doncs, un moment de stand by. Espero a veure com evoluciona el problema de funcionament quotidià que tenim amb la meva dona, espero a veure què passa amb la novel·la i si cal cercar noves estratègies i miro de netejar la "safata d'entrada" per poder-me dedicar a escriure purament per plaer. No sé com anirà tot plegat. Com deien els tebeos que devorava quan era petit, "continuarà"...
La meva dona ja va arribar a l'hospital alterada, però, després d'unes quantes hores estirada en una llitera d'hospital, sense cap explicació ni cap intimitat, enmig d'un guirigall de malalts i acompanyants, de vegades desagradablement sorollosos, de metges i infermeres rondinant pels passadissos -estàvem literalment enmig del passadís principal, separats només per una cortina-... ja estava, com a mínim, completament desorientada. Vaig anar al taulell d'infermeria, davant nostre mateix, a demanar si per favor ens podien dir alguna cosa perquè la meva dona tenia alzheimer i allò no li convenia gens i no ho recuperaria. I em deien que sí, que de seguida, de seguida... i passava una altra estona, i jo hi tornava... I així fins que, al final, vaig començar a aixecar el to i a utilitzar expressions força desagradables. Em sabia greu, però és que no ens feien el més mínim cas. Llavors va sortir una persona, que devia ser l'encarregada de tota aquella secció. Jo ja estava disposat a barallar-m'hi, tenia els nervis a flor de pell i n'estava fins al capdamunt. Però no va caldre. Em va parlar molt calmadament, va dir que es feia càrrec del problema i que anava a avisar la metgessa que passaria de seguida, que prengués una mica més de paciència.
I, en efecte, en deu minuts, com a molt, la metgessa que havia demanat les proves va venir. Me'n vaig alegrar, però alhora vaig pensar que trist que és haver-se de posar com un energumen perquè finalment et facin cas. Fins que no vaig ser un problema per a ells no van resoldre la situació. Li vaig fer notar a la metgessa que em va contestar que tenien noranta malalts a urgències quirúrgiques i que no donaven l'abast. Tenia raó a mitges perquè sí, això demostrava el caos en què està sumida la sanitat pública, la manca de recursos creixent -mai no havia vist aquest hospital tan col·lapsat, i, per desgràcia, l'hem de sovintejar-. Però no treia que, si venia quan havia alçat la veu, també ho hagués pogut fer unes quantes hores abans, quan ho demanava amablement, i tampoc treia que l'efecte que haguessin tingut aquelles hores en l'estabilitat de la meva dona no el revertiria ningú.
Em va dir que les proves no mostraven res estrany, que no es veia cap oclusió o estrangulació del budell, que és el que temíem, però que si volia li podien fer un TAC per quedar més tranquils. Vaig dir que sí, esclar, no venia d'aquí, almenys resoldre el problema que ens havia portat fins allí. Li van fer el TAC i van confirmar que tot estava correcte i que l'enviaven cap a casa amb analgèsics, perquè les hèrnies ja ho tenien això de produir, de vegades, episodis molt dolorosos. Quan vam tenir l'alta, vam agafar un taxi per tornar a casa més ràpid. Des que en vam sortir havien passat vuit hores.
Alguna cosa li va passar a la meva dona en el decurs d'aquestes vuit hores perquè, des d'aleshores, se li ha enfosquit la mirada, està com més brusca i més absent i li costa més entendre les instruccions més bàsiques. Em pregunto com és possible que l'assistència sanitària pública tingui un servei tan crític com és urgències en un estat d'abandonament tan deplorable. Algú n'hauria de fer un reportatge independent i fer-ho públic. I com pot ser, altrament, que no es tingui en compte la problemàtica específica dels malalts d'alzheimer i altres malalties susceptibles d'empitjorar en aquestes circumstàncies... És que els explicava als cirurgians que la meva dona tenia un GDS 6 bastant avançat, amb un MMSE de només 8 punts, i no sabien de què els parlava! -ni hi havia ningú competent a qui explicar-li-. No pot ser.
