ELS LÍMITS DE LA RECERCA

L'altre dia vaig assistir a una conferència dedicada a l'estat de la recerca sobre la malaltia d'alzheimer. La conferència va ser impartida per una persona amb un sòlid currículum i en un marc institucional de prestigi. Per tant, les meves expectatives eren altes, pensava que en podria sortir amb una visió, forçosament panoràmica, però prou substanciosa respecte a l'estat de la qüestió.

Tanmateix, la conferència em va decepcionar. Bé, de fet no sé si em va decepcionar la conferència o la realitat que presentava o totes dues coses. Segurament tot plegat.

En les mancances de la conferència en ella mateixa potser no val la pena d'entretenir-s'hi. No és el tema que ens interessa. Hi ha un parell d'aspectes rellevants, perquè afecten als vicis de la comunicació de la recerca científica a la societat, però ja m'hi referiré al final. Crec que val la pena centrar-se primer en alguns aspectes preocupants de la recerca científica sobre l'alzheimer que la conferència va retratar clarament.

En primer lloc, la ignorància generalitzada, encara, entre els investigadors respecte a les causes (sobretot) de la malaltia d'alzheimer. Tal com es va presentar, sembla que la desorientació és el paràmetre dominant en aquest àmbit, fins al punt que es veu que, per raons científiques o científico-comercials, ha calgut fer una mena de reset i emprendre camins nous pràcticament de cero a l'encalç de noves dianes terapèutiques més prometedores.

Pel que se'ns va explicar, de tots els assajos clínics fets fins ara sobre la malaltia d'alzheimer, el tant per cent que havia donat algun resultat, per parcial que fos, era ridícul. Davant d'aquesta situació, els laboratoris farmacèutics, que financen els projectes, es mostren cada vegada més refractaris a invertir en assajos de l'estil dels que ja he esmentat en una altra entrada. S'estimen més, els surt més a compte, invertir en assajos sobre altres malalties que tenen les dianes terapèutiques més clares i que obtenen resultats més directament aplicables, més immediatament rendabilitzables. No vaig anotar números, suposo que qui els vulgui els pot trobar fàcilment, però, en aquests darrers anys, els assajos centrats en el càncer, en els diferents tipus de càncer, superaven els assajos dedicats a l'alzheimer en una proporció desmesurada i, sobretot, que no es corresponia en absolut al nombre relatiu de malalts afectats per una o altra malaltia.

Darrerament, sembla que els esforços minvats de recerca dedicada a l'alzheimer s'esmercen més en la prevenció que no pas en la curació o en el bloqueig de l'evolució de la malaltia, ni tan sols en estadis molt primerencs. El macroestudi de la Fundació Pasqual Maragall amb parents sans de malalts d'alzheimer en seria un bon exemple. Si els assajos que estan actualment en curs no donen cap resultat aplicable als malalts d'alzheimer que ja tenen símptomes clínics -diguem que tenen diagnosticada la malaltia-, aquests malalts restaran definitivament desemparats de la recerca, tant com ja ho estan ara els malalts en fases avançades. Ja vaig parlar de l'efecte esperança, del "clau ardent" que per a malalts i familiars representen els assajos -vulguin o no vulguin els metges-, en pocs anys aquest "clau ardent" pot desaparèixer del tot, i la sentència, també als ulls dels implicats, esdevenir fatalment ferma. Això és molt important, fins i tot pels efectes desincentivadors que pugui tenir en altres fronts d'aquesta guerra.

Especialment desafortunada en aquest sentit va ser la intervenció del presentador de l'acte i director d'una entitat de prestigi dedicada a la malaltia d'alzheimer. Per una banda, ens avançava profèticament una observació d'una obvietat aplicable a totes les realitats complexes i que ja he sentit repetida moltes vegades: que, en el futur, no parlarem d'una malaltia d'alzheimer, sinó d'afeccions diverses, amb etiologies i tractaments diversos, com actualment succeeix amb el càncer. Això, ara com ara, ens interessa ben poc i té ben poca rellevància terapèutica -ara com ara-. L'únic interès real que actualment pot presentar deriva en tot cas de la mesura en què permeti afinar les estratègies de la recerca. També ens va recomanar hàbits, psíquics i físics, de vida sana, que penso que tots els que estem implicats en el procés terapèutic de l'alzheimer (i en general de gairebé qualsevol malaltia), tenim presents. Finalment, ens va recordar que l'ésser humà, com a entitat psicobiològica, estava evolutivament preparat per viure no massa més de quaranta anys i que, per tant, l'alzheimer (que continuava tractant com una malaltia de vells), com tantes altres afeccions que apareixen amb l'edat (certament no hi ha malalts d'alzheimer adolescents), era un dels peatges que havíem de pagar per viure més anys. Sonava com una invitació a la resignació. Si és així, no només és contradictòria amb la voluntat humana sinó fins i tot amb els objectius de l'entitat que dirigeix. Però, sobretot, la resignació és contrària al sentit de l'evolució: tot allò que l'espècie humana ha aconseguit, depassant sovint la seva pròpia naturalesa psicofísica o actuant sobre ella, ha estat perquè tot obstacle ha estat assumit com un repte i així és, també, i no de cap altre manera, que caldria que la recerca científica abordés la malaltia d'alzheimer, contra els interessos del mercat, si cal, contra la mateixa resistència i complexitat inherent a la naturalesa de la malaltia i de les seves causes, i contra les lògiques, sovint deletèries, de la recerca acadèmica.

Perquè la lògica de la recerca acadèmica (que, en aquest sentit, sovint suma els seus vicis als efectes més negatius de la recerca farmacèutica comercial) té un seguit de dependències que també es van posar de manifest i que no ajuden gens al progrés del coneixement. Per esmentar només les principals: un excés d'individualisme curricular vinculat amb una especialització extrema que, si en certs sentits pot ser bona, en altres provoca una preocupant "ceguesa de context" dintre del mateix camp; una dinàmica clientelar -sempre a la recerca de fons i recursos de tota mena- que provoca una dependència i justificació de la lògica de totes aquelles entitats que poden ser vistes com a proveïdores en aquest sentit; i finalment, però no de manera desvinculada de les anteriors, una descoordinació general, una competència improductiva, dins del que hauria de ser un marc general de planificació.

Acabo. Aquestes i altres servituds acadèmiques les he vistes -i de vegades a l'engròs- en altres àmbits, però també les he reconegut en qualsevol acte acadèmic o de recerca entorn de l'alzheimer -i he assistit a uns quants-. Sóc part interessada i m'afecta especialment, ho sé, però crec fermament que, si no som capaços de vèncer els interessos de mercat i acadèmics esmentats i d'altres que ara no tinc temps de desenvolupar -com la dependència del "mandarinat"-, és a dir, si no optimitzem el nostre potencial científic i creatiu, podem estar generacions sense ser capaços de dominar aquesta i altres malalties en una situació d'equivalència estructural. Ja no ens podem refiar del geni individual ni de les atzaroses casualitats.

 Aloís