Les coses van seguint el seu camí amb normalitat. La meva dona, a part de la davallada suau i contínua, té crisis generalitzades de tant en tant, que cada cop sembla més clar que són atribuïbles a les infeccions d'orina. En aquesta fase més avançada les infeccions d'orina sovintegen i tenen uns efectes molt aparatosos. Afortunadament se'n recupera, però, com ja havia explicat, sempre deixen algun record. A cada infecció un empitjorament d'alguna cosa. És com perdre un llençol a cada bugada. Aquesta darrera li ha deixat un empitjorament de les mioclònies, dels espasmes, i ara, per indicació de la neuròloga, li he de donar un altre medicament, en dosis baixes, que s'usa sobretot per a l'epilèpsia. Què hi farem, suposo que m'hi hauré d'acostumar. Fem profilaxi amb antibiòtics, però, tot i així, cada període d'entre un i dos mesos cau una infecció. Per la resta es podria dir que sense novetats significatives.
Jo, com anunciava que faria, vaig a psicoteràpia. Una terapeuta que no coneixia de res i que és una dona molt enraonada i molt empàtica. De seguida va entendre el que necessitava i s'hi ha adaptat. Hi vaig més o menys cada quinze dies i fem sessions més llargues del normal. Em va bé sobretot per compartir les meves preocupacions i malestars i perquè ella em proporciona sovint punts d'atac o de'anàlisi de determinats problemes i solucions que jo no hauria tingut en compte, és força heterodoxa. No fa miracles ni jo els espero, però terapèuticament l'experiència és satisfactòria. He aconseguit reduir moderadament el meu nivell d'estrès.
Amb la literatura no avanço gaire. Hi ha un fet estructural que ho dificulta: Per escriure coses d'una relativa complexitat, per crear i desenvolupar una trama, sigui per a un conte o per a una novel·la, cal temps seguit. Disposar de períodes, com a mínim, de tres o quatre hores seguides, sense que ningú et molesti i també en dies correlatius. No ho pots agafar per mitja hora, deixar-ho i reprendre al cap de dos dies. Tothom que hagi escrit ficció coneix aquesta experiència. És molt diferent de l'assaig, on pots fer un esquema molt cartesià que sempre et permet reprendre'l amb facilitat. Una experiència i altra només tenen en comú l'instrument, la llengua, i encara amb moltes diferències de tota mena. Les meves hores teòricament lliures són els matins, de 9 a 12, però, a la pràctica, en aquestes hores hi he d'encabir moltes coses. Quan ets sol a cuidar-te de tot la llista es fa interminable i d'allò més variat. Puc anar fent cosetes, com ara escriure als blogs, o escriure un article, molt empíric, per a una revista especialitzada, que no sé per què vaig acceptar. Poca cosa més.
Les darreres crisis de la meva dona m'han fet pensar que no restiré la fase en què ella ja no es pugui valdre ni per caminar o aixecar-se del llit o de la cadira. En un principi havia pensat, ja ho vaig explicar, a convertir la casa en una mena de residència assistida només per a ella, posar-li un llit hospitalari, llogar una grua i utilitzar cadira de rodes per dur-la d'un lloc a l'altre. Però els problema és no ja el material, sinó la meva capacitat per manipular-la, o la de la cuidadora dels matins, que és menuda. Jo no em sento amb prou força i resistència, físiques vull dir, per manipular-la en aquest estat. Ella pesa noranta quilos i d'aquí no baixa, quilo amunt, quilo avall. Noranta quilos de pes mort. I jo tinc les forces que tinc i van minvant.
Per tant, he pensat que, arribats en aquesta situació, segurament el millor serà ingressar-la en una residència quan perdi la mobilitat. De fet hi ha dues variables: La primera és aquesta, la mobilitat, o més ben dit, la capacitat deambulatòria, de caminar, d'anar pel seu compte, amb ajuda però amb les seves cames, d'un lloc a l'altre. La segona és la seva desconnexió amb el món que l'envolta i els seus lligams afectius amb mi i amb la casa, sobretot. L'ideal seria que els dos paràmetres avancessin al mateix pas, de manera que, quan ella ja no pogués caminar, també estigués prou desconnectada del món com per no patir pel fet de canviar la llar per la residència. És difícil. En tot cas considero que la primera variable és determinant.
