ENS HEM QUEDAT SENSE ASSAIG CLÍNIC

Ja ens ho havien avançat mitjançant una trucada quan érem de viatge, però hem mantingut l'esperança fins avui: l'assaig en què participava la meva dona, com d'altres, ha estat liquidat per l'empresa farmacèutica que el finançava. Sembla que no acomplia els resultats necessaris per tal de poder continuar el procés i, eventualment, donar lloc a un nou fàrmac. Tot i així, el cas és que -segons informacions directes dels responsables de dos centres diferents on s'aplicava- en un nombre no negligible de casos, l'administració de la molècula objecte de l'assaig anava associada amb una notable estabilització del deteriorament cognitiu, amb un sensible alentiment, si més no, de l'evolució de la malaltia.

Aquest matí hem anat a l'hospital, ens han confirmat el que ja ens havien avançat i hem lamentat junts que no tinguessin en compte l'efecte terapèutic que, presumiblement, estava tenint el protofàrmac en determinats pacients. La pela és la pela. Perquè, des d'un punt de vista de la racionalitat més elemental, científica si es vol, penses: Si hi ha persones que estan prenent la medicació -l'assaig ja estava en fase d'extensió- i els resultats de moment són bons, per què no s'aïlla aquest grup, se li continua donant la medicació i s'estudia quines característiques en comú i diferencials tenen respecte al grup dels que no ha funcionat? Abans de llençar una recerca a la paperera, el més lògic seria reconduir-la, tot aprofitant els resultats obtinguts. Però no, es veu que això és massa car i que les farmacèutiques estan buscant un fàrmac que pugui donar una solució, o una millora important, universal. A més a més, l'estratègia ha canviat. Totes aquestes molècules, les que sembla que es retiren -o es reubiquen, ara ho explicaré- estaven pensades per destruir o impedir la formació de plaques de beta-amiloide. I això, amb pacients amb la malaltia declarada, ha resultat ser -en general- poc efectiu. Ara els assajos se centren en fases prèvies a les manifestacions lleus de la malaltia, en fases pràcticament asimptomàtiques, però amb biomarcadors positius. És la medecina preventiva, com s'ha fet amb el càncer o amb les malalties cardiovasculars. Em sembla molt bé, però, què passa amb les persones que ja han desenvolupat els primers estadis -per no dir estadis més avançats- de la malaltia? Que es morin? Caldrà sacrificar una, dues, potser tres generacions de malalts fins que tinguem instruments de prevenció efectius -farmacèutics, vull dir, el diagnòstic està prou avançat. un diagnòstic que, ara com ara, és una sentència segura-.

Perquè l'arsenal farmacèutic de què es disposa és pobríssim i d'una eficàcia exclusivament simptomàtica, emmascara la malaltia, però no la combat. Davant d'això, fora tant demanar que es mantingués el tractament dels diversos assajos en aquells malalts en els que sembla que funciona? És tan cínic el sistema que, segons sembla, es mantenen assajos amb molècules molt semblants, però agafant només una cohort de pacients en fases extremadament inicials. És més, l'assaig en el qual participava la meva dona es veu que no es tancarà del tot, sinó que es mantindrà en malalts d'aquestes característiques. Es busca la màxima rendibilitat al menor cost possible. La lògica de tota la vida del sistema capitalista, es miri com es miri.

Tots els afectats: malats, cuidadors i personal sanitari ens mirem compungits. No podem fer res més, paradoxalment, que esperar que l'estabilitat que fins ara ha mantingut el nostre familiar i pacient no sigui deguda al medicament de l'assaig clínic sinó a l'estimulació cognitiva i l'enfocament positiu de la vida que hem tractat de donar-li des dels cuidadors i els hospitals de dia. El temps dirà i tampoc no tindrem cap certesa.

S'enfonsa un flanc de la nostra línia de defensa i això fa por. Com ja vaig explicar a l'entrada dedicada als assaigs clínics, hi ha un component simbòlic molt important, tant en el sentit de lluitar amb totes les armes disponibles, com en el de l'esperança, la fe en la ciència, encara que sigui un clau ardent... Sense això, el desànim pot fer de les seves, en el malalt especialment, també en el cuidador, i es poden abaixar les defenses en altres flancs, amb resultats desastrosos. Esperem i treballem perquè no sigui així.

I pensar que aquest assaig va ser presentat a la premsa com una ferma promesa per controlar definitivament l'alzheimer ! Quan passen aquestes coses, alguns periodistes científics haurien de tenir la decència de donar la cara, o de deixar la feina. Jo ho faria. Qui em coneix sap que no exagero.

Aloís