VARIABLE, COM LA PRIMAVERA

Estic feliç i trist alhora, un estat d'ànim molt apropiat per a aquesta època de l'any. En primer lloc, el meu fill se'n va a treballar a l'estranger, d'aquí a un mes, aproximadament, per quedar-s'hi. D'una banda és una magnífica notícia, per a ell representa una excel·lent promoció professional, una feina i una empresa que li agrada, li paguen correctament -en tot cas millor que aquí-, i, sobretot, podrà conviure d'una manera estable amb la seva nòvia, que ja ha començat a treballar en una ciutat que està a una hora de distància. Estan buscant casa per entremig, hi ha una ciutat mitjana a mig camí de les respectives feines, que els deixaria a mitja hora de distància cadascun. Això vol dir que el veuré molt menys del que el veia ara, però és llei de vida, i que se'n puguin anar a viure junts, tots dos amb feina, del que han estudiat i ben pagada, és, avui dia, gairebé un miracle. El cas és que també perdré el meu principal suport familiar en la cura de la meva dona. Ell era la persona més fiable i sabia que, en qualsevol moment hi podia recórrer, amb la seguretat que ho deixaria tot per assistir-nos. Ara em quedarà la meva filla, però, amb la vida que porta, és molt més inestable i imprevisible. L'altre dia vaig haver de representar la meva dona en un judici laboral i li vaig demanar si em podia substituir per anar a buscar-la a l'hospital de dia -el meu fill era fora, precisament fent la darrera entrevista i coneixent l'empresa-. Hi va anar i ho va fer molt bé, però ja em va fer saber que tenia altres plans i que miraria si podia canviar-los. Finalment els va poder canviar i tot va sortir com una seda, però, si no els hagués pogut canviar què passa? M'hagués plantat? O hagués hagut de carregar amb la culpabilitat del seu sacrifici? No és el mateix, i amb ella em temo molt que les coses sempre són així, sempre tenen un preu, encara que sigui en el pla emocional.

Ara tinc dues operacions en perspectiva. Em vaig cansar d'anar disminuït pel món i havent-me de fer càrrec d'una altra persona que em necessita a ple rendiment. I vaig escriure una llarga carta al Cat Salut exposant-los amb detall la meva situació. En contra del que esperava, van reaccionar de seguida i molt bé. Les qüestions de què em queixava eren una operació de fístula, que procedia d'un abscés, suposo que mal operat i amb un seguiment pitjor i que em dona, encara, un mal viure continu, i una pèrdua de visió creixent, relacionada amb les cataractes -ho va confirmar l'oftalmòleg- que em convertia -em converteix- en un mig invàlid quan m'he de moure per la ciutat i, de nit, en un invàlid total. Com es pot ser, els preguntava, cuidador únic d'una persona amb alzheimer en aquestes condicions? Al cap d'un parell de dies em van escriure i, en menys d'una setmana, em van trucar d'Atenció a l'Usuari per dir-me que de la fístula m'operarien un dilluns del mes que ve -encara m'han de donar la data- i que els truqués en pic tingués l'autorització de l'oftalmòleg per operar-me de cataractes. Aquell dia, precisament, tenia hora amb l'oftalmòleg, que s'havia negat reiteradament a posar-me en llista d'espera per a les cataractes, i amb molt males maneres. Curiosament me'l vaig trobar suau com una mustela i absolutament disposat a l'operació que, a més a més, em va qualificar com a preferent. I encara em va demanar més proves diagnòstiques per després. Com si fos abans de les retallades. Amb aquesta petició, vaig tornar a trucar a Atenció a l'Usuari -ells m'ho havien dit-, que em van dir que m'accelerarien l'operació tot el que poguessin. Tampoc no tinc data però sembla que el tema també està encarrilat. Espero no fer-me falses esperances, però tot sembla indicar que, abans de l'estiu, podré estar operat de tot plegat. Algú del meu entorn -no recordo qui- em feia notar que és ben trist que perquè les coses rutllin com haurien de rutllar normalment ens haguem de queixar amb tota mena d'arguments i contundència.

Les dues operacions són, en principi, ambulatòries. No sé si la recuperació em deixarà algun dia més, o si pocs o molts, fora de joc. A més a més hi he d'anar acompanyat. Això vol dir que necessitaré algú, per moments dues persones -una per a mi i una per a la meva dona-... Podré comptar amb la meva filla? Ella diu que sí, però amb ella, les coses, en abstracte, en teoria, sempre són fàcils, és en la pràctica que es compliquen. Amb la família de la meva dona, òbviament, no hi compto. No només perquè siguin lluny. Sa mare no fa res i es podria instal·lar uns dies a la ciutat, però és molt gran i ella només vol sentir que la seva filla està bé. Ni tan sols l'ha vingut a veure, i, com aquell qui diu, no hauria ni de baixar del tren. Truca. Parla amb ella, amb la meva dona, i li pregunta si està bé. I la meva dona, és clar, per a ella sempre està bé. Del seu germà, cunyada, nebots... tampoc no me'n puc refiar. Tampoc no l'han vinguda a veure ni una sola vegada, com aquell qui diu ni saben on vivim. Em diuen que, si passa res, se la poden emportar amb ells uns quants dies, però és molt delicat, desplaçar-la completament del seu entorn, i sense ni tan sol poder-me veure a mi... em temo que pugui ser perillós per a ella. L'opció que em queda, com ja he dit altres vegades, és buscar ajut professional, però ara ja sé que surt car, i si és per massa dies pot resultar privatiu. No ho sé, potser puc combinar, l'ajut professional amb el de la meva filla. Ja ho veuré.

I, d'aquí a dues setmanes, la gran prova del viatge a Centre Europa. Serà complicat. Ella ha continuat perdent. No hi ha cap salt escandalós, però es desorienta molt, es cansa molt i de memòria immediata ja no en té gens ni gota. I, a més a més, té una inconsciència del seu propi estat, ara ja escandalosa, que ho fa tot més difícil (anosognòsia, en termes mèdics). Vaig consultar amb l'hospital de dia i em van dir que a ella li feia molta il·lusió el viatge i que segur que, amb els estímuls de veure això i allò, llocs que, a més a més, coneix, en fotografia i pels llibres, molt bé -i això encara ho reté força- , gaudiria com una criatura. Però també l'he de controlar com una criatura: què fa, què es posa, què menja... sobretot que no se'm perdi ni faci cap barrabassada. Ja m'ho deien ells: per a ella pot ser una experiència preciosa, ara, tu pot ser que hagis de fer una cura de repòs per l'estrés, quan tornis. Hi anirem, segur, ja està decidit. Ara estic mirant-me un localitzador que m'han recomanat que es diu Weenect. Algú de qui em llegeixi el coneix i em pot dir si va bé? Gràcies.

Aloís