QUAN EL CUIDADOR ESTÀ FORA DE JOC

Estic amoïnat. Fa quinze dies que tinc una afecció en forma de tumor –no cal entrar en detalls- que no remet amb antibiòtics. No vull ser tremendista, penso que deu ser simplement un abscés que s’ha encapsulat. No em provoca grans molèsties, els primers dies em va donar febre, però ja està controlada, i ara acuso molt de cansament, suposo que per efecte de l’antibiòtic i alguns malestars funcionals, deixem-ho així.

El cas és que el dia 16 tinc hora al metge de família i em temo que l’alternativa que em donarà serà la cirurgia menor (si no és que han de fer proves abans). De fet, el darrer dia ja em va dir que, si tornava a tenir febre alta, anés directament a l’hospital de referència. Per sort no ha estat el cas.

Com ja deveu haver deduït no és tant el meu problema de salut el que em preocupa com saber què faig de la meva dona. Entre altres coses, a part de no poder-se moure de casa sola, no se sap prendre la medicació, tant la podria deixar, com prendre-se-la tres vegades o confondre completament els medicaments, per posar un exemple. Necessita algú al seu costat, que sàpiga que cal fer, algú que se’n pugui fer càrrec immediatament, perquè, si jo he d’anar a l’hospital i m’ingressen, l’únic que puc fer és emportar-me-la amb mi.

Òbviament, els familiars més pròxims tenen un informe i un protocol detallat –per escrit- que els vaig actualitzant cada vegada que hi ha algun canvi, però, puc esperar d’ells una resposta ràpida i efectiva? Vaig posar al corrent de la situació als tres familiars més pròxims –i pràcticament únics- que tenim. Un, que viu lluny, em va dir que no patís que si m’havien d’ingressar ja es farien càrrec de tot, un altre també em va dir que no patís que un parell de nits segur que se’n podia fer càrrec, i el tercer, que no té temps ni per dormir, també em va dir que no patís que vindria a viure a casa i que ja s’organitzarien.

S’agraeix la bona voluntat i la preocupació unànime pel meu patiment però són respostes que no et deixen tranquil en absolut. Quan el que necessites és que algú faci de tu, es posi en el teu lloc, obtens vaguetats per una banda, disponibilitats auxiliars per l’altra i actituds tan voluntarioses com utòpiques per la tercera. Ningú et diu: “escolta, vinc, m’ensenyes els medicaments i els horaris, i tota la resta que calgui, em dones claus si no en tinc i, si et passa res, em fas un truc i m’activo i ho activo tot”. És el fet, en definitiva, que no hi ha ningú amb qui comparteixis el paper de cuidador i, per tant, no hi ha ningú que, en un moment donat, pugui ocupar el teu lloc d’una forma immediata i sense sotracs. I això és perillós, i una font d’inquietud.

Pot ser més efectiu recórrer als amics? Sobre l’amistat se’n poden escriure tractats. Potser cadascú podria escriure el seu. De la meva experiència, i a causa, sens dubte, del tipus de vida que he portat, l’amistat és molt conjuntural. Fas uns amics aquí, te’n vas i, per molt que diguis, perds el contacte. De tant en tant potser et trobes i passes un parell de dies magnífics, però després cadascú torna a la seva bombolla. Hi pots recórrer? Sens dubte, però per a coses concretes i sempre que no tibis massa la corda, l’amistat té un gruix, una resistència a les forces centrífugues, que cal saber respectar. Hi ha amistats, certament, que ho resisteixen tot. A la pràctica revesteixen una altra mena de relacions, com la dels amics o les amigues que s’han criat junts des de petits compartint-t’ho tot com a germans. O les parelles de fet, del mateix gènere el més sovint, que, en realitat, mantenen una veritable relació amorosa al llarg de la seva vida, com s’hi fossin un matrimoni ben avingut, compateixin domicili o no, sense vida matrimonial. Ni la meva dona ni jo, no tenim amistats d’aquesta mena.

Llavors què? Què es pot fer davant d’una situació d’emergència com la que ens podem trobar d’aquí a pocs dies, o en una altra ocasió? Potser recórrer a un o una professional de l’atenció als malalts, i específicament als malalts d’alzheimer, algú que ja sàpiga que ha de fer un cuidador o una cuidadora, que no calgui explicar-li i que sigui capaç d’organitzar-se i controlar la situació. Em van dir a l’Hospital de Dia que en facilitaven –pagant, naturalment-. Com a mínim per donar temps a què els familiars s’organitzin, aprenguin què cal fer, i defineixin les seves disponibilitats reals i per permetre que els amics puguin donar un cop de mà puntual, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats, i perquè els coneguts s’interessin per la situació ni que sigui de lluny estant.

Qui té la sort de poder compartir la cura del malalt amb algun familiar o amic de l’ànima proper, germans, fills, el que sigui... membres d’un mateix grup domèstic o d’un mateix veïnat, encara que hagi d’assumir el paper de cuidador principal habitualment, gaudeix d’una gran tranquil·litat en aquest sentit. Els que no tenim aquesta sort ens les hem d’empescar com puguem i, ara com ara, com a primera solució, els cuidadors professionals, ni que sigui com a directors d’orquestra, em semblen l’opció preferent. No sé si m’equivoco.

Aloís