TEMPS, COMPANYIA I AFECTE

Mals dies per comentar assumptes personals, quan tot el país està sotmès a la prova d'estrès que han significat les primeres sentències del procés i les reaccions de la societat civil. He estat tots aquests dies enganxat tant com he pogut a la ràdio i a la tele, ja que no puc fer res més. A estones hauria pogut escriure sobre la situació, però no m'hi veig amb cor. Estan passant -i deixant de passar, clamorosament- tantes coses, tan ràpidament i amb formes sovint contradictòries, que penso que qualsevol intent d'anàlisi sobre la marxa està abocat irremissiblement al fracàs. Ara és l'hora dels fets i de la política. Encara que la política ens estigui oferint només mediocritat i impotència, l'única solució és més política.

Per això aprofito avui, que hem tingut una nit tranquil·la, que, de moment, no s'anuncïen noves mobilitzacions importants fins al cap de setmana  i que sembla que venen pluges intenses que amortiran la bel·ligerància d'uns i altres al carrer, per reprendre les qüestions personals. Els problemes personals, especialment quan són d'aquesta naturalesa i aquesta gravetat, ignoren les bullangues del carrer i les misèries dels governants i segueixen el seu curs impertèrrits. La meva dona continua mantenint el seu to, com una línia de baix, amb algun riff de tant en tant, com l'altre dia que, a mitja nit, cap allà a les quatre, la vaig intentar posar bé perquè s'havia travessat al llit i, mig adormida, es va deixar relliscar fins a terra i no hi va haver manera d'aixecar-la o fer-la aixecar. Vaig haver d'acabar posant-li un coixí i una manteta a terra i deixar-la allà fins a les nou, quan va arribar la cuidadora del matí, que la vam alçar entre tots dos.

Aquests dies s'escau que dues antigues becàries meves, amb altres col·laboradors, m'estan acabant de preparar una antologia facsímil de textos que s'ha de publicar en un parell de setmanes. Això ha fet que em posés en contacte amb antics col·legues i estudiants -molts d'ells ara també professors i gestors culturals- per demanar-los una adreça postal per enviar-los el llibre. Amb alguns feia molt de temps que no parlava. Els que n'estaven al corrent m'han preguntat per la meva dona i als que no, els ho he hagut d'explicar. En tots aquests casos hi ha una reacció estàndard en el moment de conèixer o actualitzar el coneixement de la situació actual. L'he anat sentit durant tots aquests anys de part d'amics i coneguts, però ara m'ha arribat en allau, en entrar en contacte epistolar amb tanta gent a l'hora. La reacció es podria expressar en una fórmula com ara la següent: "No sé què puc fer per ajudar-vos, però si us puc ajudar en alguna cosa, només m'ho has de dir, compta amb mi, sigui el que sigui".

Paradoxalment, això sol anar acompanyat d'un progressiu, però rotund, allunyament. La gent deixa de venir-te a veure o de quedar amb tu, de telefonar, d'escriure, ni tan sols per les xarxes socials... més enllà del que seria explicable per allò que "tothom té la seva vida i els seus problemes". Mireu aquest blog, va a entrades i a temporades, però deunidó la gent que el segueix, en canvi el feedback és baixíssim, ni per la banda dels comentaris, ni utilitzant les adreces de twitter i de correu electrònic que he posat a disposició dels lectors. La gent no sap què dir. Estem acostumats, davant de la malaltia, a desitjar "que es millori", però aquí no es pot millorar. Molta gent que segueix el blog ha viscut o viu situacions similars i alguns d'aquests, amb els que arribes a comunicar-te, et diuen que no escriuen perquè el que llegeixen els recorda situacions viscudes o els angoixa per la similitud amb situacions que encara viuen. I, de mica en mica, es fa el silenci i el buit, fins i tot de les persones més pròximes.

Tot el que necessitem, tant les persones que pateixen alzheimer com els seus cuidadors és: temps, companyia i afecte. 

