PARADOXES DE LA CONVIVÈNCIA

Demà farà vint dies que la meva dona va deixar de prendre el fàrmac experimental amb el qual es feia l'assaig clínic que es va cancel·lar. És massa poc temps per extreure qualsevol conclusió al respecte. Suposo que el romanent del fàrmac en sang encara deu anar fent algun efecte. De tota manera, sigui pel motiu que sigui, ella va perdent facultats d'una manera quasi imperceptible, però certa. Potser no més acceleradament ara que abans, però a mi les mancances se'm fan més notòries, tal vegada per un simple efecte d'acumulació: la suma de petites mancances en un mateix sentit (la incoherència del discurs, per exemple), al començament, donen un resultat poc rellevant, gairebé anecdòtic, però, al cap del temps, sumant i sumant petites pèrdues, et trobes, sense saber com, sense que hagi passat res d'especial, amb disfuncions notables. La pèrdua, per dir-ho en termes acadèmics, de coneixements, competències i habilitats, o, en termes psicoterapèutics, de capacitats cognitives i en l'execució de diverses pràxies, va fent bola i arriba un moment que la bola ja és massa grossa per obviar-la i comença a afectar positivament la marxa de la vida quotidiana. Potser si ara li fessin un retest, moltes d'aquestes coses encara no es notarien, però, en la convivència diària, ressalten clarament.

És, suposo, l'evolució normal de la malaltia. No sé si el fàrmac de l'assaig clínic l'hagués pogut retenir, però el fàrmac ja no hi és i tenim el que tenim: la medicació, coneguda i limitada, estrictament pal·liativa, el treball de l'hospital de dia, que valoro molt, i l'entorn d'afecte, positivisme i activitat que jo, amb algunes col·laboracions puntuals, miro que trobi fora del centre, a les tardes, a les nits i als caps de setmana. Hi ha dos aspectes principals que m'afecten i m'ho fan tot especialment difícil. Un, crec que ja n'he parlat alguna altra vegada, és aquesta sensació com si se m'esmunyís d'entre els dits. Ella hi és i no hi és a la vegada. Parla, sempre cosetes curtes i salta d'una idea a l'altra, sensacions... contesta alguna pregunta o segueix indicacions, tot sempre molt immediat i precís. impossible ja de mantenir amb ella una conversa sobre qualsevol assumpte d'una certa transcendència o complexitat. Comença a parlar-ne, però de seguida es perd, es distreu i passa a una altra cosa, o se'n va a fer el que sigui. Molt sovint s'aixeca per anar a fer una determinada acció i acaba en un altre lloc, perquè se li ha oblidat pel camí. La sensació de solitud en companyia és dura.

L'altre qüestió que se'm fa especialment penosa és el fet d'haver d'estar en tot moment pendent d'ella. Tret de les hores que és a l'hospital de dia, no puc baixar la guàrdia, ni dia ni de nit. Si ho faig, em puc trobar amb qualsevol petita catàstrofe, fins ara, afortunadament, sense cap mena de gravetat. L'altre dia, per exemple, la vaig deixar un estona pintant quaderns al seu despatx. Jo em vaig distreure escrivint en el meu. Era després de sopar i, al cap d'una estona vaig sentir que obria l'ordinador. M'hi vaig acostar per si de cas. Estava fent una partida de Ma Jong. Ara, aquests darrers dies, pinta amb retoladors (s'hi deu haver acostumat a l'hospital de dia). Bé, doncs resulta que havia deixat tots els retoladors destapats, més d'un vintena. L'endemà haurien estat tots secs i per llençar. Li vaig fer notar i li vaig dir que els havia de tapar abans d'anar a dormir. Va remugar una mica i va contestar que d'acord, que ja ho faria. Va deixar la partida i es va posar a tapar retoladors. Jo vaig tornar al meu despatx per no estar allà fiscalitzant-la, però, al cap d'un parell de minuts ja vaig tornar a sentir l'ordinador. Hi vaig anar i tot just n'havia tapat un parell. -"I els altres?". Va tornar a remugar i es va repetir la jugada. Un parell de minuts més, i encara una altra vegada. Al final, em vaig haver de quedar al seu despatx i esperar fins que va haver tapat tots els retoladors. Talment com una criatura. He criat dos fills i la impressió era exactament la mateixa que quan els feia recollir les joguines. I així tot: al metro he de vigilar perquè no baixi a qualsevol estació, anem a comprar roba i es cansa d'emprovar-se-la (i mira que li agrada la roba), cada dia hi ha més coses de menjar que no li agraden i menja més poquet, en canvi es torna boja per les llaminadures... I molt més, una llista llarguíssima i creixent.

Costa molt de trobar la manera de conduir aquesta situació, perquè es comporta, en moltíssimes coses, com si fos una criatura, però no és una criatura, és una persona adulta, dreta i feta, no la pots tractar com una criatura sense faltar-li al respecte, sense afectar la seva dignitat. Com tot, en aquest procés, hauré d'anar aprenent sobre la marxa. Se'm fa difícil, a més a més de la solitud en companyia, que ja he esmentat, la tensió constant, dia i nit, sense més pausa que les hores de l'hospital de dia, i sort d'això. Aquest tensió, he comprovat que em genera un estat d'agressivitat soterrada. No amb ella, afortunadament, la projecto, suposo que en gran part cap a dintre meu -cosa que deu ser d'allò més malsà- i també en part envers situacions que ja de sempre m'han indignat. Un altre exemple: l'altre dia vaig engegar amb una empenta al mig de l'andana un individu que pretenia pujar al metro, molt ple, abans que baixéssim els que anàvem a sortir. No em preocupa tant el fet en ell mateix -l'incivisme m'encrespa- , com la meva reacció, impròpia del meu caràcter.

Per sort, amb ella, tinc una paciència gairebé infinita -gairebé- i, sobretot, miro de transmetre-li molt d'amor i molta alegria de viure. Que jo sàpiga, són els únics medicaments que tinc al meu abast... Un bagatge del tot insuficient.

Aloís