Al matí, la meva dona esmorza i després la cuidadora la canvia de roba per preparar-la per sortir. Ara, a les nits, ja s'orina sistemàticament, amb rares excepcions, cosa que fa que consumim molts més bolquers i pantalons finets, que fa servir a mode de pijama. Entre això i el suposat perill d'infecció de la roba quan va a algun lloc, abans posava una o dues rentadores per setmana i ara n'he de posar tres o quatre. Després surt a passejar amb la cuidadora del matí. Treure-la a passejar, ja sigui per a les cuidadores com per a mi, és un martiri. Es treu la mascareta contínuament, toca el mobiliari urbà i tots els nens que es troba, si no ets a temps d'aturar-la. Això dels nens és una plaga. Tant les cuidadores com jo, la traiem sempre durant les franges reservades per a persones d'alt risc, gent gran i amb dependència per afeccions greus. Però tant se val, la presència de nens al carrer, si més no al nostre barri -però no crec que sigui una excepció- és constant i no té cap respecte per les persones especialment delicades i exposades a les pitjors conseqüències de la malaltia. Quan torna a casa veu la tele una estoneta, sense entendre res, només amb l'estímul de veure imatges boniques, si pot ser, llampants, espectaculars o amb criatures i, mentrestant, jo faig el dinar. Després la cuidadora se'n va i jo li poso i li dono. Ara ja cal donar-li a la boca tot el que no es pugui agafar amb les mans. Els primers dies vaig pensar que no tenia gana, o no li venia de gust res del que li feia, però després vaig poder comprovar que estava perdent a marxes forçades la capacitat d'us de la forquila, i ara l'està perdent del ganivet. Després de dinar i de dur-la al vàter, una operació també cada dia més complicada, l'assec a la seva butaca i li poso una pel·lícula amb nens o de dibuixos animats, més o menys fins que ve la cuidadora de la tarda, la de l'ajuntament, la nostra única ajuda pública, que, durant un parell d'hores la dutxa -uns dies sí i d'altres no- i la treu a passejar en la franja horària de set a vuit, que mira, ara, com que fa calor ja va bé, però sinó tant se valdria perquè de gent de tota mena i especialment de criatures n'hi ha tanta de set a vuit com de sis a set. Quan tornen ja li tinc el sopar preparat i talladet a bocins perquè se'l pugui menjar sola, cosa que uns dies aconsegueixo i d'altres no.Després de sopar, li dono la medicació i veiem una sèrie, que ella no segueix en absolut, perquè li vingui la son. Finalment la porto una altra vegada al bany, la canvio i la poso a dormir. Normalment la deixo al llit amb una o dues pilotetes de relax per jugar i l'humifdificador amb oli d'eucaliptus engegat, que ens ha anat molt bé. Triga una estona a adormir-se, mentrestant canta, xiula... però ja està bé. Són un parell d'hores que jo descanso, abans de reunir-me amb ella de nou al llit. A la nit sol dormir bé, hi ha excepcions, però no sovintegen.
Aquesta és la nova rutina de la meva dona, que s'assembla molt a la rutina anterior, però afegint a tot un grau de dificultat i una inversió de temps, sigui el que sigui, molt superior. També una resistència creixent. No fa cas de les indicacions o s'hi oposa obertament, i la necessitat imperiosa d'estar-la vigilant contínuament. Ara hem semi-controlat el problema de les dents, de l'esquelètic, que es treia continuament. Vam anar al dentista i li va apretar força i ara, de moment, li costa de treure i, per tant, se'l treu només de tant en tant. Al carrer, aquest tic, diguem-ho així, l'ha substituït per la mascareta, que se la treu cada dos o tres minuts com a màxim. A casa perillen especialment tots els objectes que estiguin al seu abast. Els comandaments, per exemple. Els comandaments de la tele són per a ella una obsessió. Els agafa, en tenim tres, i comença a tocar tots els botons, amb la qual cosa, si l'has deixada una estona sola i no t'has recordat d'allunyar-li els comandaments, et pots haver de passar una bona estona reconfigurant el televisor i les diverses plataformes.
