Fa molt, però molt , de temps que no he fet cap entrada nova en aquest blog. Pràcticament quatre mesos.
Això es deu, sobretot, a què no n'he tingut ganes. Com detallaré més endavant, no tinc ganes de fer res, en absolut. També cal afegir-hi que no hi havia massa novetats en la nostra situació, almenys durant l'estiu. I que, tot i que fa anys que el publico, l'audiència del blog és molt baixa.
M'aturo un moment en aquest darrer punt que qüestiona la mateixa continuïtat del blog. No sé si és que el tema no interessa, que no explico res que valgui la pena o que sigui útil per a algú, a part de les poquíssimes persones que m'han expressat el seu interès pel que deia, o bé és que jo no sigui ningú en aquesta "societat de l'espectacle" que en deia Guy Debord, on sembla que les opinioins se generen a la televisió, cada dia més vàcua, i a la inqualificable nova normalitat que representen els "influencers", o també que escrigui en una llengua semi-morta com el català. És igual, cap d'aquestes raons em faran fer les coses diferents, encara que potser sí deixar d'escriure el blog, el meu darrer contacte, no ja amb la literatura, sinó amb la mera escriptura.
Avui intentaré elaborar aquesta entrada, i enllestir-la, si més no per mantenir al dia els escassos seguidors i els meus amics (sovint m'he preguntat si aquest blog no era res més que un canal de comunicació unidireccional amb amics, sobretot amb aquells que no veig sovint, la majoria). Us explico, doncs, com estan les coses, a dia d'avui.
La meva dona continua perdent lentament totes les seves capacitats mentals. Ara fa poc ha passat una infecció d'orina i, un cop superada, ens hem trobat que havia baixat un graó més. Camina menys i amb més dificultat, a certes hores té problemes amb l'estabilitat, parla sense sentit a estones, de nit o endormiscada i comença a donar els primers, tènues, senyals de problemes per deglutir. En la resta és dependent en tot. De fet, la seva rutina es redueix a dormir, menjar, caminar una mica amb molt d'esforç (varia segons el dies) i veure la tele, qualsevol cosa. és incapaç de seguir res però reacciona amb més interès si surten nens o paisatges, o situacions divertides o d'acció, sempre i quan siguin clares, lluminoses. Res més, la seva vida no té cap més vessant. Mirem sempre que estigui ben alimentada i hidratada, seca, descansada i entretinguda i que no estigui mai sense companyia. Encara que no les segueixi, jo comento totes les pel·lícules, o el que sigui, amb ella perquè se senti activament acompanyada. Ves a saber com processa aquests estímuls la seva ment. Els dies que està de bones, somriu o riu obertament. La fan riure molt els esforços que he de fer per posar-la al llit.
Atès el seu estat general, la seva devastació mental, però la seva prou bona condició física, vaig decidir, aquest estiu, que, per poc que pugui, no la portaré a cap residència, ni tan sols quan perdi la mobilitat. Implementaré els aparells que calgui (grua, llits i el que sigui) i la continuarem cuidant a casa. Aquí podem estar només per ella, en una residència no i, atès que ella no es comunica ni fa res autònomament, això és perillós. A més a més , a casa, a part de satisfer-li les necessitats bàsiques, li podem donar els inputs de felicitat que funcionin: fer-li companyia, estar tot el dia per ella, tenir-la en un entorn conegut i posar-li la televisió amb programes que puguin ser del seu gust. Econòmicament el resultat ve a ser el mateix. Una residència que haguem de pagar nosaltres ens surt tant o més car que tenir-la a casa , comptant cuidadora, menjar i altres despeses. Pel que fa a l'efecte en mi, és veritat que estar contínuament, com estic, pendent d'ella, nit i dia i tots els dies de l'any em xucla la vida. Però si la porto en una residència, tenint en compte totes les consideracions anteriors, em corsecarà la culpabilitat. Tant per tant, que estigui bé ella i, doncs, que continuï a casa.
Pel que fa a mi, he assumit la meva condició d'apèndix de la meva dona i les meves úniques activitats són cuidar-la, ocupar-me de totes les tasques domèstiques que calgui i fer-li companyia. Per tal de poder acomplir aquest paper i aquestes funcions de manera plenament efectiva, he renunciat a mi mateix, a la meva vida, m'he alienat, per dir-ho així, sinó no feia bé ni una cosa ni l'altra. Ara soc una extensió d'ella que uso per satisfer les seves necessitats i donar-li el màxim de benestar possible. Crec que és el que fan molts cuidadors en la meva situació, potser sense racionalitzar-ho. Ja no escric, ni surto, ni llegeixo, ni tinc cap hobby ni projecte. L'únic que faig, per poder descansar una mica, és quedar-me un parell d'hores veient sèries, després de posar-la a dormir. No tinc les més mínimes ganes de fer res més. Sé que sona molt embrutidor. És així, però és l'única manera de prescindir completament del meu ego i dedicar-me en cos i ànima a ella sense patir. L'acceptació. No sé si ho aguantaré indifinidament. Jo crec que sí. Per responsabilitat, ja que no per interès propi, miro de mantenir els controls mèdics que em garanteixin un estat de salut mínimament acceptable, no em puc posar malalt. I mentalment, vaig molt cansat, però també miro de no pensar en res, ni molt menys pretendre res, i mantenir l'estabilitat, sense pensar massa. He fet progressos importants en aquest sentit, cada dia aconsegueixo passar més de tot allò que no sigui la meva dona i les seves circumstàncies. Tinc lapsus cada vegada més importants de memòria, però ho atribueixo a la mena de vida que porto i, per sort -i toquem fusta-, de moment no m'ha vingut cap episodi de depressió estacional. Esclar que tampoc acaba d'arribar l'estació, però vaja, a veure si tenim sort i passem de l'estiu a l'hivern sense solució de continuïtat i me l'estalvio, perquè, això sí, podria ser greu: la depressió incapacita molt.
He renunciat a la meva vida, sí. Renúncia per pau. Però, mira, la meva dona va haver de renunciar també a la seva, molt més jove i sense cap sentit. Si fos ric seria tot diferent, a ella li és igual si la cuido jo o una cuidadora que li resulti familiar, del tot. De vegades és més carinyosa amb les cuidadores que amb mi. Però jo no puc contractar una bateria de cuidadores ni llogar un pis gran i ben adaptat per caber-hi tots i tenir els espais idonis. I els pobres, ja se sap, com sempre, paguem amb treball i amb la nostra vida.
Espero que aquesta entrada no sigui la darrera, tampoc ho puc garantir. Depèn de tot el que he explicat al principi i de la meva capacitat d'esforç. El temps dirà.
Aloís
Com sempre, les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com
