NADAL EN FAMÍLIA

Jo no sé si faig bé. Com ja he dit, en aquesta tasca de cuidador cal improvisar contínuament. La informació que hi ha és dispersa i contradictòria, o bé massa general per adaptar-se a la casuística. I és que, pel que veig, cada cas és un món. Jo m'he proposat ajudar la meva dona a mantenir tant com pugui les facultats intel·lectuals i les habilitats conductuals i socials, encara que això impliqui corregir-la, pressionar-la perquè faci coses que li costen o fer-me pesat. Tot amb la màxima delicadesa possible, encara que -suposo que és inevitable- de tant en tant se m'escapa algun deix de brusquedat, lleu i que miro d'esmenar de seguida, però brusquedat al capdavall, i Déu nos guard d'un ja està fet. Això és una prova de resistència pels nervis.

Òbviament, seria molt més fàcil deixar-la fer, no insistir en què vagi a l'hospital de dia si no en té ganes, deixar-li veure la tele tot el dia, fer-ho tot de qualsevol manera i que mengés el que li vingués de gust en cada moment, encara que li faci mal. Però jo entenc que, amb això, l'únic que aconseguiria és que perdés més ràpidament les facultats i els hàbits, que s'allunyés de la "normalitat" i de la vida social... encara que formalment sigui una actitud més fàcil per a tots dos, més agraïda, i, aparentment, respectuosa. És una mica el mateix que amb els fills: l'actitud més còmoda i agraïda és deixar-los fer, però la millor per a ells, entenc jo com a pare, és ensenyar-los a fer les coses correctament i a respectar els límits, fins i tot quan ja són grandets i no et fan cas. Si més no, tenen la referència. És malagraït, però jo he entès que aquesta era la meva tasca com a pare i el millor que podia fer per ells, precisament perquè els estimo. Igualment entenc que aquesta és la meva tasca com a cuidador i el millor que puc fer per la meva dona, precisament perquè l'estimo. Ja dic: no sé si faig bé. Esperava que la interacció en els grups de suport, o en aquest blog, m'ajudés. Però tant en un lloc com en l'altre la interacció no funciona gairebé gens. Tampoc sé si sempre és així o bé és que he estat de mala sort.

Normalment, aquesta actitud meva no comporta friccions importants: alguna mala cara, alguna rondinada... sense transcendència. Però, amb la intervenció de tercers, s'ha produït un episodi molt desagradable. Com cada any, vam anar a passar el Nadal amb la família de la meva dona i, com que viuen lluny d'aquí, ens hi vam quedar tres dies. Durant aquests dies he estat més laxe: l'he deixat beure una mica més del compte i li he deixat menjar tota mena de llaminadures, tantes com ha volgut. En general, he mirat de no haver d'intervenir gairebé gens. El dia de Nadal li vaig retirar discretament la copa de cava perquè ja n'havia begut molt. 

Però vet aquí que el dia que marxàvem vam dinar a casa dels meus sogres, sols, nosaltres i ells. A la meva sogra, com a tantes dones de la seva edat, li agrada posar tant de menjar a taula que ningú se'l pugui acabar mai. Va començar posant una mica de verdura, que, després dels excessos, s'agraïa. La meva dona en va menjar una mica i va escampar la resta pel plat, que sa mare va cuitar a treure-li. Després va posar caragols , que a la meva dona li agraden molt i pràcticament li van haver de treure la cassoleta per servir el tercer plat: carn de xai. Abans la carn de xai li agradava força, però ara ja no, com tantes altres coses: en va menjar un parell de bocinets i va deixar la resta per llençar. Jo ja estava amoïnat i una mica alerta. Llavors van portar les postres: primer meló. La meva dona en va menjar una tallada, grossa, i va voler repetir, però, quan encara no havia començat la segona, van treure una plata de cireres, ella es va oblidar del meló i va començar a menjar cireres compulsivament, llençant els pinyols i les cues al plat del meló on encara hi havia la tallada sencera. Aquí vaig intervenir. Li vaig dir "no carinyo, primer acaba't el meló, que l'has demanat, i després ja menjaràs cireres". De mala gana em va començar a fer cas, però llavors s'hi va posar la seva mare, violentament, dient que si no volia el meló que no se'l menges, que ja el llençarien i que jo no li havia de dir el que havia de fer.

Vaig intentar convèncer-la de què no s'hi fiqués, que no sabia de què anava (la meva dona s'ha tornat molt capriciosa i compulsiva amb el menjar i intento minimitzar-ho) i ella, la meva sogra, es va indignar: que jo no li havia de dir que havia de fer ella a casa seva i amb la seva filla... En fi, la discussió va pujar de to, ella ja estava embalada des que vam arribar i jo encara no he acabat de pair que ni ella ni el seu fill -el germà de la meva dona-, l'hagin vingut a veure ni una sola vegada des que té alzheimer i es limitin a repetir "sembla que està bé, oi?". Es van arribar a dir veritables barbaritats, coses que encara ara no m'he pogut empassar, tot i venir d'una dona molt gran, desinformada i pagada d'ella mateixa.

Un Nadal en família que jo esperava que transcorregués plàcidament i que va acabar en desastre. La meva dona completament desestabilitzada i jo amb un sentiment d'injustícia que em feia bullir la sang.

Hi ha una cosa pitjor que estar sol com a cuidador: que la resta de la família, que no hi ha dedicat ni un minut, ni un cèntim, ni un esforç... es cregui en el dret, per lligams de sang, a fer diagnòstics i judicis i a dictar normes. No és que n'esperés gran cosa, però, ara, el que espero és que almenys es mantinguin a distància. Serà difícil conjuminar el dret, ben raonable, i les ganes de la meva dona, a veure la seva família, no ja amb l'esforç que hauré de fer jo per dur-li -ells no vindran-, sinó amb el temor que no tornin a pontificar, ultratjar i ordenar sense tenir punyetera idea de res. 

I representa que havien de ser un ajut... Que la vida em preservi totes les capacitats...!

Aloís