EL NOSTRE VIATGE PER EUROPA

Ja hem fet el viatge a Centre Europa i en torno, com em passa sovint, amb més interrogants que respostes. En tots els aspectes més directament observables es pot dir que el viatge ha anat molt bé, millor del que es podria esperar en el més optimista dels supòsits. Afortunades coincidències i mesures preventives hi han contribuït subs-tancialment. Per exemple, ens ha fet un temps excel·lent, predomini del sol i temperatures suaus, gens freqüents en aquestes dates i per a aquelles latituds. El viatge estava realment ben organitzat i la relació qualitat-preu ha resultat excel·lent. Hem tingut guies molt professionals, implicats i propers, especialment la guia acompanyant, i un grupet de companys de viatge, relativament petit -unes vint persones- i, salvant les excepcions que sempre es produeixen, molt cordial i cooperatiu. D'altra banda, jo, conscient que la meva dona havia perdut facultats, poc o molt, des de la nostra darrera sortida a la Costa de Llevant i que això seria molt més complicat, em vaig encarregar personalment de fer tot l'equipatge, tant el d'ella com el meu: vaig agafar tot el necessari, però només l'imprescindible, vaig ordenar la roba per dies, en bosses individuals, vaig comprar i activar un localitzador GPS i intercomunicador de llarga distància, per si de cas... i, en fi, vaig prendre totes les precaucions per tal d'avançar-me a qualsevol eventualitat. Això va anar molt bé. També vaig parlar amb ella per fer-li entendre la necessitat que seguís les meves instruccions i es mantingués sempre al meu costat, i li he anat recordant discretament durant el viatge. M'ha fet cas, potser més perquè, si no em veia, es trobava immediatament perduda, que no pas per efecte del raonament. Durant el viatge, en la mesura que ens hem anat coneixent una mica amb la guia i la gent del grup, he fet partícips de la situació a algunes persones amb les que ens relacionàvem més estretament. Això m'ha permès relaxar una mica -i en determinats moments- el meu marcatge i deixar que ella anés pel seu compte amb algú altre, sempre i quan estigués al corrent del cas i hagués mostrat la seva empatia. A mi no m'estalviava estar pendent d'ella, encara que fos a distància, però crec que a ella li ha donat una major sensació de llibertat.

Vaig decidir que seria més eficient ocupar-me jo de tot, en lloc d'esperar que fes les coses malament i després haver-ho d'esmenar. Així, doncs, jo em llevava cada dia entre mitja hora i una hora abans de baixar a esmorzar i sortir a trescar per les ciutats o a fer quilòmetres amb l'autocar i li preparava la roba i les quatre coses que havia de dur al damunt -res superflu- i després la cridava i li feia d'ajuda de cambra. Al menjador, en tots els àpats que no eren de menú, anàvem al bufet amb el seu plat, ella em deia què volia i jo li posava, o raonava amb ella si triava alguna cosa inadequada o no sabia què triar. El primer dia, al primer àpat, que era el sopar, vaig provar de deixar-la anar sola al bufet i va tornar amb un plat de calamars a la romana i pastissets de nata junts, que després vaig haver de separar. Quan estàvem de visita -en una ciutat, una església, un palau...- o dalt de l'autocar, sempre la duia al meu costat i estava pendent, abans que no es produís cap situació crítica, de les seves necessitats fisiològiques, o de si estava cansada -ha aguantat molt bé-, o bé necessitava desconnectar una estona. Preparat així, amb molta organització, el viatge ha discorregut amb una notable placidesa i hem pogut participar en totes les activitats que ens venien de gust, des d'una festa hongaresa, un passeig en vaixell pel Danubi, un concert a Viena, o un sopar típic en una taverna txeca.

La nostra organització ens ha permès també que ella s'atabalés el mínim possible, gairebé gens. Si veia que es descentrava, o fins i tot que començava a descentrar-se, li donava la mà o l'abraçava i mirava de distreure-la parlant-li amb tota normalitat. En tots els casos ha funcionat, amb més o menys dificultat, però ha funcionat. Clarament jo constituïa el que ara en diuen la seva "zona de confort", la seva rutina, com ja havia apuntat en una altra entrada. Tot plegat, és clar, ha comportat, per part meva, un esforç, una atenció -i una tensió- constant, i ara em trobo físicament i psíquicament baldat. Ara m'aniria bé un procés de recuperació, però no sé com, la vida continua. Ella també s'ha d'haver esforçat molt, físicament i psíquicament. A les nits queia rendida al llit i la sentia respirar profundament, molt profundament, però sense inquietud. Només el fet de disciplinar-se com ho ha fet, una dona tan independent i proactiva com ha estat sempre ella, almenys fins que va arribar l'alemany -parafrasejant l'obra de Marta Barceló-, és més que meritori i suposo que és indicador de la il·lusió que li feia aquest viatge, i, més en general, de la voluntat de viure, més enllà de la malaltia, amb la màxima normalitat i el mínim de renúncies.

Arribats en aquest punt, cal preguntar-se: ¿valia la pena tot plegat? ¿els esforços fets per tots dos? ¿la despesa, notable al capdavall i a càrrec dels nostres migrats estalvis? ¿les conseqüències en forma de cansament i desordre mental, sobretot en el cas d'ella?... Sempre he sentit a dir que, per als malalts d'alzheimer, el més important és la rutina. i el que hem fet aquests dies és qualsevol cosa menys rutinari. El devessall de sensacions i emocions ha estat constant. És més, en arribar aquí no hem parat: ahir, en sortir de l'hospital de dia, vam anar a una xerrada amb tast de vins, que li feia força gràcia i, demà passat, tenim un sopar amb amics entre altres coses. Jo em guio pel seu benestar, al llarg dels dies que hem estat de viatge, l'he vist, a estones, molt feliç i, en general, amb un estat d'ànim molt bo. L'he vist plorar d'emoció en determinats indrets que coneixia prou bé però on no havia estat mai, l'he vist riure com una boja en altres moments, o bé obrir uns ulls com unes taronges davant la il·luminació nocturna de Budapest, posem per cas. No sé si tot això li fa bé.

La felicitat ¿pot estar contraindicada en determinades malalties mentals? Professionals que em mereixen confiança, com els de l'hospital de dia, m'animen a proseguir amb aquesta política, i l'instint també. La malaltia segueix el seu curs, òbviament; ara, poso per cas, ja no sap conèixer l'hora del rellotge..., però aquesta malaltia, que ja ens comença a ser familiar, sembla força una malaltia del mentrestant. I la meva idea és que, mentrestant, no s'ha de deixar de viure, de cercar la felicitat, aquells moments tan especials que estroben ací i allà. Si ningú m'explica que vaig equivocat i per què, aquesta serà, doncs, la meva estratègia amb la meva dona, mentre hi hagi prou salut per part de tots dos. Diguem que la meva manera d'estimar-la, ara i aquí.

  

Aloís