És d'esperar que en cosa d'un mes o un mes i mig, el desconfinament progressiu ja haurà acabat i haurem arribat a la nova normalitat, durant la qual viurem desconfinats però amb el virus. La gent podrà sortir, fer escapades, anar a dinar a restaurants, a la platja, quedar amb amics, anar al teatre o a un concert, al cinema, a comprar a centres comercials, tot amb responsabilitat i seguint les mesures de prevenció indicades. A nosaltres res de tot això no ens afecta. L'estat de l'alzheimer de la meva dona ens mantindrà confinats a casa i, com a molt, al barri, com ara. Es podrà sortir a qualsevol hora, sí, però és igual, si hi ha risc, el risc continuarà essent-hi igual, els nens, ni la majoria dels adults, no entenen res de distàncies i, si tenen la sensació d'haver superat la crisi, el seu comportant serà encara més imprudent del que ja és ara. Esperem que la calor hi faci més que nosaltres i preparem-nos per a la nova onada d'infeccions que em temo molt que haurem d'enfrontar de cara a la tardor.
De tot això nosaltres, la meva dona i jo, en sortirem més o menys com hi vam entrar, però notablement empitjorats en les nostres respectives situacions. Ella ja completament demenciada, amb una vida vegetativa i poca cosa, molt poca cosa, més. Jo, més cremat encara, amb els nervis a flor de pell que han fet baixar el meu nivell de tolerància a poca estona seguida. Em desborda i em poso violent. L'altre dia, quan la vaig treure a passejar, em va acabar la paciència amb la mascareta, finalment m'hi vaig enfadar. No processa els meus raonaments, però sí que capta perfectament si estàs enfadat i li parles de mala manera. Llavors va començar a oposar resistència per tornar a casa. La vaig haver d'estirar i ella es deixava anar com un pes mort, al final em feien molt de mal els tendons i vaig optar per portar-la agafada pel clatell. Coses així passen a l'hora d'anar al vàter, de menjar... I no m'agraden i em preocupen, però no sé què fer. Cada dia que passa perdo més fàcilment els nervis, per molt que ho racionalitzi -ja sé que és la malaltia i no ella, massa que ho sé perquè ella ja no hi és, en absolut-, i em passa de seguida, però tinc brots violents i no sé com controlar-los.
Com a mínim tenim una bona notícia que és que ens renoven el contracte del pis per cinc anys més, amb un petit augment, pràcticament simbòlic, i el permís de treure la banyera del bany principal per posar-hi un plat de dutxa arran de terra, amb mampara, que li sigui accessible. Ja ho tinc tot preparat sobre el paper per al dia en què perdi la mobilitat, si és que encara conserva un estat general que li permeti continuar a casa. Perquè el tema de les residències continua igual. Cal que es replantegi molt a fons el seu model i veurem finalment com queden i cal que l'amenaça d'aquest coronavirus hagi desaparegut de l'horitzó immediat.
La residència segurament seria una solució raonable a mig termini, potser fins i tot més pel meu estat que no pel d'ella. Si ella continua empitjorant en aquest mateix sentit, de plantar cara, negar-se a tot i fer que les coses siguin més i més complicades, no sé si jo seré capaç de mantenir la serenitat que cal per continuar exercint de responsable únic. Em vigilo, i crec que em vigilo estrictament, per cedir el control quan el meu capteniment pugui resultar perillós o tòxic, però, tal com està tot plegat, no veig a qui cedir-lo. De moment, toca aguantar i esperar que no empitjori, que no empitjori jo, vull dir.
La residència segurament seria una solució raonable a mig termini, potser fins i tot més pel meu estat que no pel d'ella. Si ella continua empitjorant en aquest mateix sentit, de plantar cara, negar-se a tot i fer que les coses siguin més i més complicades, no sé si jo seré capaç de mantenir la serenitat que cal per continuar exercint de responsable únic. Em vigilo, i crec que em vigilo estrictament, per cedir el control quan el meu capteniment pugui resultar perillós o tòxic, però, tal com està tot plegat, no veig a qui cedir-lo. De moment, toca aguantar i esperar que no empitjori, que no empitjori jo, vull dir.
Aloís
Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com
