Escric abans de final de juliol amb l'esperança de trobar encara una bona part dels lectors i lectores del blog actius. L'experiència em diu que el mes d'agost, a la pràctica, per a molta gent no existeix, o forma part d'una vida paral·lela. Jo mateix, abans. I aquesta vegada -sempre, però ara especialment- em seria molt útil recollir opinions vostres, en la mesura que cadascú vulgui i pugui.
La qüestió és la següent: a la darrera entrada presentava tot un seguit de problemes vinculats amb les dificultats d'accés a l'ajuda professional pública i amb el cost inabastable de la privada. Una ajuda professional -ara cuidadores, més endavant residències- que cada dia es fa més necessària per a nosaltres.
No m'agrada quedar-me en els problemes i detesto molt aquella actitud de la gent que sembla recrear-s'hi. En la mesura de les meves possibilitats, sóc més aviat d'aquells de "solucions i no problemes", encara que les solucions, de vegades siguin molt parcials i del tot insuficients. En conseqüència he estat donant voltes i fent comptes per sortir dels nostres números vermells actuals i per mirar de continuar estalviant de cara a un futur -possiblement no molt llunyà-, en què la meva dona, tant si ens plau com si no, haurà d'ingressar en una plaça privada de la residència del barri. Dic la residència del barri perquè, malgrat tot, està ben considerada, és relativament a prop de casa i, tot i que hagin apujat el preu de les places privades, no és cara en comparació amb d'altres residències privades i ben considerades de la ciutat. Això sí, quedi entès que els 2.300 euros que demanen per la plaça privada cobreix exactament el mateix servei que la plaça pública. No hi ha cap servei extra, tret de la llista d'espera que, com vaig explicar, és molt més curta.
He accelerat el procés de recerca de solucions, no per espolsar-me el problema. Hi ha tants problemes que m'he d'empassar sense poder fer-hi massa res, en tot aquest procés...! No. El que m'ha posat alerta és que la meva dona cada dia té més dificultats en qüestions de mobilitat bàsica. No són problemes estrictament mecànics, com una atròfia muscular. Al capdavall el seu cos és relativament jove i, de vegades, s'aixeca d'un bot o canvia de postura amb una notable agilitat. Però alguna cosa falla entre el seu cervell i la transmissió de l'ordre als seus músculs. No sé exactament què. Per exemple, si se li diu "aixeca't", ella ho entén i diu "sí", però no s'aixeca. Per més seguretat li pots allargar la mà, o fer l'acció d'ajudar-la i dir-li de diverses maneres "aixeca't, posa't dreta, amunt..." i continua dient "sí", fins i tot "sííííí", com dient "ja t'he entès". I qui diu això, diu "seu", "vine", "estira't" i altres coses semblants. De vegades ho fa de seguida, o ho fa perquè ella vol, d'altres ho has de repetir deu, dotze vegades, potser més, demanar-li "per favor", emprenyar-te... No serveix res, s'aixeca ( o s'asseu o el que sigui) quan vol, o quan pot, no ho sé. Un dia vaig perdre els nervis i la vaig aixecar del sofà d'una estrebada. Em sap greu però és que, de vegades no puc més. I aquesta vegada, com d'altres, va ser a petició d'auxili de la cuidadora, que ja portava estona intentant-ho. Encara me'n sento a la zona lumbar. Feina per a la fisioterapeuta. I tant se val per què sigui, ni tan sols que es tracti d'estirar-se al sofà quan torna de caminar, cansada, o d'aixecar-se per anar a sopar, que sempre li ve molt de gust. De vegades ho fa de seguida i d'altres costa un món. No hi ha cap lògica aparent.
Una altra qüestió de mobilitat relacionada -o no- amb aquesta, són les passejades. Normalment camina una mica com un saltamartí, balancejant el cos a dreta i esquerra, amb el braços rectes a costat i costat, com si els fes servir per equilibrar-se, arrossegant una mica els peus i esbufegant. De vegades, sense un motiu visible, accelera el pas -en ocasions és per anar a veure i fer carantoines a alguna criatura, però d'altres no-. Vull dir que caminar de pressa, mecànicament, pot. Fa l'efecte una altre cop com si també fallés alguna connexió. En tot cas, sempre, quan arriba a casa, està extraordinàriament cansada. D'una manera desproporcionada per a una persona de la seva edat i del seu pes tenint en compte el trajecte que hem fet i a la velocitat que l'hem fet -o que han fet amb la cuidadora-.