No crec que el procés fins a la invalidesa total s'allargui més de dos o tres mesos. Per això he començat a mirar residències. Places privades, esclar, ves quin remei. En tinc unes quantes en cartera que estan prou bé i que ara tenen plaça. En tindran quan toqui? No ho sé, per això miro de jugar a diverses bandes, encara que n'hi ha una que, personalment, m'agrada molt. Miro residències que estiguin relativament prop de casa amb el transport públic per poder-hi anar cada dia i passar, mentre li faci bé, com a mínim, les tardes amb ella.
Els diners sortiran de la seva minsa pensió, en primer lloc, i del meu limitat pla de pensions, però també acceptaré l'ajuda del meu fill, el que és a Califòrnia, perquè m'anirà molt bé i, sobretot, perquè no el vull privar de sentir que ajuda en l'única cosa que, des d'allà, pot fer. També ho comunicaré al germà de la meva dona, el que costa i les dificultats per pagar-ho. Han passat de tot fins ara, però crec que li he de dir. Potser ho veu com una oportunitat per redimir-se, o no i es continua fent el llonguis. Tant se val. Per aquí ens en sortirem.
El que més em preocupa són els efectes que la residència, per molt bé que ho facin, que n'estic convençut, pugui tenir sobre ella i sobre mi. En el cas de la meva dona em preocupa, òbviament, que es pugui sentir desplaçada, en un ambient que no coneix, expulsada, d'alguna manera, fora de casa i que això tingui conseqüències emocionals. Ah! Si jo sabés com viu les coses dintre del seu cervell devastat! Pel que fa a mi em preocupa en primer lloc l'inevitable sentiment de culpa. Puc racionalitzar la situació, però deixar de sentir-me culpable, no veig com. I també em preocupa la sensació de solitud, d'absència d'ella, que tampoc sé com abordar. Des que va començar amb la malaltia, a causa del seu caràcter constantment degeneratiu, no hi ha dia que no hagi viscut l'experiència de la mort de la meva dona. No és la mort definitiva, ja ho sé, però cada dia, o gairebé, he vist desaparèixer un tret, una habilitat, una capacitat... cada dia ha estat una realitat més pobra i més prima. Són milers de vegades en aquests anys que he vist desaparèixer, en primera fila, una aspecte de la meva dona per no tornar mai, que he hagut d'enterrar la seva capacitat d'ironitzar, de raonar, d'entendre, de parlar... de vestir-se, de menjar sola, de mastegar, de sonar-se el nas de rentar-se les dents, de no empassar-se el dentrífic... etcètera, etcètera, etcètera. De tant en tant, no cada dia perquè no hi ha temps, he fet un procés de dol. M'han ajudat a anar portant la situació. Però és molt dur acabar un procés de dol i començar a acumular pèrdues per fer-ne un altre. La residència en comportarà un altre segur i més que res perquè és irreversible, saps que l'hi portes per, més tard o més d'hora, morir. I, un dia o altre, hauré de fer, o potser no perquè ja no hi seré, ves a saber, el dol final.
L'altre aspecte que em fa por de la residència ens afecta a tots. Em temo que estiguem molt lluny d'haver acabat amb la pandèmia. No tant per l'onada aquesta que provoca ara la relaxació del lleure i l'activitat de la gent jove, sinó l'obcecada insolidaritat. De què serveix tenir vacunats els països rics si el virus està globalitzat, s'estén per tot el món? Els virus, per la seva simplicitat, tenen la capacitat de mutar contínuament. La majoria de variants són irrellevants, d'altres seran neutralitzades per les vacunes que ja tenim, però algunes aconseguiran superar-les i tornarem a tenir crisis, morts, hospitalitzacions... a dojo, fins que les farmacèutiques disposin d'actualitzacions de les vacunes existents o de noves vacunes per tornar a començar la roda d'aquest impúdic negoci. Què passarà amb les residències en una fase de pandèmia segona part? El model i els recursos de les residències no ha canviat gaire, per no dir gens, per tant el perill és gran. Tot això, en el nostre cas, caldrà avaluar-ho, penso, en un termini no massa llunyà.
Acabo amb una demanda molt concreta: algú té referències directes, viscudes, d'algunes de les residències petites, no empreses multinacionals, de la zona d'Horta-Turó de la Peira, Vilapicina-Porta..., tipus Masdéu Hogar, Coloma, Barcelona... Gràcies per endavant. Em podeu connectar com sempre pels canals habituals que hi ha a continuació, o també mitjançant un comentari.
Aloís
Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada