PRIMERA PROVA DE SUBSTITUCIÓ FORÇOSA

Finalment m’han hagut d’intervenir quirúrgicament. D’urgència. El metge de capçalera em va derivar al cirurgià de zona i el cirurgià de zona em va dir que me n’anés a urgències de l’hospital de referència. Impossible. Era més de mitja tarda i anava amb la meva dona, no me la podia endur a urgències ni la podia col·locar tan precipitadament. Vaig decidir anar-hi el dia següent de bon matí. Per sort, un dels meus fills tenia el dia lliure i es va poder fer càrrec de la meva dona tot el dia i quedar-se a dormir amb ella i tot. Jo, mentrestant, em vaig plantar a l’hospital a les vuit del matí, cap a quarts de set de la tarda entrava a quiròfan i, a les quatre de la matinada, em donaven l’alta i vaig poder tornar a casa meva. Ara prenc antibiòtic, analgèsics i m’he d’anar a fer cures diàries mentre la meva dona és a l’hospital de dia. Si tot va bé, d’aquí a una setmana ja hauré enllestit el problema.

El procés de la meva intervenció, des del preoperatori fins al postoperatori, donaria per escriure una crònica molt sucosa, però no és aquest el lloc ni l’objectiu. Des de la perspectiva dels interessos del blog, podríem dir que aquesta emergència ha funcionat com una mena de pedra de toc pel que fa a la resolució de problemes en casos en què jo estigui fora de joc. Ha estat molt poca cosa en comparació amb altres situacions que es podrien esdevenir i que podrien requerir, per exemple, ingressos més perllongats (això s’ha resolt –la fase crítica- en menys de vint-i-quatre hores). Què se’n pot extreure? Bé, el suports dels meus fills ha funcionat, parcialment perquè només un estava disponible i sense conflictes pel fet de coincidir-li amb un dia lliure, però, això sí, s’han pogut fer càrrec de la situació i resoldre de manera solvent el dia a dia de la meva dona, fins i tot l’han portada a visitar-me a l’hospital. Què hauria passat si els meus fills ho haguessin tingut més difícil, o si la situació hagués anat per més llarg...? Francament no ho sé. Perquè una altra cosa que ha quedat prou clara és que la meva dona s’ha alterat molt pel fet que jo no hi fos i que ella no estigués amb mi, per això, en bona part, la van haver de portar a l’hospital. Ha estat atesa, però s’ha sentit perduda. La seva dependència de mi és molt alta i no està acostumada a dependre de ningú més.

Jo, pel meu compte, he vist que havia d’aprendre una nova manera de gestionar la meva salut en situacions crítiques, completament sol, sense ningú que m’acompanyi i m’ajudi. No és fàcil. El personal sanitari ho pot facilitar, però no sempre és així, ni sempre n’hi ha prou. Quan em van donar l’alta, per exemple, a les quatre de la matinada i just recuperat d’una anestèsia raquídia i una intervenció no greu, però certament agressiva, vaig haver de bregar amb el personal de nit de l’hospital perquè em facilitessin algun mitjà per retornar a casa. Finalment em van posar una ambulància, amb un servei impecable, però, tot això, requeria que jo estigués ben despert i vetllés per les meves necessitats i els meus drets, sense cap ajuda. Com pot afectar aquesta solitud en situacions més greus...? Suposo que és un cas en el que es troben moltes altres persones de la meva edat. D’altra banda, tornava a topar-me amb la fosca cara de l’alzheimer, ara un altre vessant: no només havia de preocupar-me a veure qui ocuparia el meu lloc en la cura de la meva dona sinó que, a més a més, em veia privat de la seva companyia, que, en situacions com aquesta, no m’havia faltat mai. En certa manera era com si s’hagués mort, o ens haguéssim separat. Una certa sensació d’angoixa, de desvaliment.

Els dies següents a la intervenció han continuat essent estranys. No puc fer una convalescència com caldria. D’una banda perquè m’he de continuar ocupant de portar-la i tornar-la de l’hospital de dia i, ara, combinant-ho amb les cures, amb els corresponents horaris prefixats, desplaçaments a l’ambulatori, esperes... D’altra banda perquè no em puc refiar d’ella ni tan sols perquè em canviï una gasa, s’atabala. I a més a més perquè tampoc em puc descarregar de cap de les meves tasques quotidianes, per cansat que estigui. No em queixo: a qui i per a què? Simplement constato com l’alzheimer pot complicar una situació en la que tothom ens podem trobar, més enllà de les complicacions que podrien derivar d’estar sol. No ja perquè –almenys en certa manera- no ho estàs -però sí que ho estàs-, de sol, sinó perquè, a més a més, has de continuar representat el paper de cuidador, i això vol dir també un determinant estat d’ànim.

Tot això ha coincidit amb una certa davallada de les capacitats cognitives de la meva dona. Conseqüència de l’anomalia que en el seu món ha introduït aquesta situació? Possiblement. Tot i així continua estant en un estadi acceptablement bo. Imagino que aquestes coses s’haurien de tractar d’una manera molt diferent si es trobés en un estadi més avançat de la malaltia.

Tot plegat em porta a una conclusió: amb un sol cuidador principal no n’hi ha prou. No vull dir que n’hi hagi d’haver dos alhora. És com els porters de futbol: només en juga un per equip, però sempre cal que hi hagi un reserva, capaç de fer-se càrrec de la porteria amb solvència, quan el porter principal queda fora de joc.

Francament, fa una mica de por pensar en el futur des d’aquesta perspectiva: més grans, la malaltia més avançada, la salut més deteriorada... i la necessitat de respostes ràpides i contundents enfront de possibles emergències. No se m’acut com encarar-ho. S’admeten suggeriments.

Aloís