L'alzheimer és una malaltia tectònica. Els
canvis són continus però imperceptibles. Lents i subtils. Només s'aprecien en
la llarga durada. Crec que això, amb aquestes o d'altres paraules, ja ho he dit
moltes vegades. Però és que és el nostre pa de cada dia. La meva dona va
començar a perdre el control de l'esfínter urinari ja fa temps, posem per cas,
primer va ser de manera ocasional, després amb una certa cadència, que més tard
es va intensificar i ara ja és pràcticament cada dia. Es podria dir que els
canvis es consoliden quan incomoden tan insistentment que et forcen a prendre
mesures. En aquest cas he estat un parell de setmanes fent, pràcticament cada
dia, rentadores de llençols i de protectors de matalàs fins que, finalment, la
molèstia ha estat prou important per demanar a la seguretat social que em
posessin travessers hospitalaris a la seva recepta electrònica. He passat uns
dies amb tovalloles i avui he estrenat els travessers. Ja veurem com van. Va
passar una cosa semblant amb la cadira de rodes. Com que és petita, estreta, se
li feia molt incòmoda i hi seia a disgust i amb sensació d'inestabilitat.
Llavors se'm va acudir canviar-la per una antiga butaca de rodetes del seu
despatx, que ja no fa servir i la cosa va millorar molt. La cadira la vaig
plegar i guardar per més endavant. Ara li està agafant la mania de deixar el
menjar, fer girar la butaca i agafar qualsevol cosa del moble del seu darrere.
Es distreu. S'avorreix de menjar. De moment vaig actuant sobre la marxa, li
trec el que hagi agafat, la torno a girar i li dono un mos del que sigui que
estigui menjant. Segur que d'aquí a uns quants dies, si continua amb aquest
hàbit, hauré de fer alguna cosa perquè la butaca no pugui rotar i ella hagi
d'estar per la taula. I així tot, és un procés d'adaptació continu. En alguna
qüestió m'avanço. M'he fet canviar l'habitació de dormir de darrere a davant
(armaris, llit...). La de davant és més assolellada i orejada, més alegre, i
una mica més àmplia. Ara que vindrà la foscor de la tardor i de l'hivern anirà
bé. Primer la vam reservar per a despatx d'ella, però com que ja no el fa
servir per a res... A més a més, si un dia necessita estar en un llit adaptat,
anar amb cadira de rodes, etcètera, ja no caldrà canviar-la d'habitació.
Amb la casa i la rutina adaptada a la seva situació actual, ella està bé, tan bé co es pot estar en la seva situació. Camina amb dificultat creixent, arrossegant moderadament els peus, cansant-se, però camina. Surt a passejar dues vegades cada dia, amb les o amb mi. Cal donar-li el menjar a la boca, sempre, però menja. Es deixa dutxar -amb dificultats, però es deixa-, tres dies a la setmana. Cada mes la porto un dia al fisioterapeuta. És un procés laboriós, però li agrada. La resta del temps el passa descansant i mirant la tele o anant i venint del vàter, obsessió que tenim les persones que la cuidem per evitar-nos mals majors (a ella li és ben igual). Té una relació tranquil·la amb mi i amb les cuidadores, sobretot amb la del matí, entre la indiferència i el carinyo, expressat a la seva manera, A mi em dona la mà, em toca, em mira... o m'ignora completament, va a estones. A la cuidadora del matí li fa més cas que a mi. Fa l'efecte com si l'hagués adoptat. L'altre dia, sense més ni més li va fer una llarga abraçada. Amb la de la tarda, la de l'ajuntament, hi té un tracte indiferent. De fet tots hi tenim un tracte indiferent, també jo i la cuidadora del matí si algun dia coincideixen. Té molta mili, és cert, però, en conseqüència, també moltes idees fixes, molt de dogmatisme i molta intransigència. Sempre et quedes amb les ganes, per una cosa o altra, d'engegar-la a fer punyetes. És una persona tòxica, sempre troba aspectes negatius a tot i sempre té correccions a fer i indicacions per donar a la manera de fer de la cuidadora del matí o a la meva. És pesat i mirem d'ignorar-la discretament.