De donar-ho als malalts ens n'ocupem els cuidadors: estem amb ells dia i nit, cada dia, els acompanyem a tot, a satisfer totes les necessitats més primàries, a passejar, a veure la tele, al metge... al que convingui en cada cas i en cada moment...  i els donem tot l'afecte de què som capaços, uns més i uns menys, perquè no totes les relacions tenen la mateixa fortalesa.

Però, als cuidadors, qui ens dona temps, companyia i afecte...? Sobretot als cuidadors principals i únics, i encara més a aquells que la persona que hem perdut per culpa de l'alzheimer -encara que continuï físicament viva al nostre costat- és el company o companya de vida, sobretot si encara us estimàveu i teníeu projectes en conjunt. Perquè temps, mira, poc o molt ens en donen les cuidadores professionals, depèn de quant de temps et puguis pagar. Per als que cuiden persones que no formen part del seu projecte vital, pares, avis, germans o germanes... aquest temps serveix per mantenir la teva vida personal en altres plans. Si el malalt forma part del teu nucli vital, el temps et serveix per llegir, per escriure o per veure aquelles sèries que amb ell ja no pots veure, o per coses així, una mínima higiene mental. poca cosa, no engegaràs cap projecte vital nou perquè la teva parella no et pot seguir, però d'altra banda està viva.

Temps i companyia, sovint aquestes dues coses van juntes. Necessites relacionar-te amb éssers humans que t'entenguin, no amb el teu malalt, només. I necessites fer-ho sense presses i amb prou confiança per abocar-ho tot, per parlar automàticament, en veu alta, sabent que algú t'escolta amb empatia. I també necessites parlar de les coses que passen i saber què pensen i què fan les altres persones més enllà de l'alzheimer... Temps en un món que ho cronometra tot, que mai no té temps,  i menys per escoltar coses a les quals és impossible aplicar una visió positiva, reconfortant, vital... Si fos temps per escapar-se de l'alzheimer, per viure altres coses, segurament hi hauria més gent disposada a acompanyar-te. Però no és el cas.

I afecte. D'afecte, una mica, te'n dona el mateix malalt, bàsicament quan ell el necessita: a la nit, quan té un mal son i l'acaricies perquè es tranquil·litzi, sovint el torna les carícies i s'abraça... de dia, en canvi, t'has d'acostumar a què la majoria de les vegades t'ignori i rebutgi, per exemple, que li facis un petó. T'hi acostumes. Ella, en el meu cas, es mou ara estrictament per les seves necessitats. Trobar afecte a fora, quan la família és absentista i els amics més pròxims es fan fonedissos és molt difícil. El necessari contacte amb altres cossos humans -i no parlo de sexualitat- , allò que propugnava com a panacea, ja fa molts anys el moviment aquell del Touch-me please!, desapareix de la teva vida, i costa molt de viure sense sentir el cos d'una altra persona, sense les tres abraçades diàries. I costa viure sense parlar amb ningú i notar l'afecte -no la pena, això t'ho donen les botigues del barri-, a la seva veu, als seus ulls... o poder mantenir correspondència, com es feia abans, ara que gràcies a la informàtica és més fàcil... No. Com més temps passa, com més complicades són les coses, més tens la sensació de ser una molèstia per a tothom, més desapareix -a tots els efectes- tothom, de la teva vida.

És així de senzill i així de difícil. Gairebé tothom està disposat a ajudar-te si surts del nucli de l'alzheimer, de la zona zero, si intentes mantenir un rumb de retorn al món, a la vida, a la sociabilitat... però si no pots, si t'has de quedar allà, perquè és allà on el teu malalt et necessita i perquè intentar fugir-ne, ara com ara, és una ficció i només et genera més malestar, el preu a pagar és la solitud més absoluta. Sense temps, sense companyia, sense afecte... Tingueu-ho present.

Aloís

Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat 

SI VOLEU FER COMENTARIS PRIVATS, TAMBÉ EM PODEU CONNECTAR PER E-MAIL A: aloisalz7@gmail.com