El 9 d'agost faig setanta anys. Res a celebrar. Em sap molt de greu no poder més positiu, però no vull edulcorar, falsejar, la realitat. La utilitat que pugui tenir aquest blog, si en té alguna, és explicar els fets tal com jo els visc. Això és un testimoni, no un llibre d'autoajuda. I, en la mesura que no estic depressiu, ni tinc cap altra alteració mental, només un estrés persistent que m'esgota físicament i mentalment, conservo la meva capacitat d'anàlisi i diagnòstic, i, per tant el meu testimoni és veraç. En tot cas, de llibres d'autoajuda, de descripcions compassives, plenes de sentències fàtues i missatges optimistes o de consol, com també de patiments en silenci, n'anem sobrats. Espero que almenys aquesta visió que jo pretenc transmetre, volgudament descarnada, faci el contrapunt i permeti a molts cuidadors i cuidadores de reconèixer-se en les seves tribulacions i desesperances.
La meva dona va fent el seu tràgic trajecte tal com està previst. Fa molta pena, de vegades, quan fa aquella cara de no entendre res, d'estar completament perduda i de necessitar tota l'ajuda del món, si jo en sabés, ploraria. Ara està força tranquil·leta, però el seu nivell de dependència augmenta a marxes forçades. Qualsevol operació, per simple que sigui, si no se la vol violentar, vol un gran esforç i molta paciència. Per exemple, ahir li vaig comprar una cadira de rodes per anar per casa, ara, sobretot, per poder-la acostar a la taula, de manera que sigui més fàcil donar-li el menjar. Ara ja no menja pràcticament res pel seu compte, però, si li dones a la boca, encara menja prou bé. Amb les cadires del menjador, amples i amb braços, com que les hi has de separar una mica perquè s'assegui, es queda allà on s'ha assegut i no hi ha manera de fer-la moure endavant. Al contrari, tendeix a recolzar-se cap endarrere i a creuar els braços, de manera que, per donar-li el menjar, cal aixecar-se, posar-se al seu costat, i fer un llarg trajecte amb la cullera (sempre que puc utilitzo culleres mitjanes que van molt bé), amb el perill de tacar-la.
La cadira que li vaig comprar està molt bé, és lleugera, forta, senzilla de manejar, i passa còmodament per totes les portes de casa. Li he posat un coixí, però, tot i així, esclar, no és tan còmode com les cadires de braços del menjador i no hi vol seure. Espero que s'hi acostumi, però, de moment, cada àpat és una batalla. Ahir, per sopar, vaig estar molta, molta estona intentant que s'hi assegués i no hi havia manera. Ho vaig portar exclusivament amb carícies i bones paraules, però ella es va plantar, dreta, davant de la taula i, per les bones, no es deixava moure ni un milímetre. La podia forçar, esclar, encara tinc més força que ella, però llavors es violenta molt i queda com mentalment bloquejada. Al final, a base de respirar fondo i de molta paciència, vaig aconseguir que s'assegués. Però això és només una cosa. Ahir no va fer caca, ni amb la cuidadora del matí, ni amb la de la tarda, ni amb mi, per hores que la vam tenir asseguda al vàter. Aixecar-la del vàter, o de la seva butaca, és també una proesa. No s'ajuda gens. I, esclar, jugar a arrancar cebes amb pes mort de més de noranta quilos ja és un esforç, no només que no hauria de fer, sinó que està fora del meu abast. Entrar a la banyera per dutxar-se és una altra complicació. La cuidadora de la tarda ja s'ha pres per costum de demanar-me ajuda perquè no vol entrar. Total tampoc s'hi pot fer res d'especial. jo hi vaig, l'abraço, l'acaricio, li parlo suaument i intento que entri, donant-li la meva mà perquè es recolzi. Normalment me'n surto. I així tot.
Vas acumulant tensió, esclar. Ahir, a l'hora de sopar, quan li donava el menjar veia que la mà em tremolava, després, quan la poso a dormir, estic molt cansat i només tinc ganes de veure la tele. Si almenys hi hagués esport, que és la cosa més alienadora que hi ha... miro sèries. A la nit dormo poc i malament, tinc malsons, em desperto sovint sense motiu i sempre que ella fa algun soroll o algun moviment brusc. Al migdia faig la becaina, per compensar, però ara em passa una cosa que no m'havia passat mai, quan em desperto tinc una visió onírica de la sala on estem i on ella, mentrestant, mira la televisió, encaixonada a la seva butaca de relax. Veig la tele i els mobles com si fossin part d'un somni, distorsionats, fins que, al cap d'una estona no aconsegueixo reubicar-los. Coses.
