STAND BY

 

      

A la meva darrera entrada corrent explicava com, per mor de la lenta i contínua davallada de la meva dona, i de la meva capacitat igualment minvant per fer-me'n càrrec, em plantejava portar-la en una residència d'aquí a pocs mesos, quan perdi la capacitat de deambulació, bàsicament.

Els darrers fets d'aquest mes han obert però una situació liminar més àmplia, i, en conseqüència, ara ens trobem en un estadi de stand by  indefinit Distingiré els dos estadis d'aquesta situació liminar, de trànsit, entre els que ens trobem: a casa, la situació d'on procedim i que és encara la que emmarca la nostra relatitat quotidiana, i la residència, la situació vers la qual anem i on s'hauria d'agregar un dia o altra. Els canvis produïts en aquests dos estadis fan que, si més no, aquest període liminar s'hagi allargat de forma imprevisible. 

Pel que fa al punt de partença, la situació de la meva dona, a casa, aparentment s'ha estabilitzat, fins i tot podríem dir que ha millorat poc o molt externament. Té dies. Hi ha dies que li costa molt caminar, com seria d'esperar, però d'altres camina prou bé, millor del que havia caminat aquest darrer més. El més freqüent és que camini airosament una estona i després se l'hagi de tornar a casa empenyent-la, literalment, si no es vol deixar la musculatura dels braços i els tendons seriosament lesionats de tant estirar.A casa també va a dies. Té dies i estones d'absència quasi total, que no reacciona a res, ni a les cares més familiars i d'altres, en canvi, en què està positivament excitada. Llavors parla molt, sobretot quan està mirant la tele, o la seva nina. Coses incoherents, frases i expressions correctes -en català o en castellà- però sense cap sentit contextual. Parla molt ràpid i fort, de manera que, de vegades, és fa impossible seguir un programa televisiu qualsevol. És com si utilitzés el llenguatge com un tic, com una manifestació nerviosa, com aquelles persones que es poden estar hores jugant amb les claus o amb qualsevol altra cosa. És com quan les criatures comencen a aprendre a parlar i estan estones articulant sons incoherent o inapropiats, sense dir res que tingui sentit. Un dia la gravaré. De tota manera, quan està així, i ara és el més freqüent, sobretot a la tarda i al capvespre, s'allunya clarament del model d'aïllament cognitiu que em veia a venir, perquè a més a més està més lúcida i cooperativa. 

A què es deuen aquests canvis? Formen part de la mateixa progressió de la malaltia? Podria ser, però no els he trobat descrits per enlloc, o potser són conseqüència, un efecte secundari, de la nova medicina que pren, des de fa algunes setmanes, per a la previsió dels espasmes o mioclònies, que, certament, li han desaparegut completament? Aquesta medicació ja vaig explicar que és un antiepilèptic, anomenat Keppra, que li subministro en dosis mínimes (1ml-0-2ml).

La seva situació actual  és paradoxal i genera incertesa. Més que més perquè temo que, en qualsevol moment, arribarà una altra infecció d'orina o alguna cosa semblant i tornarà a fer una davallada sense control. Perquè la malaltia continua treballant de fons. Ara, darrera pèrdua, ja no evacua pel seu compte mai, necessita algun tipus d'estimulació mecànica. De moment anem fent amb el Micralax, mentre faci efecte. Quan ja no en faci -es veu que el cos s'hi habitua-, haurem de canviar de procediment. La veritat és que el fet que la meva dona estigui més espavilada ja va bé, perquè el panorama que s'albira a l'altra banda no és gens engrescador.

El problema és que jo estic arribant als meus límits de tolerància, física i psíquica  i que sento que la insuficiència, la decrepitud, tant per fer esforços a casa i amb la meva dona, com per desenvolupar projectes intel·lectuals d'una certa envergadura, una novel·la, una col·lecció de contes..., cada dia s'apoderen més de mi. I em trobo malament, em fan mal tots els ossos, m'ofego si faig tres passes seguides i qualsevol tasca, canviar i netejar la meva dona, canviar els llençols i els protectors del llit... el que sigui, em deixa baldat de debò, malaltissament. Segurament tot plegat és més fruit dels anys de dedicació incondicional i sense treva a la tasca de cuidador, que no pas de l'edat, encara que tot ajuda. Potser hauria d'anar a la metgessa a demanar auxili, però ara ens han tancat els CAPS si no és per motius d'extrema urgència, per poder fer front a la nova onada de COVID.

