TORNAR-SE A AIXECAR

La meva dona continua fent el seu camí diguem que "amb normalitat", baixant suaument, com en aquells camins ben traçats que salven en continues i poc exigents giragonses l'alçada que separa un port de muntanya del fons de la vall. Els més impacients, de vegades, fan dreceres entre llaçada i llaçada, però nosaltres, tant abans, a la muntanya, com ara, a les tenebres, mai no hem tingut cap pressa per arribar a baix. De tant en tant ensopega amb alguna roca o protuberància, potser cau a terra. Però l'ajudem a aixecar-se, l'espolsem, li netegem potser alguna rascada i reprenem la marxa  parsimoniosament .

Ara, quan ja havia començat aquesta entrada, ha tingut un entrebanc i l'hem hagut d'arreplegar. Res, una gastritis segons sembla, però que, com qualsevol altre imprevist la trasbalsa d'una manera exagerada:  li accentua la demència, l'afebleix fins al punt de gairebé no aguantar-se dreta... però en uns dies es recupera (dejuni, després règim tou i sobri, descans, medicació simptomàtica...). Avui sembla que pràcticament ja està bé, o sigui com abans de l'ensopegada, però, en realitat, mai no es recupera del tot. A cada petit accident hi deixa alguna cosa i, quan torna a la normalitat, es troba un punt més avall en l'escala de la consciència d'ella mateixa i del seu entorn.

És així com són les coses i així com les hem d'entomar. Donats els fets, entesos i acceptats, es troba objectivament en la millor situació possible: tranquil·la i -a la seva manera- feliç. L'únic canvi és que, a partir d'ara, ja li donarem tot el menjar triturat, tret de les truites a les fines herbes, que li agraden molt -i em queden molt bones- i els bocins de síndria que li vaig posant als llavis quan en menjo jo, que se li desfan a la boca, sempre ben triats, només trossets sense pinyol.

Jo l'acompanyo tan bé com puc, però tants anys de dedicació absoluta, de prescindir d'una vida pròpia i de daltabaix emocional, renovat i agreujat cada dia, sense aturador, em tenen absolutament cremat i retorçat, ni jo mateix em sé reconèixer. 

Però no puc ni vull resignar-me a aquesta situació. Jo no soc així. He rebut molt en aquesta vida. Potser no tan fort com ara, però ara tinc l'avantatge que tinc molta experiència, molta capacitat de resiliència i durícies a l'esperit.

Vaig fer un diagnòstic sistemàtic de la meva situació, en el qual destacaven dos aspectes elementals:

1) Que necessito viure una vida pròpia a més a més de la meva vida de cuidador i que, aquesta vida ha de tenir sentit per a mi i ha de ser creativa. Ateses les circumstàncies, la meva disponibilitat de temps, les meves habilitats i capacitats, les exigències que fer ben feta una o altra activitat creativa comporta, els horaris... el ventall d'activitats possibles capaces d'omplir la meva vida, de donar-me una certa plenitud, es limiten pràcticament a la literatura.

Això ja ho sabia, ho he provat, i sembla que no me'n surto. No perquè ho faci malament o el que escric no agradi. Afortunadament en aquest sentit tot el que he fet ha funcionat molt bé. El problema és que, segons he llegit, es publica un 1% del que s'escriu i s'envia a les editorials. Si no ets un personatge mediàtic, o un escriptor ja conegut, o escrius un llibre que l'editor pensi que es vendrà a dojo, ho tens fotut fins i tot perquè se't llegeixin els originals. Hi ha agents literaris que cobren només per llegir, o donar a llegir, els manuscrits, sense cap compromís. Encara que sigui una via dura i atapeïda d'aspirats a publicar, l'únic camí viable, segons sembla, son els premis literaris. No tots, només el que comporten l'edició de l'obra en una editorial prou sòlida i amb bona distribució.

M'he fixat, doncs, com a fita, reprendre la meva carrera d'escriptor de ficció, encara inèdita i fe-ho seguint una estratègia doble i complementària: Per una banda (a) fer una llista de tots els premis literaris en llengua catalana que reuneixin les condicions esmentades al paràgraf anterior. I, d'una altra banda (b), reprendre la creació literària, amb tanta dedicació com sigui possible i prioritat màxima, recuperant esquemes i arguments que tinc per desenvolupar i afegint-n'hi de nous, intentat ajustar-me a les característiques i extensions requerides per uns o altres premis. Ara m'he trobat, sovint, per exemple, que, un relat que tinc, que penso que pot ser força ben acollit per jurats i lectors, resulta ser massa llarg per als premis de contes i no arriba a les dimensions que demanen els de novel·la curta. Això és disfuncional.

2) La segona constatació elemental és que necessito ajuda professional per a la meva ment, per al meu estat d'ànim. Necessito poder parlar amb el cor obert amb algú que em sàpiga escoltar més enllà de les meves paraules i em pugui ajudar de tant en tant a controlar la situació. No n'hi ha prou amb el blog. Això és una tasca que requereix interactivitat. Jo sol no la puc fer. I valoro molt la voluntat i les ganes d'ajudar-me dels meus amics, però aquí es necessita un o una professional del tema i un treball continuat.

Aquest és el meu pla per sortir del pou, per reprendre les regnes de la meva vida. No serà fàcil, ja hi compto, però cal posar-s'hi, deixar de doldre's i començar a actuar, caure i aixecar-se, tantes vegades com calgui.

Ara fa quatre dies, quan ja havia fet aquesta reflexió i fins i tot n'havia anotat alguna idea clau per posar-m'hi i per escriure aquesta entrada, amb la qual, a part de comunicar-ho, em vull sentir més obligat, vaig rebre un email d'una editorial, que havia estat empaitant l'amic que m'ha estat fent d'agent literari informal, proposant-me de publicar la meva novel·la -espero que la meva primera novel·la- a principis de l'any vinent. És com si els pensaments positius generessin sinergies virtuoses. Em vaig posar molt content, no cal dir-ho i el meu plantejament es va veure reforçat. Ja estic treballant amb ells per preparar la publicació. 

També m'he posat a buscar terapeutes per acompanyar-me en aquest procés. No és tan fàcil. Algú em deia "és que els psicòlegs ara tenen molta feina". He connectat finalment amb una psicoterapeuta, que em sembla prou enraonada per entendre'ns. La setmana que ve comencem la primera de tres sessions de prova.

No sé d'on trauré els diners ni el temps que tot això em requerirà. M'he de fer càrrec pràcticament de tot i a més a més pagar la cuidadora i tota una corrua de despeses en les quals ara val més no pensar. Em caldria un secretari versàtil que es fes càrrec de totes les petites i no tan petites coses que cal resoldre. Així també m'estalviaria diners de feines que forçosament he d'encarregar, o de despeses que no optimitzo. Però estic sol, bé, amb les cuidadores a hores, que s'ocupen de la meva dona, les estones que hi són, i ja m'està bé.

Al capdavall és una qüestió de prioritats. D'entendre que la meva vida, centrada en aquest moment i en el meu cas en la creació literària i el meu benestar, un mínim de benestar emocional, són imprescindibles per continuar la meva tasca.

Aloís

PER AL MEU ESTIMAT AMIC VÍCTOR, QUE TAMBÉ NECESSITA TORNAR-SE A AIXECAR

Com sempre, les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat 

Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com