La cuidadora del matí continua funcionant molt bé, però ara té una situació personal que l'afecta i que, vulguis que no, es trasllada a la feina. Fa temps que va trencar amb el seu xicot i aquest mes passat ha deixat el pis on s'estaven aquí prop de casa. Ara viu amb sa mare, al poble, i va i ve amb dificultats, amb moto o amb cotxe. Està buscant pis amb una amiga i jo li insisteixo en què el busquin a la ciutat i preferentment al nostre barri, no només perquè pugui anar i venir amb tota comoditat sinó perquè realment està molt ben comunicat amb tot, s'hi viu molt bé i és molt actiu, si és que ara es pot parlar l'activitat, esclar. Però s'han fixat un preu, per sota del preu de mercat i no troba res que li agradi. Els preus, de moment, almenys aquí, no baixen ni un cèntim. Li dic que es busquin una tercera persona i llavors sí que poden accedir, pel mateix preu o menys, a la mena de pisos que busca, però es veu que tampoc no és tan fàcil. Temo que aquest problema no acabi portant disfuncions significatives.
Jo estic com a les darreres entrades, amb una astènia psíquica i física considerable. No tinc ganes de fer res ni cap estímul per fer-ho. Fins i tot aquest entrada l'estic escrivint més que res per disciplina. No tinc personalment cap bona notícia, cap novetat. Físicament, dos anys com aquell qui diu sense fer res, dos anys de confinament, em comencen a passar factura. Vaig aconseguir parlar amb la metgessa de família, difícil tasca en temps de Covid, per telèfon, esclar i em va dir el que jo mateix m'havia prescrit: com a mínim necessito caminar. Però no en tinc ganes ni tinc cap incentiu, cap motivació per fer-ho. Al contrari, amb la quantitat de feina que tinc a casa i el poquíssim temps que em queda per a mi només falta que me'n vagi a caminar. I, a més a més, per a què? La meva vida no té projectes, ni futur, ni propòsit... per tant, què tant és que estigui més bé o més malament? M'és més gratificant veure sèries a la tele còmodament assegut, que no pas anar a caminar. La salut se'n ressent esclar, però la salut no és un objectiu en ella mateixa, sinó un mitjà necessari per desenvolupar la vida. Si no tens vida, o la que tens no val la pena, què tant és la salut? Mentre no comporti dolor o malestar... I encara, en aquest cas, sempre hi ha la química com a primer recurs. Tal com estan les coses, no crec que canviï la butaca per les wambes.
I amb tot això, va arribant la tardor, preludi de l'hivern, i, amb les noves estacions, una previsible nova onada de la Covid, tant o més agressiva que l'anterior. Tinc por. Com ja he dit alguna vegada, el contagi del virus, tant per a la meva dona com per a mi, seria potencialment mortal, amb força probabilitat. En el meu cas per edat, per malalties cròniques importants i significatives en aquest context i pel meu estat general d'abandonament. En el cas de la meva dona per l'alzheimer. A mi la mort no em fa una por especial. Un cert neguit, sí, com a tothom, suposo, però, com que personalment ja he hagut de renunciar pràcticament del tot a la meva vida, estar mort no és el pitjor que em podria passar. Però sí que em fa molta por pensar en abandonar la meva dona, en la seva situació, a mans de qui? Déu! Això seria un patiment insuportable. I viure un procés d'hospitalització tan dur com el que expliquen per als casos greus de Covid, sense poder dir que em desconnectin sisplau i m'ajudin a acabar amb tranquil·litat, també se'm representa insuportable. I encara que ho superés, en quines condicions? Què en faríem a casa d'una altra persona depenent?
Per a la meva dona, si s'infecta és la fi. Com a mínim la fi de la miqueta, del filet de connexió amb el món que li queda. El sol fet de canviar-li tot, d'hospitalitzar-la, per a ella representaria, encara que sobrevisqués, la seva anihilació com a persona, quedaria reduïda estrictament a les seves funcions vegetatives.
Per tant, sí, el virus fa por. Serà la primera tardor i el primer hivern que passarem amb ell, juntament amb les malalties estacionals. La situació està prou malament com perquè, des d'una perspectiva sanitària, més aviat que tard, ens confinéssim indefinidament de nou. Però no ho farem, perquè l'economia no ho permet. Seria el moment de socialitzar la riquesa per salvar salut i economia, però això tampoc no passarà. Ja ho sabem. Tampoc no tindrem vacunes, ni medicacions efectives. Encara no. I esperem que el sistema sanitari no es desbordi i que hi hagi provisions suficients de materials de contenció com mascaretes i gel hidroalcohòlic. En tot cas, s'infectarà qui s'infecti i morirà qui hagi de morir. No seran uns mesos que tinguem res controlat i val més que siguem molt prudents, més que abans, que ens cuidem molt tots plegats i ens cuidem els uns als altres.
Winter is coming, i l'Arya Stark encara no ha tornat.
Aloís
Dedicat amb tot el meu amor als meus amics Víctor i Iela, en el seu moment més fosc.