A l'altra vora del riu que figura aquest període liminar hi ha les residències, on tard o d'hora hauria d'anar a parar la meva dona. Durant aquest mes n'he revisat una pila per internet i n'he visitat unes quantes. El panorama, en general, no és engrescador. Hi ha moltes residències que són franquícies o delegacions de grups empresarials que actuen per tota Espanya: No inspiren cap confiança. Són residències normalment tirant a grans, molt ben posades, però difícilment personalitzables. El personal de direcció i sobretot els comercials solen ser molt amables i professionals, però, si parles amb els cuidadors i cuidadores, el que estan directament al servei dels interns, de seguida veus que han optat per criteris econòmics, més que d'excel·lència i idoneïtat, a l'hora de fer la tria. De les residències independents n'hi que quant a la filosofia i la dinàmica de l'establiment, i també pel personal, estan molt bé, però, en edificis depriments (pisos, cases sense cap contacte amb la naturalesa, amb sortides a l'exterior precàries (terrasses dures i fredes...). Es tracta de la gran ciutat, esclar. I, finalment n'hi ha unes quantes, molt poques, que ofereixen una combinació de qualificació i tracte del personal i espais oberts i ajardinats prou bona. 

Entre aquestes darreres és on miraria de trobar la més adequada per a la meva dona, si tenen plaça i, si pot ser, a l'abast, a peu, de casa meva, per poder-la anar a visitar quotidianament. Però el problema més immediat no és aquest, sinó la situació personal d'ella, que ja he esmentat, i la incidència de la COVID. 

Aquest darrer punt és molt preocupant. Ara la pandèmia ja comença a fer mal de nou a les residències , tot i que els interns estiguin vacunats amb les dues dosis. Les vacunes no són cent per cent efectives davant de les noves variants. I això és ara, amb mutacions contra les quals sabem que les vacunes continuen funcionant, encara que no tan bé com voldríem. El problema, però, és que ens enfrontem a una pandèmia sistèmica i que l'hem tractada, fins ara, amb mesures regionals i conjunturals. Fins que la vacunació no s'estengui a la immensa majoria de la població mundial haurem de viure amb l'ai al cor enfront de les contínues mutacions del virus i la capacitat relativa que tinguin de travessar la protecció de les vacunes existents. I la població més directament vulnerable quan es produeixi una nova variant efectiva seran de nou la gent gran i amb afeccions cròniques greus. I aquestes persones, en la nostra societat, es concentren majoritàriament a les residències. 

Les residències són víctimes de l'extremada precarietat de la salut públic i l'assistència social al nostre país, i de  l'externalització de serveis essencials, que hauria d'assumir directament l'estat, però que no ho fa per no complicar-se més la gestió i per interessos aliens. De fet, la majoria de residències, com la medicina o l'escola privades,  constitueixen un àmbit de negoci per a molts inversors especulatius que han de minimitzar els costos per optimitzar els beneficis, el seu veritable objectiu, o, en altres casos, han de fer mans i mànegues per sobreviure, renunciant a coses que no serien renunciables. Per una cosa o altra, i més, no compleixen la funció que l'estat del benestar els hauria de conferir, ni tan sols hi ha cap anunci que permeti pensar que l'actual govern (cap, ni de l'Ajuntament, o de la Generalitat, ni de l'Estat, ni de la Comissió Europea) pensi intervenir-hi amb cirurgia major, perquè, al capdavall, disfressen un problema de l'Administració i esdevenen, en molts casos, un sector econòmic força lucratiu per als amos del sistema. 

Fins que no hi hagi grans canvis, efectius, sobre les polítiques de salut i assistència social, a nivell mundial, tots i especialment la gent més gran i delicada, estarem altament exposats a que l'epidèmia -aquesta o la pròxima- ens extermini.

Què es pot fer doncs en aquest stand by en què em trobo? Atesa la situació de la meva dona, de les residències i de la pandèmia, quasi que diries "quedem-nos a casa fins al final". Però això recau molt directament sobre mi i jo, no és ja que vulgui o no vulgui, sinó que objectivament ja no estic en condicions de portar el pes principal d'aquesta càrrega, ho constato cada dia. I no hi ha ningú més disposat a compartir-la, ni que sigui. Puc aguantar fins que peti. Ho tinc assumit. Però, i després? Qui es farà càrrec de la meva dona? 

La solució potser seria, ateses les circumstàncies exposades, contractar una persona per a les vint-i-quatre hores els 365 dies de l'any. Caldria fer adaptacions, en la distribució del pis, en la manera de viure... Tot molt complicat, però que mira, es pot fer. En aquest cas, el problema és: i com ho pago? D'on trec els diners? Tenir una persona adequada -no la primera que passi- costa molts diners, i, és possible que, per cobrir-ho bé, no n'hi hagi prou amb una, sinó que en calguin dues... I l'adaptació del pis també té el seu cost. He de fer números, però jo sol no podré, segur. Tampoc sé si és la millor solució, però, després de tota aquesta reflexió, voleu dir que n'hi ha cap més?

Escriviu-me, sisplau, necessito tenir més elements de judici, punts de vista, reflexions... De debò. Dialogar amb tu mateix és bastant estèril i estúpid.  Gràcies.

Aloís

 Com sempre, les entrades del blog també es poden trobar a twitter, al perfil @aloisalzhcat 

Si voleu fer comentaris privats, també em podeu connectar per e-mail a: aloisalz7@gmail.com