Demà passat hem d'anar a la neuròloga. És una noia jove, que ja coneixem de quan l'estudi clínic, i que, en principi, em mereix tota la confiança. Substitueix el neuròleg que la portava des del començament, que ara té una comissió de servei per fer un estudi de salut pública o una cosa així. És igual. Ja vaig dir que em semblava que els metges, en el cas de l'alzheimer, tret d'ajustar la medicació per tractar els símptomes, poca cosa més poden fer. Val més que es dediquin a la recerca. Suposo que ens dirà que això que us explico -i que li explicaré, esclar- "és normal", i , quan li pregunti l'evolució que seguirà -no on anirem a parar, que ja ho sé, sinó quina previsió de temps es pot fer-, em contestarà que això "fa de mal dir". Si algú s'hi vol jugar un pèsol...
M'he estès en aquests problemes de mobilitat perquè, vinguin d' on vinguin -això sí que segurament m'ho podrà explicar la metgessa, però ¿de què em serveix?-, acabaran provocant una pèrdua molt important de la mobilitat de la meva dona, que farà impossible cuidar-la a casa -o a mi no se m'acut com-. Espero que vagi per llarg, però la rapidesa amb què han evolucionat aquestes deficiències em fa mala espina. Pot passar que, en un termini indeterminat, però no d'anys sinó de mesos, la pèrdua de mobilitat obligui a ingressar-la. Això pot comportar un primer problema que és que encara no tinguem plaça de residència ni privada, almenys a la residència del barri. Però, vaja, aquest és un problema que no cal anticipar perquè ara no veig què hi podria fer. Però, si podem aguantar fins que hi hagi plaça privada a la residència del barri -un any i mig, segons em van dir-, sí que caldrà preveure una despesa important i per una llarga temporada -o això espero-. Això vol dir que, en lloc d'estar gastant els estalvis, encara que sigui poquet, a hores d'ara hauria d'estar estalviant.
He estat fent números. Sóc un home molt ordenat i porto els comptes raonablement organitzats en fulls d'excel. He trobat molt pocs epígrafs on pogués reduir la despesa. Tot junts arribaven a fer la "xocolata del lloro". L'únic capítol on veig que puc estalviar d'una manera més sensible -sense renunciar als anteriors- és en la cuidadora. Ben comptada, la despesa mensual de la cuidadora són mil tres cents i escaig d'euros. Cal comptar el salari, la contribució a la seguretat social, la prorrata de les pagues extraordinàries, l'augment del cistell de la compra pel fet que dina a casa nostra i el cost de l'elaboració de les nòmines per part de la gestoria. Em sembla que no em deixo res, ho escric de memòria. Ara -ja ho vaig explicar- és de vacances i em faig càrrec jo de la meva dona cada dia, tot el dia, tret de les dues hores a la tarda que la porta a passejar la cuidadora de l'ajuntament -jo li porto al matí-. I bé, no és que pensi que em puc fer càrrec de tot indefinidament, però, al migdia hi ha unes hores que igualment són perdudes i que podria cobrir jo. Ara, la cuidadora ve de 9 a 16. Fa set hores cada dia de dilluns a divendres i té un contracte indefinit a temps complet. La meva idea seria passar-la a temps parcial, que fes quatre hores cada dia, de 9 a 13 i a la una agafar jo les regnes per fer el dinar per a la meva dona i per a mi, com faig ara, i després veure una estona la tele fins a les quatre que ve la cuidadora de l'ajuntament. Hi ha una mitja horeta que jo faig la becaina al sofà, al costat de la meva dona, que mira alguna cosa distreta que li he posat a la tele.
He escrit a la gestoria i els he demanat que em miressin com quedaria, quan m'estalviaria cada mes entre una cosa i altra, a part de qüestions de terminis, indemnitzacions, prorrates, etcètera. A veure que em diuen. Si em puc estalviar al voltant del 50%, encara que sigui els 40% -he d'amortitzar la indemnització i tot això-, poden ser força diners, ben bé 500 euros, i així, entre una cosa i altra, fer que no hagi de tocar de moment els estalvis que ja tenim. Com ho veieu? M'aniria bé tenir opinions.
