IDEES DELIRANTS

En pocs dies m'he trobat que la meva dona ha començat a tenir idees delirants. Fins ara no li havia passat. Alguna confusió, molt de tant en tant, i que sovint ella mateixa detectava i ni tan sols arribava a verbalitzar del tot. Darrerament s'embolicava molt amb els trajectes de l'autobús: que si feia rutes diferents i molt estranyes..., fins i tot -crec que ja ho havia comentat- amb la direcció del metro i les línies. Però jo li deia que no, li explicava una mica i ella acceptava la meva explicació sense problemes.

L'altre dia estàvem veient un programa a la televisió on apareixia profusament Budapest. Ella, com a professora de turisme, havia explicat durant molts anys les principals destinacions turístiques del món i hi està familiaritzada. Durant tota l'estona anava comentant, i donant detalls, sobre llocs de la ciutat que apareixien a la pantalla, però va arribar un moment que, sense solució de continuïtat, s'hi va començar a implicar ella mateixa i a explicar on estava ella quan hi va anar, què feia o altres comentaris en primera persona. Jo li vaig fer notar que ella no havia estat mai a Budapest, però, a diferència d'abans, no només no ho va admetre sinó que es va agafar molt malament els meus comentaris -d'allò més delicats i respectuosos- i es va posar violenta. Vaig pensar -de nou improvisant la meva estratègia de cuidador- que no la podia deixar en la confusió i que l'havia d'ajudar a entendre la diferència entre la realitat i la imaginació. Vaig recórrer a la comparació amb ciutats on sí havia estat, amb mi o sense mi, i d'on, a diferència de Budapest, li feia veure que en podia explicar anècdotes, amb qui hi havia anat, on s'havia allotjat... mostrar-ne fotografies pròpies... Al final va entrar en raó. O almenys ho va admetre. Però la cosa no es va acabar aquí.

Al dia següent, estava -ella- a l'ordinador, mirant fotografies i fent "likes" al facebook -jo li obro i ella s'hi entreté, encara que sigui a costa de compartir una mateixa imatge vint vegades-. De sobte em ve a trobar, inquieta i plorosa, per dir-me que han fet desaparèixer un monument que ella estima molt de la seva ciutat d'origen. Li passa sovint que perd coses al facebook i a l'ordinador -és normal, encara gràcies que el faci servir- i jo em pensava que era un cas més. Però no. El seu convenciment és que el monument l'havien fet desaparèixer realment, en la seva integritat física. Li vaig intentar fer veure que això era impossible i que segurament no el trobava al facebook i que per això es confonia. Però no ho volia acceptar de cap manera i plorava com una Magdalena. Vaig haver de trucar al seu germà, que viu al lloc, que es va fer un "selfie" davant del monument en qüestió i ens el va enviar per whatsapp. Un cop va haver parlat amb el seu germà i va veure la fotografia va semblava que es calmava.

Tanmateix, quan vam anar a dormir em va explicar que havia vist un ocell d'uns colors extraordinaris que sortia de sota terra com una bola i es desplegava. Fins aquí res que no es pugui trobar a facebook o lloc similar. Però, continuava, que això havia passat en una carretera on estava ella asseguda i just al seu costat, fins al punt que s'havia espantat molt. Aquesta vegada ja no me'n vaig sortir de fer-li entendre que barrejava una imatge que podia haver vist a l'ordinador amb una vivència que no havia tingut. Es va enfadar molt i es va disgustar profundament perquè jo no la creia.

Vist com anaven les coses, el dia següent vaig trucar a la seva neuròloga -la de l'assaig clínic- i li vaig explicar. A les reunions de cuidadors ens havien comentat que hi havia medicació força eficaç per als deliris, que, d'altra banda, eren freqüents en malalts d'alzheimer. Li va receptar Quetiapina 25mg, només una per prendre a l'hora de berenar, a l'espera de valorar com havia anat quan ens veiéssim, aviat. Ja fa uns quants dies que li dono i de moment no s'ha produït cap més episodi notable d'idees delirants, si bé -potser és algun efecte secundari, o la mateixa evolució de la malaltia- està més cansada i s'adorm en moments inusuals per a ella. Ja veurem com evoluciona.

Hi ha una altra novetat important, i gosaria dir que de signe contrari. Hem contractat de nou un servei de transport sanitari. Aquest és molt més eficient i d'un tracte molt més cordial amb els malalts que l'anterior. Ella s'hi ha resistit. Vol que la porti jo i li compri el diari i anem a fer un cafè... Però he mirat de fer-li entendre que, si no puc tenir unes hores per mi, acabaré petant: agafaré una depressió o qualsevol cosa... i llavors sí que haurem fet salat. Hem arribat a una mena de compromís: al matí la porta el nou transport sanitari (altrament molt més ràpid que l'autobús), jo li compro el diari el dia abans (al capdavall li serveix igualment i les notícies de més actualitat ja les sent a la ràdio que jo tinc posada mentre faig la casa, abans de les nou). I a la tarda la vaig a recollir jo, una mica més d'hora, perquè no se li faci tan llarga la jornada a l'hospital de dia. Pau i que duri.

Jo, de moment, estic content com un nen amb sabates noves. No és un gran nombre d'hores però són seguides, cada matí, des de les nou fins a l'hora de fer-me el dinar. Cada dia, quan la deixo al transport sanitari, corro cap a l'ordinador i em poso a escriure com un posseït. Tinc mil fronts oberts, Tant se val, només el fet d'escriure cada dia, sigui el que sigui, el que em ve de gust, em fa sentir com si, personalment, hagués ressuscitat. Tant de bo que ho pugui mantenir.

Aloís