EL DRET A LA PRIVACITAT I EL DRET A LA VIDA

Ja hem passat tota la temporada de festes i festetes i som a l'època més freda i deserta de l'hivern. Cada any més, però aquest any ja del tot, he optat per no celebrar absolutament res i per convertir els dies festius en dies d'allò més corrents. Atesa la nostra situació, és el més apacible i el més satisfactori. Sortir-se d'aquest guió és patir innecessàriament i carregar-se de treballs que no duen enlloc. La meva dona no distingeix un dia d'un altre. No crec ni que tingui una noció d'alguna cosa similar al "dia". Ella sí que viu el moment, com diu el budisme que hem de fer. En el fons, ella mateixa és com un Buda, si no fos perquè, de vegades, no sé què li dona malestar. Ja descarto que sigui un malestar físic perquè, si li demanes si es troba bé, l'única pregunta d'aquest camps semàntic que entén, sempre contesta que sí, de vegades, no sempre, amb un posat que sembla que vingui a afegir "ves què em demanes ara!". El seu temps és més aviat fet de moments. Quan la portes a dormir, reconeix la cerimònia de posar-la al llit i riu, deu estar cansada, quan li ofereixes menjar de seguida obre la boca, de gana sembla que en tingui sempre, i quan li rentes les dents o la portes al vàter es queixa, li deu resultar incòmode. La seva relació amb el temps és immediata. L'avaluació de períodes i la solució de problemes, que es desenvolupen en un temps determinat, és cosa dels altres, dels que encara no hem perdut el cap del tot. I de debò que hi ha moments que, només i estrictament en aquest sentit esclar, l'enveges.

Aquests darrers temps hi ha hagut de nou problemes, i gruixuts, amb el Servei d'Assistència Domiciliària de l'Ajuntament de Barcelona i, especialment, amb l'empresa que presta els serveis, DOMUSVI. A alguns ja us en considero assabentats. Resulta que la cuidadora que venia a la tarda de part del SAD i empleada per DOMUSVI ha plegat, o ha estat acomiadada -no ho he acabat d'entendre del tot- perquè ja feia tres anys que treballava per al mateix servei i l'havien de fer fixa, cosa que no volien. Res d'estrany, les condicions en què fan treballar aquestes dones són infrahumanes. Em van dir que en vidria una de nova i efectivament es va presentar. Jo, ingenu de mi, li vaig preguntar si estava vacunada. I em va dir que no. Vaig trobar la situació increïble, llavors estava començant a ser dominant la variant delta del virus de la COVID, molt agressiva. Com podia ser que una traballadora socio-sanitària que havia de tenir un contacte tan estret amb persones com la meva dona (dutxar-les entre altres coses), persones amb un nivell de risc elevadíssim, per edat, per morbilitat, per immunitat limitada... no s'hagués posat ni una sola dosi de vacuna per mirar d'evitar el que podia acabar sent un homicidi per imprudència? Doncs era, i no només a casa. Cadascuna d'aquestes noies, normalment, vacunades o no vacunades, van a tres o quatre cases cada dia. Vaig trucar a l'empresa pensant que ho podríem solucionar i me'ls vaig trobar d'ungles dient-me que jo no tenia cap dret a preguntar a cap treballadora si estava vacunada. Alarmat vaig parlar amb el SADEP, l'organisme de l'Ajuntament que gestiona aquesta àrea i, per tant, de qui depèn l'empresa i em van repetir el mateix i que m'entengués amb l'empresa. Només una funcionària del servei em va dir que podia parlar amb l'empresa, a veure si, per deferència, em podien enviar algú que estigués vacunat, però amb la prohibició explícita de preguntar-li. Demencial. Em van enviar una altra cuidadora i no va caldre que li preguntés res perquè ella mateixa, xerrant d'aquestes coses, em va explicar -sense veure jo cap paper, això sí-, que tenia les dues dosis. Ara se n'ha anat de vacances gairebé dos mesos (tenia dies acumulats) a Bolívia, el seu país i m'han ofert una substituta, però, per seguretat, m'he estimat més rebutjar-la fins que torni la titular per no haver-me d'exposar de nou a una cuidadora sense vacunar. Les seves hores les cobreix la cuidadora del matí i les pago jo de més a més. Surt car, però almenys estic tranquil. És veritat que la variant que corre ara, l'òmicron, probablement podria ser suportada per la meva dona, però el seu estat és tan fràgil que m'estimo més no jugar-me-la.

És una situació molt bèstia, el dret a la privacitat passa per damunt del dret a la vida. I, pel que sembla, no només en aquest cas, sinó en el del personal sanitari i sòcio-sanitari en general. Ho vaig explicar per la ràdio i se'n feien creus. Ho vaig exposar a la Sindicatura de Greuges i se'n feien creus. Tothom se'n feia creus, però és el que diu la llei. No es pot obligar ningú a vacunar-se ni ningú pot perdre la feina pel fet de no estar vacunat. I, si això, mira de controlar-se poc o molt en institucions públiques, com els hospitals, ningú es recorda ni tan sols d'esmentar els treballadors sòcio-sanitaris domèstics. Per què no legislen les Corts sobre una qüestió tan sensible? Ah, senyors, perquè abans que les persones hi ha els diners i ara que està sorgint un nou milmilionari, o més, cada dia, no els espatlléssim la festa. Salut o economia? o, més ben dit, quantes vides haurem pagat al final de la pandèmia per acréixer el patrimoni dels rics? Aquest càlcul m'agradaria veure. Per masoquisme, esclar.

 

Aloís

Com sempre, les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat 

Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com