Sé que la meva psicoterapeuta no ho veurà gens bé, però, com que és de vacances i no ens he de tornar a veure fins al setembre... A més a més, sovint el que seria desitjable no és possible i té efectes col·laterals que ho fan pitjor. "Lo mejor es enemigo de lo bueno" diu el refrany castellà.
Sé que sóc un "cuidador cremat". Tinc tots els símptomes: un cansament mortal, dormo malament, dolors i malestars injustificats, irritabilitat... i tota la resta. Però això és inevitable. I penso que, malgrat tot, ho podré aguantar, perquè ho he d'aguantar. I, personalment, hi estic resignat.
Si tinc la cuidadora quatre hores els dies laborables, encara podré fer alguna cosa, escriure cosetes i tot. No una novel·la, però relats, coses que em distreguin... sempre amb l'esperança de poder-ho publicar, perquè sinó no ho fas. Altres activitats ja les he abandonat fa temps i, per tant, no ve d'aquí. Segurament val més la tranquil·litat que pugui aconseguir si, arribat el cas, no he de patir pels diners... No veig què més puc fer, ni cap camí millor. Alguna idea?
Aloís
Les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat
9 comentaris:
Alois, estás estás estalviant pel dia de demå assumir el cost de la residència, però crec que el dia de demà està equi. No intentis estalviar a costa del teu temps i salut. Crec que no hauries de deixar a la cuidadora. T"has adonat que gairebé no has parlat de tu en aquesta entrada.. i el teu temps?
Hola anònim/a. Gràcies pel comentari. És que, si no faig alguna cosa, llavors viuré amb aquesta preocupació afegida i serà pitjor. I no veig què més puc fer. El meu temps i la meva activitat ja és una cosa força inexistent més enllà de la meva dona. A la pràctica, la diferència no és tan gran i, si això em dona almenys una mica de tranquil·litat econòmica... No puc tancar els ulls a la realitat, és el pitjor que es pot fer. Sempre cal encarar-la.
Hola Aloís, he acabat de llegir totes les entrades del teu blog, i el fet de llegir-lo tot seguit suposo que dona una visió del conjunt dels fets que exposes força diferent del que ho ha anat fent a través de tots aquests anys. Explicat breument, diria que el tema a poc a poc et va escanyant més i més, perquè malauradament la malaltia no s' atura. El teu to al llarg del temps ha anat canviant i ara és més amarg; a més, per culpa de no disposar dels recursos justos i adients que tota la població hauria de disposar en arribar a aquestes necessitats, et veus abocat a seriosos problemes que repercuteixen al cor de l' economia i al benestar físic i psíquic del cuidador. Conec bé totes aquestes circumstàncies, que també em toquen directament.
Voldria comentar-te nes quantes coses, a veure què et semblen.
En primer lloc, no has parlat del "sou" del cuidador que et pertoca, i no sé si és que el tens canviat per hores d' assistència a casa o és que simplement encara no t'arriba. Són molt pocs diners, però benvinguts siguin.
En segon lloc, crec que hauries de mirar més a fons el tema de les residències. Francament i per l' experiència del que visc i he vist també al meu voltant, i per tal com tens la situació, penso que més d' hora que tard la necessitaràs. Parles d' un any i mig d' espera per a una residència privada amb prestació vinculada, però n' hi ha de bones que tenen accés immediat. Penses en el centre de prop de casa teva però has de tenir altres in mente perquè no podràs seguir d' aquesta manera un any i mig, creu-me. Les previsions amb l' alzheimer són a molt curt termini. Nosaltres vam haver de buscar acceleradament un centre i ens vam fer un fart de visites gairebé a contrarrellotge per poder ingressar a la meva mare i hi vam veure absolutament de tot. Crec que ens podem considerar afortunats perquè el centre escollit, tot i que no n' hi ha cap que sigui perfecte ja que no hi ha cap que ho sigui, ha estat ben triat.
Tens molta raó en el fet que no hi ha centres que acullin les demències tempranes. A la nostra residència fins fa unes setmanes hi havia una persona jove, només una. A més, els residents amb demència acostumen a estar agrupats en plantes de grans depenents i això fa que reslti més colpidora la seva estança allà. A més, sempre et diran que als pacients amb demència se'ls aplica la tarifa més elevada d' aquests establiments perquè necessiten més atenció i se suposa que necessiten també d' un major nombre de personal per a atendre'ls.