Com a conseqüència, en part, d'aquest episodi, suposo, i, en part, de la pròpia evolució "normal" de la malaltia, tenim un altre problema que pot semblar poca cosa, però que és difícil de solucionar. Ara ja no fa cas de res del que se li diu. Coses com que es posi dreta, que s'aixequi, o que s'assegui, entre d'altres, per poder-li posar i treure la roba... Ni a mi ni a la cuidadora, que som les dues persones que la canviem. Se't queda mirant amb cara com d'enfadada i no diu ni si ni no, ni fa cap moviment. No és que no pugui, si va pel carrer i veu una criatura, posem per cas, se n'hi va al darrere, no corrent però sí caminant molt de pressa i, quan ella vol, s'aixeca i s'asseu sense cap gran esforç. Simplement no vol. Es deixa fer, curiosament, però sense col·laborar en absolut. Això genera un problema important pel fet que pesa més de noranta-quatre quilos. I esclar, aixecar noranta-quatre quilos de pes mort, ni la cuidadora ni jo no podem. Sovint és exasperant. I no hi sé trobar trobar el desllorigador... Si no ho arreglarem anirà a més, i jo la vull tenir a casa mentre tingui un mínim de consciència, però no se m'acut com resoldre un problema tan elemental, mecànic, però alhora tan important en el dia a dia. No se m'acut...
No tot han estat problemes aquests darrers dies. Per fi he aconseguit acabar la novel·la que estava escrivint. Per a mi era molt important perquè la novel·la, encara que aparentment parla de qüestions molt allunyades, era, de fet, una manera de recuperar simbòlicament la meva dona. Per això hi he dedicat totes les hores que podia aconseguir, frenèticament. M'he jugat la salut escrivint la novel·la i mentalment m'he fet mal, però finalment m'ha donat pau. No tota la pau. La situació real continua essent la mateixa, els sentiments també, però, almenys he reelaborat aquesta mena de dol anticipat que aquesta malaltia et fa viure i li he donat -en un determinat pla- una sortida. Ara continuaré escrivint, perquè la creació -que, en el meu cas i en aquest moment, és escriure- és l'únic que em dona consol.
Ara comença el costerut camí de publicar-la i publicar-la bé, per compartir-la amb el màxim de lectors possible i perquè cadascú la interpreti, la faci seva i l'adapti a la seva situació. La vaig donar a llegir a una colla de lectors triats per raons -especialitats, competències...- diverses. Els feedback que n'he rebut són exageradament positius, tant que, en el primer cas vaig haver de preguntar a la persona en qüestió si em deia i m'escrivia el que realment en pensava o el que jo necessitava sentir. Però no, després d'aquesta primera opinió n'han arribat una bona colla més i, amb matisos diferents, totes van en el mateix sentit. En alguns casos he tingut ocasió de comentar-ho llargament amb els seus respectius autors i autores.
Finalment, doncs, em vaig decidir a enviar-la a una editorial -fa pocs dies-. No a deu ni a dues, només a una que m'agrada especialment per la seva filosofia i per com tracta els seus autors i els seus llibres. Esperaré que em diguin alguna cosa, i, si no em diuen res, o em diuen que no els interessa, em presentaré a un premi -ho he de decidir aviat, però encara tinc algunes setmanes-. No és que m'interessin els premis. És més, penso que la meva novel·la no és la mena de novel·la que se sol premiar, i, a més a més, penso que els premis estan bé per descobrir nous talents, que comencen una carrera esperançadora, o per confirmar trajectòries... No és el meu cas. Però els premis donen sortida també a d'altres obres que no guanyen però que poden interessar a una editorial o altra, i, en aquest sentit, sí que em semblen una bona oportunitat. Ja veurem, editar bé una obra és gairebé tan important com escriure-la, ho sé per experiència en altres camps. Tant de bo tingui sort i pugui trobar el meu editor o editora.
Mentrestant escric altres coses. Ara estic fent un llibre de narracions curtes, amb un humor molt àcid. Hi aboco el meu pensament sobre el món i la societat, però sense la implicació personal tan íntima que m'ha representat la novel·la i sense la urgència febrosa que m'ha dut a no parar fins que l'he acabada. De fet ho he d'anar compaginant amb moltes altres qüestions i tràmits, que he deixat una mica arraconats durant aquests darrers mesos.
Ara és, doncs, un moment de stand by. Espero a veure com evoluciona el problema de funcionament quotidià que tenim amb la meva dona, espero a veure què passa amb la novel·la i si cal cercar noves estratègies i miro de netejar la "safata d'entrada" per poder-me dedicar a escriure purament per plaer. No sé com anirà tot plegat. Com deien els tebeos que devorava quan era petit, "continuarà"...
