ELS MALALTS D'ALZHEIMER SÓN CONSCIENTS DEL SEU ESTAT?

A finals de maig tenim el viatge a Centreuropa. Cal decidir sense entretenir-se gaire si hi anem o no hi anem. Com vaig explicar en una entrada anterior, des que va haver de deixar el fàrmac de l'assaig clínic, la situació de la meva dona ha empitjorat. Ho hem pogut constatar, no només per les meves impressions sinó en els resultats d'un test de control que li van fer recentment a l'hospital de dia. A mi em feia molta por que hagués entrat en una mena de davallada continuada, sense aturador. Afortunadament, però, segons sembla, la davallada ha estat acotada en el temps i en les capacitats que s'han vist afectades. a hores d'ara, des de fa potser un parell de setmanes, sembla que s'ha estabilitzat, no en l'estadi anterior, és clar, el que ha perdut en aquestes setmanes ja no ho ha recuperat, però, que jo vegi, tampoc va a pitjor.

Amb aquestes dades a la mà, i aquestes sensacions, he de decidir què fem respecte al viatge. Per una banda em fa por estar durant una setmana deambulant per llocs diversos, canviant d'hotel, de restaurants, amb menjars que potser no coneix ni li agraden, en entorns que no controla en absolut, i anant a toc de xiulet, com és habitual en aquests viatges organitzats en grup i amb guia. Em fa por que es cansi, que no pugui fer les coses al ritme dels altres, que em costi fins i tot llevar-la, sobretot quan el cansament es vagi acumulant. Sé que l'hauré d'acompanyar a tots els àpats que es facin en règim de bufet per ensenyar-li on són les coses i perquè no faci cap barbaritat amb el menjar (com omplir dos plats d'ensaladilla, perquè després d'omplir el primer ha anat a cercar una altra cosa i se n'ha oblidat -ho va fer l'altre dia a Montserrat-). Sé que l'hauré de portar pràcticament enganxada a mi, sobretot quan anem pel carrer o estiguem visitant alguna cosa, i que això és difícil, perquè té una extraordinària facilitat per extraviar-se. Literalment, no li podré treure l'ull de sobre. I li hauré d'organitzar la roba, i donar-li cada dia el que li toqui i mirar que s'ho posi bé. Tot plegat serà molt complicat, un fotimer de petites coses que, si tot rutlla bé, no passa res, però que, si fallen, poden provocar problemes força pertorbadors.

Altrament, aquest viatge, a ella, li fa una especial il·lusió. I, probablement, sigui el darrer que podrà fer d'aquestes característiques. Tant de bo m'equivoqués. Entenc que, finalment, més enllà del seu estat diguem-ne objectiu, i dels riscos que comporti, és a mi a qui toca de prendre la decisió. He de decidir si assumeixo l'elevat plus d'alerta permanent, i conseqüentment d'estrés, que el fet comporta. Per això, abans d'ahir vaig decidir parlar-ho amb ella. Es va sorprendre quan li vaig preguntar què fèiem, com es veia ella de cara al viatge. No entenia perquè li preguntava, segons deia "ella estava bé, com sempre". Li vaig relativitzar els fets, sense contradir-la directament, per no desanimar-la, li explicava les coses que no era capaç de fer sola o que constituïen un perill evident en aquest entorn a causa de la seva incapacitat per orientar-se o per recordar res. Però ella anava insistint a justificar cosa per cosa totes les deficiències que li assenyalava i a repetir que estava bé. Em vaig quedar en el dubte de si era un negacionisme tàctic, perquè no li plantegés la possibilitat de no fer el viatge, o és que realment no s'adonava de les moltes deficiències que presentava el seu estat. Jo li havia de fer entendre per tal que acceptés que hi havia un munt de coses que no les podia fer pel seu compte o que suposaven un risc o una molèstia per a les altres persones. Li havia de fer entendre que no podia anar al lavabo sola en un restaurant perquè, si no saltava a la vista, no sabria trobar la taula de tornada, és així.

Finalment vam decidir tirar endavant el viatge. No podia ser d'altra manera, l'hauria enfonsat. Vaig arrancar-li el compromís de seguir en tot moment les meves indicacions al peu de la lletra i de no perdre'm de vista en absolut ni en cap moment. Que no faria res per iniciativa pròpia, que, en tot cas, m'ho diria i, si era possible, jo l'acompanyaria. Que faríem la maleta junts i amb bossetes amb la roba de cada dia, i tot un altre seguit de petites mesures... No se'n recordarà, però ja li aniré recordant jo. El que em fa més por és aquesta inconsciència per la qual em pregunto en el títol. Una persona que és conscient de les seves limitacions vol l'ajut i la protecció, i els busca. Una persona inconscient se te'n pot anar per lliure en el moment més impensat i això vol dir que no pots abaixar mai la guàrdia.

Com sempre, si algú em pot donar algun consell, li restaré molt agraït... i ja explicaré com ha anat!

Aloís