Estic d' acord amb el comentari que fa Anònim repspecte a l' estalvi que pretens fer amb la cuidadora, i no crec que sigui una bona idea. A més, els caps de setmana desgasten i desgastaran molt, aniran a pitjor, ara ja són molt dolents . No pots fer de Superman, no ets Superman. Al final hem d' acabar mirant de triar la solució MENYS DOLENTA , Aloís, perquè no hi ha solucions "bones" en aquesta cursa de fons en la que estem embrancats uns quants.
Potser algú em titllarà de negativa , però com tu mateix dius, cal encarar la realitat i estàs ara mateix en un punt delicat- un més, si més no -, i per tant cal dir a les coses pel seu nom.
Intenta explorar altres vies de finançament. Obliga't a pensar en solucions en plural, per al benestar de la teva dona i el teu propi.
Hola Magda. T'agraeixo molt la teva llarga i enraonada reflexió. Riquíssima. Et vull contestar amb calma i un cop jo mateix hagi reflexionat bé sobre tot el que em dius, o sigui que no ho faré ara. Això és només un acusament de recepció.
Avui és un mal dia. És el meu aniversari i aquesta nit he escrit una jeremiada, que, en principi, havia de ser només per a mi, però que al final he decidit compartir al blog. És la propera entrada. Sempre dubto de si publicar segons què o no... En fi. De seguida que pugui contestar-te bé, ho faig. Gràcies i una abraçada.
Hola Magda. Contesto el teu comentari, que, a més, et torno a agrair i que he imprès per tenir-lo present.
En primer lloc t'he de fer un segon agraïment per haver-te llegit les entrades per ordre, del començament fins al final. Quina feinada! Jo no ho he fet, però la meva impressió sobre el què he viscut i el com, coincideix plenament amb la teva observació. Deixant de banda que, al principi, jo pogués està més fresc, hi ha moltes coses que encara podíem fer junts i gaudir-les, cadascú a la seva manera, si vols, però junts i gaudint: viatjar, quedar amb els amics, anar a teatre i altres activitats, anar a sopar, a comprar, veure programes interessants a la tele... tot això s'ha acabat, paulatinament, però sense excepció. S'ha acabat per a mi -i per tant la meva vida s'ha empobrit molt-, i s'ha acabat per a ella i això també m'entristeix. Ella ho ha substituït per quatre estímuls molt senzills: els nens petits, el programes de tele d'humor de patacada o pel·lícules de dibuixos, fer el vermut en una terrasseta (i si hi ha nens millor)... i em sembla que res més, jo ho comparteixo amb ella, esclar, però no em produeix cap mena de satisfacció. A tots els efectes pateixo la síndrome del cuidador cremat, però és que sóc l'única persona que encara té afectivament pròxima -amb aquella afectivitat dels malalts d'alzheimer- però encara s'arracona amb mi i de nit, sovint em fa alguna carícia lleu. Vull dir que, estigui jo com estigui, i tot i el trosset d'ella que queda, per a ella em sembla que encara sóc important.
(continua al comentari següent perquè no m'ho deixa fer més llarg)
La resta d'aspectes més pràctics són com un sudoku. El tema del sou del cuidador, l'assistenta social del Sadep em va dir que no em tocava res, només les dues hores de la cuidadora de la tarda, que paguen ells. La precarietat del sistema públic és com per posar-se a plorar.
Pel que fa a la cuidadora és que són molts diners els que em puc estalviar per tres hores (prop de set-cents euros al mes per tres hores al dia de 13 a 16, que són hores bastant tontes: fer el dinar, dinar, fer la becaina i posar una pel·li Disney a la tele). Això ho tinc molt per la mà. Al capdavall ho faig cada cap de setmana. I puc guanyar molt en tranquil·litat. Entre això i alguna altra coseta puc estalviar mil euros cada mes, deunidó. Ja li he comentat a la cuidadora i ho entén. M'ha demanat el mes de setembre per buscar alguna cosa per la tarda. Cap problema. Amb el tema de la residència sí que vaig molt perdut, sobretot perquè és molt difícil de preveure quan es presentaran les necessitats. I llavors segur que seran peremptòries. El es que ve m'ha de trucar l'assistent social de la residència del barri, per quedar i parlar. A veure. D'altra banda, estic considerant dues altres possibilitats. L'any que ve s'acaba el contracte de lloguer del pis on estem ara. Pot ser que me l'apugin considerablement (o no, no ho sé). Nosaltres tenim un pis en un poble, que ara està llogat però que puc recuperar, amb unes característiques molt similars, però més nou i que és nostre. Això vol dir no pagar res i, a més a més, poder-hi fer les modificacions que calgui (com canviar banyera per plat de dutxa). Si decidís anar al poble hauria de mirar com tinc per allà al voltant el tema de les residències (ja sé les que hi ha, però vull dir anar-hi). D'altra banda em plantejo la possibilitat de tenir-la a casa fins al final, amb cuidadores 24 hores -que em pot venir a costar més o menys el mateix o menys-, sobretot si ella conserva un mínim de consciència, que se sàpiga a casa.
