QUAN EL CAMÍ FA BAIXADA

Des de fa uns quants dies la meva dona no està fina, cognitivament fina, vull dir. Vol explicar alguna cosa i ella mateixa desisteix, en l'intèrval d'anar d'una habitació a l'altra oblida què hi anava a fer, quasi sistemàticament, pinta quaderns d'aquests que en diuen de "mandales" i tendeix a pintar les figures, per complexes que siguin, d'un sol color, sovint no entén l'argument de les sèries de la tele, ni la mecànica d'alguns concursos... Quan anem cap a casa en transport públic, de vegades vol baixar a parades molt anteriors a la nostra, o es pensa que ens hem equivocat de línia. Avui hem anat a comprar-li un parell de bruses per Nadal i he hagut d'entrar jo amb ella a l'emprovador perquè destriés correctament les que havia triat de les que no li anaven bé o no li agradaven. Això sí, les ha triat al seu gust, correctament, i les observacions que feia sobre com li quedaven, o si eren grans o petites, eren encertades. Ara la tinc a la perruqueria, una de nova perquè encara no n'ha trobat cap que li agradi en un any que fa que vivim en aquest barri. Al matí hem anat a triar perruqueries i ella ha decidit quina li feia més patxoca. Han quedat per la tarda i, a l'hora d'anar-hi, li he preguntat si volia que l'acompanyés, i m'ha dit que sí, tot i que és al carrer del costat de casa. Ara veurem si té problemes per pagar i si s'atrevirà a tornar sola o m'haurà de trucar, i si se'n surt de trucar-me.

Això és només un petit mostrari dels problemes que té des de fa cosa d'una setmana. No sé si són significatius, en tot cas fan patir. Això sí que ho sé de cert. Casualment, aquest migdia m'ha trucat un psicòleg de l'assaig clínic. Entre visita i visita fan una trucada de control, a part que tu els pots trucar quan et convingui. En aquest sentit no et trobes mai abandonat. Ell volia saber precisament si hi havia alguna novetat i li he explicat això. No li ha donat massa importància. Diu que cognitivament ja tenen aquestes fluctuacions, que no se sap massa bé per què, però que segurament dintre d'uns dies recuperarà el seu nivell anterior. Que sovint tenen a veure amb factors emocionals i que, quan vénen les festes de Nadal, no és estrany que pateixin davallades d'aquesta mena.

No ho sé. D'una banda ho trobo estrany perquè precisament, els dies després de la mort de la seva tia, que podia haver estat un trasbals emocional important, estava força bé. Si no fos perquè sé que té alzheimer i que no pot ser, hauria dit que millorava. La baixada ha vingut després. D'altra banda, pel que fa a les festes de Nadal, a ella li agraden, les anem a passar amb la seva mare i normalment això la fa feliç. La "necessitat" de comprar-se alguna cosa de roba i d'anar a la perruqueria ha sortit d'ella, com la de comprar regalets, encara que després me n'he hagut d'encarregar jo, tant de triar-los, com de comprar-los i de preparar-los. Els psicòlegs, i els neuròlegs, almenys els de l'assaig clínic, es preocupen d'una manera principal d'altres coses com si se sap rentar, vestir, si tria bé la roba, si sap fer anar els electrodomèstics... coses així, que es perdi en una argumentació o oblidi el que anava a dir, per exemple, fins i tot que digui coses sense sentit, sembla que ho donin per descomptat.

Però als cuidadors, amb la poca informació que tenim, se'ns plantegen dubtes molt inquietants davant d'aquests fets: ens trobem en l'inici d'un camí de baixada que, pèrdua rera pèrdua, ens portarà, en un temps no massa llarg, a una nova situació molt més greu que la que hem viscut fins ara? Fem un caminet de baixada per arribar a un nou replà on la pèrdua haguda de capacitat i habilitats intel·lectuals no empitjorarà durant un temps, però tampoc no es recuperarà, o és que els nostres sensors tan afinats a costa d'escrutar fins la darrera expressió, la darrera paraula... ens fan percebre com un camí de baixada el que és una lleugera fluctuació. La incertesa és matadora.

L'altre dia, a la festa de Nadal de l'hospital de dia, un company cuidador m'explicava preocupat que el seu malalt s'havia orinat al damunt per primera vegada. Jo el vaig intentar tranquil·litzar. Li vaig explicar que la meva dona també s'havia orinat un dia (tot i que va ser de matinada i la va agafar de camí cap al lavabo) i que jo sempre anava amb compte de fer-la anar al lavabo quan anàvem a fer alguna cosa, o si feia massa estona que durava o que voltàvem. Però m'imagino la seva angúnia, aquest és un indicador "potent", segons el percebem els cuidadors, i, per tant, preocupa, i molt. I a més a més despersonalitza. Segur que davant de qualsevol canvi d'aquesta mena, ocasional, els dubtes i les preocupacions que explicava més amunt es disparen.

Jo he estat muntanyenc molts anys i a la muntanya sé distingir perfectament un corriol que baixa, fins i tot ràpid, per anar a salvar un faralló, però que després et deixarà a mig camí de la collada, o bé un corriol que va a travessar el riu per remuntar per l'altra banda, del que és de debò un camí de baixada, de vegades una drecera per tornar a la vall. Un bon muntanyenc mai no s'equivoca i sap quan ha de desfer un camí, però, en l'àmbit de la ment, i del cervell, com distingir-ho? Ja sé que tampoc no serveix de res perquè, sigui com sigui, has de seguir-lo, però tot i així fa patir. Algú diria que és la condició humana: patir per allò que és inexorable. Però no és així, hi ha pobles, i suposo que altres col·lectius i persones individuals també, que són capaços d'acceptar, o resignar-se, a allò que ha de venir, més ràpid, més lent, continuat o per lliuraments, però inevitablement. No és el meu cas, ni per caràcter ni pel context cultural en què m'he criat. Com tants altres, em temo, no em puc estalviar el patiment...

 

Aloís