L'APRENENTATGE, MALGRAT TOT

Avui hem passat un dia atípic: tots dos sols, tot el dia a casa i en dia laborable. Res, és que jo estic engripat, lleument, però, com que ahir vaig tenir febre alta, m'he estimat més reposar. Volia anar al metge, més que res perquè no tingués a veure amb la intervenció quirúrgica (encara n'arrossego incòmodes seqüeles i no descarto que hi haguem de tornar), però com que tinc símptomes gripals, he pensat que més aviat seria això, i, si és així n'estic vacunat, no pot ser important. D'altra banda, el meu metge i la seva infermera estan de vacances fins al dia deu i a urgències no es molesten ni a consultar l'historial i t'hi passes tot el matí. M'he estimat més confiar en la sort. 

Començo a estar seriosament preocupat pel nostre sistema sanitari públic i a preguntar-me si la massificació que pateixen determinats serveis i la deixadesa de determinat personal sanitari no va per barris, segons el nivell de vida, que comporta una major o menor implantació de la sanitat privada, entre altres variables. El cas és que, abans, quan vivia en un barri més burgès, per entendre'ns, la situació era molt millor. No vull dir que en un cas greu, i un cop ja hi has accedit, aquí també, la sanitat pública no funcioni. No. El mal funcionament està sobretot en l'atenció primària i en les urgències, tan primàries com hospitalàries. No sé de qui és la culpa, segurament una mica de tothom: de la població, menys formada, que no usa el sistema adequadament, de molt de personal sanitari, que segurament es veu desbordat i que, a més a més, no ocupa la plaça que voldria ocupar (massa lluny, massa feina...) i, sobretot de l'administració, especialment d'aquella més llunyana, però de la que depenen els recursos, com aquell ministre català que es vantava de què "nos hemos cargado su sistema sanitario". En tot cas és a l'administració més pròxima a la que ens toca d'exigir no només eficiència, sinó també eficàcia. Si cal plantar cara, que la plantin, nosaltres, el poble, no hem fallat mai. Ara, deixar que el pilar central de l'estat del benestar perilli perquè és objecte d'estratègies partidistes, no. Això és imperdonable.

Perdoneu l'extensió d'aquesta reflexió, més àmplia del que hauria volgut, ja que, si més no plantejada així, no forma part de l'argument central del blog. El cas és que, com dèia, hem passat un dia junts, sols, sense sortir de casa i sense la sensació que es tractés d'un dia festiu. Ha estat interessant perquè jo em preguntava: què farà ella en un dia així?

He de dir que les sensacions, en general, han estat bones. Al matí ha estat molta estona repassant els diaris per internet, molts titulars i notícies curioses, però ja està bé (li vaig deixar l'enllaç directe a diverses capçaleres a la barra del buscador). No ha fet res de casa, però, com que ja estava ocupada, tampoc no li he demanat. Després ha entrat a facebook. S'ha fet el dinar (uns macarrons precuinats però que ha acabat d'adobar i uns talls de llom a la planxa). Ha vist una pel·lícula, i després hem participat conjuntament en un concurs gravat. Per cert que, a l'hora de dinar, hem vist un altre programa gravat que vaig descobrir la nit de cap d'any i que recomano: "Cachitos de hierro y cromo" (per les cintes de casset -el títol-). És un programa de música retro, treta dels arxius de TVE, de molt diversos programes i videoclips, que funciona molt bé per estimular la memòria: seguia cançons, recordava noms de grups i cantants... tot un exercici i molt lúdic i gratificant. El fan cada dia a TVE2.

També hem utilitzat un altre instrument molt útil i gratificant per a la memòria: el sistema de reconeixement de cares del programa "Picasa" de Microsoft (es pot descarragar lliurement i el mal és que ja està de retirada: funciona però sense noves versions ni suport, no sé si n'hi ha un altre d'equivalent, tan senzill i que que no impliqui haver de compartir res amb ningú). Amb el programa de cares, al meu ordinador, on hi tinc moltíssimes fotos, hem estat una bona estona identificant persones, fent arxius, i rient o sorprenent-nos amb les atribucions que el programa feia, sovint encertades, segons els trets.

En resum, podríem dir que avui he après jo i he vist que ella també pot aprendre. Jo he après que potser, quan està a casa, no cal estar-li tan al damunt (de vegades ho reclama ella, però després explicaré perquè), he après també que, a casa mateix, disposem de bons instruments per treballar la memòria, però no la memòria immediata ni tampoc altres capacitats i habilitats, almenys sense córrer el risc de provocar-li frustració. També he après que ella aprèn, ja ho he dit. En el seu moment ja vaig notar que havia après a mesurar la seva desinhibició, per exemple quan anem a teatre: ja fa molt de temps que no parla als actors, ni fluixet. I, de resultes de l'agra discussió entre sa mare i jo, que jo pensava que no n'hauria tret més que perjudicis, es veu que es va quedar amb la idea que menjava com una criatura i que això no podia ser. No només avui, sinó aquests dies passats, ha deixat de menjar només pa amb tomàquet i pernil i pizzes precuinades -ho ha reduït al mínim, mínim- i, fins i tot els dies que va a l'hospital de dia, per sopar, es fa menjars més variats i -moderadament- més elaborats.

Vam estar parlant, perquè va sortir així, al llit: sap que no es pot curar, però vol plantar cara en tots els fronts per intentar frenar al màxim la malaltia. Per això va a l'hospital de dia, encara que li costi, per això mira d'esmenar allò que no fa bé -quan entén que és així-. Una actitud que mereixeria tota la sort del món.

Finalment, he après també que hi ha moments especialment delicats: hores del dia, dies de la setmana. Aquesta tarda, ara fa una estona, després de veure el concurs, m'explicava com li costava de passar aquestes hores del capvespre, fins a l'hora de sopar. Avui en unes circumstàncies particulars, però em temo que aquesta mena d'angoixa del capvespre, per dir-ho d'alguna manera, se suma al cansament de l'hospital de dia, els dies laborables, i es reprodueix en cap de setmana, sobretot al capvespre del diumenge. Aquí és on demana ajuda. M'hi he de fixar. Ja que ella lluita i fins tot s'esmena, no seré jo que li falli! Com sempre, s'agraeixen els consells.

Aloís