No ho sé, òbviament no sóc superman, ni tan sols una persona amb una força especial -no tinc cap fe que m'ajudi, ni cap formació específica, només tinc l'amor-, però, d'altra banda, estic disposat a cremar el que tingui de vida per ella, sense que això representi cap sacrifici. Ja he dit de vegades que, amb l'equació que tenim: jo 69 anys i la salut força atrotinada i ella 59 i amb bona salut, tret de l'alzheimer ja bastant avançat, costa de dir qui acabarà abans. No tinc cap més objectiu a la vida que donar-li el màxim de confort, de benestar... el més semblant a la felicitat que pot viure en el seu estat.
Et reitero l'agraïment per tot plegat, Magda. Si et va bé, em podries donar la referència de la residència que dius que està bé, ja sigui per aquí, o, si vols, per twitter amb un DM: @aloisalzhcat .
Hola Aloís, me n' alegro que els meus comentaris et servissin, si més no de gaire, almenys per veure que no estàs ni molt menys sol en aquests moments tan difícils de la teva vida. Quan vaig veure que els teus escrits tenien forma de diari, la temptació va ser llegir l´ última entrada escrita, però vaig vèncer aquesta curiositat perquè vaig pensar que em seria més útil i enriquidor llegir sense saber l' estat actual dels esdeveniments.
No ho sé, hi ha moltes coses per comentar, però espero que ho anem fent al llarg del temps. He llegit la teva última entrada, la de l' aniversari, i confirma allò que ja comentava sobre que actualment estàs en un estat d' ànim molt, molt baix. Tot i així, crec que et refaràs en poc temps justament per allò que deies que les persones ens adaptem a situacions ben difícils, i amb tu també passarà, afortunadament, i aniràs enfortint-te encara més i assimilant la situació per dura que s' i posi. Fas -fem- dols en vida, amb moltes fases, i tu estàs ara en la de màxima ràbia per com és d' injusta la vida amb vosaltres. En alguna cosa que comentes no hi estic del tot d' acord, quan parles de càncer, malalties neurodegeneratives... i situes l' alzheimer com la pitjor de totes. No ho sé, trobo que totes són dolentes, terriblement dolentes, no es pot fer un rànquing de malalties de més a menys dolentes, totes quan ens toquen són les pitjors de les pitjors i més encara quan toquen a edats tempranes. Però anem a per la que ens toca ballar :
Mira Aloís, jo et diré el que a mi em sembla amb la curta però intensa experiència que tinc. El principal problema que se't presentarà amb la teva dona, deixant de banda si et reconeix o no, són els problemes físics. L' alzheimer porta, com ja comences a veure, immobilitat física i pèrdua del controls dels esfínters. La pèrdua de la mobilitat física porta a deixar de caminar i també a anar perdent la capacitat motriu de braços i mans posteriorment. Quan esdevenen aquests problemes és quan el tema residències esclata plenament, ja no et serveix el fet de tenir o no el terra de la dutxa adaptat, és la mobilitat dins del pis o casa, el fet de vestir-desvestir la persona, els canvis de bolquers, les dutxes, possibles nafres, canvis posturals, ascensors o adaptadors per a les escales, la necessitat de tenir una grua per moure la persona, l' espai vital es redueix notablement...i un munt de coses per l' estil. Tot i tenint una persona les 24 hores, tècnicament es fa molt complicat. A tot això s' ajunten els temes relacionats amb l' alimentació i l' aparició de la temuda disfàgia, que tard o d' hora acaba apareixent...són problemes que encara no t' afecten però a poc a poc s' aniran escolant a la teva vida, no sabem quant, però no molt enllà, no et pensis. Això que comentes del segon pis podria ser una solució, però pensa si tot això que estic dient és compatible amb alguna de les dues cases. Mira el que et dic de la cadira de rodes,sobre si hi cabria bé, que ara potser et sonarà a bestiesa, però mira-ho. Potser m' estic passant amb el meu to, però intento ser el més pràctica possible.
Veig que tens clara la idea d' estaviar-te la cuidadora, doncs mira, prova-ho. Sempre ets a temps de recular. Potser per a tu aquesta ara és la solució menys dolenta.
Quan vagis a parlar amb la residència del barri o qualsevol altra, tingues en compte a preguntar si cal deixar "fiança" a l' entrar. Ho dic perquè molts centres et fan deixar l' import d'
un mes en dipòsit en concepte de desperfectes, o suposo per si no pagues. No totes ho fan però moltes sí. Més que res, que ho sàpigues. També és molt important que preguntis si tu pots donar els menjars, perquè hi ha residències que no admeten cap acompanyant de suport al menjar i llavors ja no interessen. També si tu pots donar el menjar dins l' habitació en cas que fos necessari o simplement t' agradés fer-ho. Són detalls importants.
Una altra cosa important, tot i que no és bàsica, però que mai se m' havia acudit és l "ambient" sociocultural del centre a triar. Et sorprendrà aquesta observació, però... potser no t' imagines gaire compartint les tardes amb el Manolo Escobar, amb tots els respectes i admiració per a ell com a persona i com a professional que va ser. Cada residència no deixa detenir també la seva personalitat pròpia, donada pels mateixos residents.
Et preocupa molt el tema dels avis - joventut de la teva dona, però bfff...saps què passa? No val la pena que perdis més temps amb aquest aspecte, perquè el dia que necessitis la plaça residencial t' asseguro que a ella li serà absolutament igual si hi ha avis o no perquè no en serà conscient. D' aquí ve també un altre punt molt important en el tema residència: busca un lloc en el que TU TAMBÉ T' HI SENTIS CÒMODE,dintre del que cap. Pensa que tu no busques un lloc on aparcar el malalt, tu busques un lloc facilitador de la teva feina de cuidador, per tant és molt important que tu t' hi puguis trobar a gust - ja m' entens a què em refereixo-, que no et tiri enrere. Això que estic escrivint ara possiblement ho entendràs millor dintre d' un temps.
No voldria donar per aquí noms de centres que jo hagi vist que m'han semblat bé, que ningú es pensi que faig propaganda, i tampoc vull donar pistes meves. No faig servir el Twitter. Penso que potser t' hauries d' obrir un compte de correu anònim per poder comunicar-te privadament per determinades coses, cal ser pràctic!
Escolta, només faig que parlar de residències, haha, que ja sé que ara no és el més immediat teu, però volia passar-te aquests consells que crec que et seran útils. I perdona si estic sent massa crua , però a vegades calen més que bones paraules. En següents comunicacions ja anirem xerrant d' altres temes no "residencials" específicament.
Una abraçada
Hola Magda, gràcies de nou i gràcies per parlar-me clarament, sense eufemismes, que no serveixen per res perquè després la realitat és la que és. Sí, ja ho veig, és clar que en la situació que descrius si no ets un potentat amb una finca i servei, necessites una residència (a veure què diuen a la del barri aquest més que ve). Entenc que tu em parles de la fase final, del que seria un GDS 7, que, pel que diuen i llegeixo sol ser breu i més en una persona jove. Ho tindre en compte, el que no voldria és precipitar-me en cap cas.
Hi ha una cosa que no acabo d'entendre, només una, del que m'expliques: la importància de si pots donar o no el menjar. Fins ara no ha estat mai, per a ella, per a nosaltres, un moment important o íntim. Ho dius per l'aspecte emocional o per la disfàgia? (perquè la disfàgia suposo que la controlen més bé ells -la residència- que jo). De moment continuem en fase bulímica. Ja m'explicaràs.
He creat un compte d'e-mail i així em pots i em podeu connectar per totes les vies usuals. És aloisalz7@gmail.com . Ara el posaré també al cos central del blog a disposició de qui vulgui. Gràcies per tot. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada