LES COSES SÓN COM SÓN
No tinc per costum tornar a llegir les entrades que ja
he escrit, per tant no sé si en algun fet o argument em repeteixo. Si és així
demano disculpes i prego que algun dels lectors assidus del blog m'ho vulgui
fer notar. Gràcies. El cas és que estic trist -insisteixo: no sé si ja ho havia
dit i potser més d'una vegada-. Trist, no deprimit, conec prou bé la
diferència. I, en certa manera, em xoca i pot semblar contradictori amb algunes
anotacions que he anat fent: vam fer un viatge que va anar prou bé, els retest
donen una situació prou estable per a la meva dona, no s'han repetit fins ara
les idees delirant -sembla que la quetiapina funciona- ...
D'on procedeix, doncs, aquesta tristor pràcticament endèmica?
Crec que, d'una banda, ve del fet de viure un procés
de dol permanent i en certa manera projectiu. És el dol per la situació que
ella viu, però també el dol per l'evolució que sé que tindrà inefablement la
malaltia. Fa molta pena veure una persona que estimes tant i amb la qual has
tingut uns nivells d'interacció intensos i complexos, intel·lectualment rics,
substancialment disminuïda en les seves capacitats. Que sí, que els retest
poden sortir bé, però que, al dia a dia, vivint amb ella, constates mil i una
mancances, que potser per als retest no són significatives, no indiquen un
canvi d'estadi, una pèrdua qualitativament significativa, però que, en l'ordre
de les vivències, representen un dèficit i un empobriment. Això té, d'altra
banda, la seva vessant més egoista -si podem dir-ho així-. Vull dir que trobes
que la companya de tots aquests darrers anys, en molts sentits, ja no hi és.
Físicament sí, i en molts altres aspectes, però en molts altres no. I això és
esgarrifós. És la mateixa persona i alhora és una altra. Estàs amb ella i
alhora estàs sol, i, com deia en Pi de la Serra "sol no pot ser quan som
dos". L'altre dia rellegia un article que ella havia escrit ja fa anys i,
per dintre em queien les llàgrimes, per fora no en sé. No sé si m'explico.
El dol projectiu i actual i la vivència de la solitud
en companyia fan com un context estable on encaixa la vida quotidiana.
Actualment em faig càrrec de tots els aspectes relacionats amb la vida
domèstica i la sociabilitat, inclosa la família i tots els tràmits de la mena
que siguin, des dels més rutinaris fins als més extraordinaris. El mes que ve,
per exemple, hauré d'anar a un judici en què està imputada, juntament amb la
seva antiga escola universitària -la darrera- i trenta i tants professors mes
per impagament a la seguretat social. Ella ni tan sols vindrà, ni a les
reunions preparatòries amb l'advocat, tinc un poder seu i jo la representaré.
Tot això, i singularment les tasques més rutinàries, com fer la casa, o la
compra, posar rentadores... no em comporta cap sacrifici especial, tot i que no
m'agrada. Ho assumeixo i prou, però què diferent seria assumir-ho perquè ella
està desenvolupant una tasca o duent endavant un projecte personal que la
motiva, que la il·lusiona... i no per la seva discapacitat. Cadascuna
d'aquestes tasques és com un recordatori, com una metàfora, de la seva
situació, i també de la meva.
Quan es presenta algun problema imprevist més
important (el judici que he esmentat, per exemple) agafa una dimensió molt més
gran de la que tindria en ell mateix, en unes altres circumstàcies. Perquè l'he
d'enfrontar sol, perquè em genera un transtorn derivat si, per aquesta raó,
durant hores o dies, jo no puc estar pendent d'ella i necessito una ajuda
externa, que no tinc a l'abast de la mà, i també perquè tot suma i, lluny de
poder abstreure't i centrar-te en la qüestió, s'afegeix a la pila de
preocupacions ordinàries, extraordinàries i contextuals que arrossegues per mor
de la situació principal.
Ara em torna a passar amb motiu del sistema de salut
pública. Definitivament és un desastre. No sé si, realment, l'ex-ministre de
l'interior, com reconeixia a les gravacions ominosament enterrades pel govern
espanyol, va aconseguir tocar i enfonsar el sistema sanitari, però el cas és
que no funciona, en absolut, si més no des que estem en un barri més popular
que el d'abans i amb un hospital de referència més allunyat, en tots els
sentits.
Ja vaig explicar, això ho recordo, que fa mesos que
vaig haver d'anar d'urgències a l'hospital perquè m'operessin un abscés
perianal. D'aleshores ençà la ferida no s'ha curat i, pel que sembla, s'ha
format una fístula. L'operació va ser a mitjans de novembre i, a mitjans de
desembre, em va veure el cirurgià de zona. Mentrestant, a l'atenció primària,
m'anaven fent cures -que em represetaven perdre els matins- i em donaven
antibiòtics. Quan vaig anar al cirurgià de zona, al cap d'un mes de l'operació,
tot i que la ferida supurava abundantment, em va dir que allò ja estava curat i
que el que supurava eren "fluxos intestinals normals", que ja
pararia. La cosa no parava i vaig tornar al metge de família, al cap d'un
temps, perquè per visitar-s'hi hi ha una espera de més de quinze dies. Em va
tornar a donar antibiòtic. Com que no millorava, vaig tornar a al metge de família,
quinze dies més, que em va reenviar al cirurgià de zona, un mes més. Amb tot
això, el passat dia 22 de febrer vaig tornar al cirurgià de zona (ja feia tres
mesos de l'operació) i em va dir que tenia una fístula anal i que m'havien
d'operar, que no deixés que se'm tanqués la fístula perquè llavors seria molt
més complicat [¿!!?] i em va tornar a donar antibiòtic. Li vaig fer notar, és
clar, que feia més d'un mes que m'havia dit que ja no tenia res i em va
respondre sense immutar-se que és que llavors estava bé [¿!!?]. Al taulell del
centre em van dir que ja em trucarien de l'hospital per donar-me hora. No m'ha
trucat però m'han escrit per donar-me hora per al desembre d'aquest any, o
sigui per d'aquí més de nou mesos [!!!]. He trucat a l'hospital per veure si
m'ho poden arreglar i m'han dit que hi vagi d'urgències, però jo no puc estar
una quantitat d'hores indefinida d'urgències, sabent, a més a més, que ara no
m'operaran, perquè abans m'hauran de fer un preoperatori. Que tindré sort si no
m'engeguen a casa de mala manera. He trucat a CatSalut Respon, a 061, i tampoc
no m'han donat cap solució. M'han dit que tornes al centre d'especialistes de
zona a veure si m'ho poden reprogramar... suposo que per dir-me alguna cosa.
Quan els feia veure el despropòsit de la situació, misteriosament, s'ha tallat
la comunicació. Ja els havia donat les dades, però ningú m'ha tornat a
trucar...
No és només això, se suposa que el cuidador ha d'estar
mínimament en condicions per poder-se fer càrrec de les seves responsabilitats.
M'hi veig molt malament i l'oftalmòleg em diu que les meves cataractes encara
no estan en una situació quirúrgica (fa uns anys ho estaven i vaig estar en
llista d'espera) [¿!!?] i em dóna unes vitamines caríssimes que no entren per
la seguretat social, i em programa la següent visita per d'aquí a un any... i
uns quants mesos; tinc una cardiopatia isquèmica, operada fa setze anys, que
requereix control. Fa anys que no m'han fet ni una trista prova d'esforç i el
cardiòleg també em dóna visita per d'aquí a un any... llarg. "Però
escolti, és que de vegades em canso i em fa mal el pit si camino molt de pressa
o fa pujada...", "Aturi's i, si cal, pregui's una
cafinitrina!"... Tot plegat és prou greu i és la trista realitat que vivim
al país, uns més que altres, mentre esperem que la independència, o el que
sigui, ens salvi, si és que hi arriba a temps. Però tot plegat costa molt més
d'assumir quan tens una persona discapacitada que depèn de tu i exclusivament
de tu per al seu dia a dia. El terror fonamental: "què li passarà si a mi
em passa alguna cosa?", torna a fer-se present amb força i t'angoixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada