Avui escric només per donar senyals de vida, per dir que sóc aquí i que no he abandonat el blog, encara que ho sembli. El que passa és que he tingut una temporada especialment atrafegada, que m'he hagut d'empassar bona part de l'onada de calor i que, entre una cosa i altra, no és que hagi tocat fons -el fons espero que estigui molt lluny i que no hi hagi d'arribar mai-, però sí que he tingut una davallada d'ànims important. Raó de més per haver-ho explicat, encara que sigui en aquest confessionari sense retorn -o gairebé-, que a la pràctica és el blog, però m'han flaquejat les neurones.
Des que vaig escriure les darreres entrades, hem tingut visita amb el neuròleg de referència, revisió anual a l'hospital del dia, problemes mèdics diversos i ordinaris -sempre de la meva dona, jo, per sort, em trobo bé-, baralles amb la residència que ens proporcionava el transport, que ens ha deixat tirats per a les darreres setmanes d'agost (aquestes), contactes amb un altre centre de dia i residència, i també amb el SADEP, que, per variar, encara no té tots els tràmits resolts per poder-nos donar les prestacions que ens corresponen... També he parlat amb la meva sogra per tallar d'una vegada el seu negacionisme, cada vegada més explícit -"la meva filla està bé, m'ho diu ella mateixa"-. Si se'n vol desentendre que ho faci, però amb coneixement de causa. No pot disposar de les vides de tothom a conveniència. Ni del relat sobre les vides de tothom. Finalment hem anat quinze dies de vacances -ja en faré una entrada específica- i així hem aconseguit esquivar una part de l'onada de calor. La meva dona, sigui per la calor, sigui per l'evolució normal de la malaltia, o per totes dues coses, ha perdut el bon humor que tenia darrerament. No és que estigui permanentment irritada, però està molt més apàtica i absent. Es queixa molt, per qualsevol cosa, sense que sàpiga explicar gairebé mai per què.
Ara acabem de tornar de vacances, no prou descansats ni recuperats. Ens tornem a trobar amb la calor -no tan bèstia com a primers d'agost, però emprenyadora per fer res- . He d'assumir el transport de la meva dona a l'hospital de dia, anar i tornar, personalment, perquè no he trobat cap recanvi per al servei que ens prestava la residència fins al 3 de setembre. O sigui que escriure i coses semblants, poc. I, pel que sembla, ens espera una tardor calenta. Socialment no cal dir-ho, però personalment també. Al setembre tenim una bateria de metges. Entre ells una operació de cataractes que m'han de fer a mi el dia cinc i per a la qual m'hauré de preocupar de tota la logística: algú que m'acompanyi, perquè així ho exigeix l'hospital i algú que es faci càrrec de la meva dona, tant el dia que m'operen com els següents, perquè l'operació -ja m'han operat d'un ull- comporta una certa convalescència, els primers dies, difícilment compatible amb la tasca de cuidador i mestressa de casa.
Pas a pas ho anirem fent tot. M'agradaria estar més fresc i tenir el cap més clar, però les coses són com són. De moment, dono fe de què sóc viu i que sóc aquí. I espero poder escriure, almenys, un altra entrada sobre les vacances, els propers dies. I endavant. No perquè faci cap il·lusió d'anar recorrent aquest camí, sinó perquè no n'hi ha cap més i la vida t'hi empeny irremissiblement. Ara torno.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada