ELS MALALTS D'ALZHEIMER PODEN ESTIMAR?

Ja sé que la pregunta pot semblar molt bèstia. Sempre es diu que precisament el que no perden és la capacitat d'estimar, que poden oblidar fins el teu nom, però no el que senten per tu. Però la meva pròpia experiència em porta a qüestionar les característiques d'aquest sentiment. Des que va començar la malaltia, i d'una manera progressiva, l'amor ha anat deixant de ser un sentiment recíproc. Continua existint per la meva banda i, a més a més, és posat a prova cada dia, requereix respostes constatables. Però per part de la meva dona, jo no crec que -si més no a hores d'ara, tres anys després del diagnòstic- es pugui parlar pròpiament d'amor. Hi ha afecte, tendresa i una confiança cega en mi, però amor, amb el component altruista i incondicional que comporta, estic convençut que no. Fa pocs dies, per exemple, m'han sotmès a una prova d'esforç per comprovar el meu estat cardiovascular, finalment ha donat un resultat diguem que acceptable i sembla que no hi ha motius per a preocupacions greus ni immediates. Els dies abans de la prova he estat amoïnat, pel resultat i també per tot el que podia comportar si m'havien de tornar a intervenir en aquest sentit o si esdevenia un obstacle per a dues intervencions menors, però amb anestèsia, que tinc a principis de juliol. No tinc ningú més al meu costat i li vaig comentar la meva inquietud a la meva dona, però li va relliscar, pràcticament no li va prestar atenció. Això es repeteix constantment, amb qüestions molt diverses. Òbviament no és ella, sempre m'havia estimat molt i s'havia preocupat per mi, fins i tot innecessàriament, i era jo qui l'havia de tranquil·litzar. Ara, la malaltia l'ha tancada, l'està tancant ,en el seu món, que és un món autista i immediat. Fins i tot les seves pròpies angúnies, sobre ella mateixa, s'esvaeixen en qüestió de minuts, de segons de vegades... i, si la causa persisteix, van tornant a aparèixer episòdicament, de manera igualment efímera. Per tant, no estic fent cap judici moral, tinc molt clar que això és atribuïble de manera única i exclusiva a l'alzheimer i, tot i que em dol -molt-, no ha afectat en absolut els meus sentiments per ella, sense necessitat de fer cap esforç ni cap racionalització. L'estimo com sempre i ho poso en pràctica i ho expresso encara més, perquè la situació així ho requereix.

Al final de la pel·lícula Still Alice, que aquí es va traduir -desencertadament segons el meu parer- com a Siempre Alice, al personatge interpretat per Julianne Moore, una professora que pateix alzheimer prematur -un cas, doncs, ben semblant al nostre-, la filla li està llegint un llibre i, quan acaba el capítol li pregunta:  "entens de què parla?", i ella diu "de l'amor", més o menys. De l'amor, ella rep la companyia, la lectura, com una carícia, com un acte d'amor. No crec que estigui parlant del seu amor, sinó reconeixent l'amor que li demostra la seva filla. De tota manera, entre pares i fills la situació és diferent. Als fills se'ls estima sempre, passi el que passi, més enllà de la pròpia vida, i segurament -no ho sé- aquest sentiment és molt més resistent a la malaltia, suposo que fins a un determinat estadi. Per això, la Sònia Moll, explica en un poema que la seva mare, malalta d'alzheimer, li deia "¿Quién va a ver por ti cuando me muera?". Però en el món de la parella, i suposo que, a la llarga, també amb els fills, la relació s'inverteix. El malalt d'alzheimer necessita amor, tones d'amor abnegat, però no és capaç de tornar res més que carinyo i confiança, fins i tot dependència, interessats, com un nen. Hi ha una demanda brutal, que el malalt retorna com pot, amb agraïment. Com diu un poema que corre per internet. " Recuerda que te necesito, que lo mejor de mi ya partió. No me abandones, quédate a mi lado. Amáme, hasta el fin de mi vida."

És així. I reacciones donant cada vegada més només per fer-la sentir estimada, per donar-li tanta felicitat com puguis i endarrerir el procés, frenar-lo ni que sigui una mica a qualsevol preu. I ho fas de bon grat, però és devastador.

 Aloís