Jo he basat el meu equilibri, durant aquests darrer sis anys, bàsicament en tres principis: la creativitat, la perseverança i la resiliència. Ara fan figa tots tres. La creativitat perquè he hagut de renunciar a qualsevol activitat col·lectiva fora de casa, que em pogués alimentar en aquest sentit (el teatre singularment), m'he quedat reduït a la creativitat que pogués desenvolupar de casa estant i aquí, l'únic camp que m'era atractiu i on jo em sentia capacitat era la literatura, i, ja ho he explicat moltes vegades, hi he fracassat rotundament. Queda, per dir-ho així, la creativitat passiva, gaudir de la creativitat d'altri: llegir, escoltar música, veure pel·lícules i sèries. I sí, és un lenitiu, però no basta, a mi no em basta, de lluny.
La perseverança la continuo practicant, sinó ja hauria tirat la gorra al foc, però cada dia em costa més esforç i la trobo més gratuïta. Si cada vegada has d'estar més temps i emprar més forces per aconseguir mantenir una mera subsistència que cada dia recula poc o molt i que mai, per definició, no et donarà una satisfacció per petita que sigui... fins quan es pot mantenir la perseverança?
La resiliència, la flexibilitat, l'adaptació, la recuperació, la capacitat de'abordar en positiu els conflictes i les dificultats, digueu-n'hi com vulgueu, també té un límit. De vegades, en altres situacions, l'he travessat i llavors és quan realment he patit depressió. Ara, la resiliència és per a mi l'última trinxera des d'on resistir els embats de la realitat. Tinc una gran capacitat de resiliència, afortunadament, sinó no hauria arribat fins aquí, però també tinc por, tinc por que aquesta capacitat sigui finita, fins i tot ara que l'edat m'ha fet guanyar molt en aquest sentit i que tinc una molt bona causa. La meva dona està sentenciada, a curt o a mig termini, no ho sé. La veritat, perquè no dir-ho, és que la cuidem molt bé i vetllem per la seva salut i benestar amb molt de zel. Ella va perdent inevitablement, però nosaltres ens anem adaptant a cada nova situació perquè la vida li continuï sent, a la seva manera, saludable i plaent. Fins ara ho hem aconseguit i espero que ho puguem mantenir molt de temps.
Desarborat el front de la creativitat, cada dia més difícil de mobilitzar el motor de la perseverança i veient com, vulguis que no, la resiliència es va convertint clarament en resignació com a acceptació amb conformitat d'una situació de desgràcia, no queda ja massa cap estímul per continuar malvivint més enllà d'aquest edat ja prou provecta. L'únic que em priva de plegar voluntàriament és la necessitat que té la meva dona de les meves cures i l'amor i el compromís que tinc envers ella. Paradoxalment, el fet que ella continuï vivint en aquest estat és, altrament, el que m'impedeix de trobar cap estímul per continuar la meva vida. O no.
Setanta anys. Els números rodons són propensos a les crisis, a les recapitulacions. Però no és el meu cas. Jo ja no visc per mi mateix sinó en funció de la meva dona. Ella em treu la vida i ella em dona la vida que em resta. Si la tingués ingressada a qualsevol lloc, segurament la meva vida ja s'hauria acabat consumida per l'esterilitat i la culpa. No és la meva mare, ni la meva àvia, ni una germana... és la meva dona, la meva companya de vida. I em pregunto: existeix la vida sense compartir, encara que sigui en circumstàncies tan dures com aquestes? Val la pena de ser viscuda?
El dia del meu aniversari em felicitaran per telèfon, o per whatsapp, amics i familiars, fins i tot els que no diuen mai res. Els convencionalismes de vegades pesen més que la realitat de les coses. Ningú no em regalarà res. Quan la meva dona estava bé, ella sempre em regalava alguna cosa. Em feia il·lusió, no per la cosa en si, esclar, sinó per la seva voluntat i pel temps que hi esmerçava. Després, als primers anys de la malaltia, anàvem a passejar junts, compràvem alguna peça de roba que em fes gràcia i al vespre anàvem a sopar i al teatre (o viceversa). L'any passat encara vaig anar jo sol a comprar-me alguna cosa. Enguany no en tinc ganes. La Covid ho ha acabt de fer prou ingrat. Veuré el partit del Barça amb el Nàpols, a veure si guanyem i tenim Champions per al que resta de mes. Un bon mecanisme d'evasió.
